El Papa, l’avortament i la misericòrdia

MISERICORDIA et misera, la carta apostòlica divulgada dilluns per Francesc, conté un nou signe d’obertura del Sant Pare argentí. D’ara endavant, els capellans podran absoldre del pecat d’avortament els qui es confessin i es penedeixin d’haver-lo comès. No és aquesta, en sentit estricte, una novetat. Ja podien concedir l’absolució per aquest pecat, penat amb l’excomunió, quan el seu bisbe els ho autoritzava. Òbviament, aquesta comunicació del papa Francesc no vol dir que hagi alterat el seu criteri de fons sobre l’avortament, ni sobre la condemna formal i moral que li mereix. “Vull emfatitzar amb totes les meves forces –aclareix Francesc– que l’avortament és un pecat greu, perquè posa fi a una vida humana innocent”. Però, a continuació, afegeix: “Amb la mateixa força puc i he d’afirmar que no hi ha cap pecat que la misericòrdia de Déu no pugui abastar i destruir, allà on troba un cor penedit”.

Misericòrdia, vet aquí la qüestió. Misericòrdia com a virtut que inclina a compadir-se dels patiments i misèries alienes. Misericòrdia, també, com a virtut molt preuada a l’Església Catòlica, però d’aplicació transversal i sovint pertinent de cap a cap de tot l’arc social. Val a dir que aquest Papa és un ferm partidari de la misericòrdia. Ho és de paraula i també d’obra. Fa una mica menys d’un any, quan va inaugurar l’any de la Misericòrdia i el Vaticà II, Francesc va citar el discurs d’obertura del seu antecessor Joan XXIII en el concili Vaticà II, que va posar al dia la sensibilitat de l’Església. Va afirmar llavors Roncalli (al·ludint a l’Església): “En el nostre temps, l’Esposa de Crist prefereix utilitzar la medecina de la misericòrdia que les armes de la severitat”.

La misericòrdia, doncs, com a expressió de la benevolència, de la caritat i del perdó cristians. Però també com a element de comprensió de la realitat contemporània i com a instrument d’integració de tantes persones de bona fe que, malgrat que pateixen contratemps en la seva trajectòria vital, són dignes de plena empatia i mereixedores d’una segona oportunitat.

Francesc sap que les seves decisions poden causar certa contestació en els àmbits més conservadors de l’Església. Però no per això deixa de prendre-les i defensar-les. I comportant-se d’aquesta manera exhibeix una convicció, una sensibilitat social i una connexió amb el present molt convenients. La qual cosa acredita la seva sintonia amb la realitat. A més, esclar, de l’alt concepte en què té la misericòrdia, plenament equiparable, a parer seu, amb la justícia.