Isabel-Clara Simó, la cinquena dona Premi d’Honor en 49 edicions

La primera vegada que vaig veure Isabel-Clara Simó va ser a l’estació de Gràcia dels Ferrocarrils Catalans. Jo sabia qui era, perquè cada setmana llegia la revista Canigó, que ella dirigia i que tenia la redacció en un despatxet de la Via Augusta. Com que de vegades feia entrevistes (a més d’uns editorials molt punyents) i de tant en tant hi sortia fotografiada, em vaig adonar de seguida que era ella. M’agradava l’estil incisiu i que fos valenciana d’Alcoi, com l’Ovidi, que era un dels meus herois (l’havia anat a veure al Centre Moral i Cultural del Poblenou, acompanyat pel guitarrista argentí Carlos Boldori, i havia aconseguit engrescar fins i tot el meu pare, gran afeccionat als pasdobles).

Jo era un marrec que tot just començava a llegir pel meu compte, potser no feia ni COU. Duia el número 1 de la col·lecció El Cangur, d’Edicions 62: Narracions , de Salvador Espriu. Vaig veure com la Isabel-Clara procurava descobrir quin llibre estava llegint. Quan va comprovar que era l’Espriu se li va marcar una expressió de felicitat a la cara que a mi, que m’ho mirava de cua d’ull, em va fer riure. Un nano de 15 o 16 anys llegint l’Espriu al metro! Tot anava, doncs, endavant, i ens en sortiríem. Els escriptors no són gens així: sempre troben que els lectors no llegeixen el que cal llegir. Em sembla que Isabel-Clara Simó es referia a la felicitat d’aquell dia (i d’altres molts dies com aquell, amb altres xicots com jo i amb altra gent de tota mena) quan deia ahir, en la roda de premsa del Premi d’Honor, que havia estimat tant els Països Catalans.

Sempre atrafegada entre l’institut i Canigó, va ser una sorpresa quan va començar a escriure i publicar ficció. En el primer llibre, És quan miro que hi veig clar, del 1979 (el títol la defineix de primera: al davant dels somnis, sempre la realitat), hi ha un conte que passa al metro: el comboi no s’atura a l’estació i segueix i segueix sense trobar mai el final. Després va venir Júlia, el 1983, una novel·la sobre el món industrial alcoià. Va ser una revelació, que va donar pas a una llarga trajectòria.

Isabel-Clara Simó ha estat una peça clau en l’intent de crear una alternativa editorial en els mateixos termes industrials de l’edició en castellà de Barcelona, a través de Columna i del premi Sant Jordi. La seva literatura connecta amb el públic i és tan punyent com ho havien estat les seves editorials de Canigó. De Mercè Rodoreda n’ha pres la part més càustica, més desesperançada i més bèstia. Mitjançant aquesta violència parla dels conflictes humans i de les relacions de classe. És el món de La salvatge, el seu gran èxit, que va ser premi Sant Jordi del 1994.

Al costat d’aquesta literatura càustica hi ha una part molt tendra. Quan vaig començar a col·laborar a Canigó recordo la delicadesa i l’estima amb que tractava Gonçal Castelló, l’escriptor que va estar sis anys tancat a la presó de València després de la guerra, que em va convidar a llegir i de qui em vaig fer amic. De Castelló en parla a Els racons de la memòria (2009), que conté unes pàgines impressionants dedicades a la mort d’accident del fill Xavi. El fill i el seu inseparable Xavier Dalfó l’acompanyen en aquestes hores de reconeixement merescut.

Mitjançant aquesta violència parla dels conflictes humans i de les relacions de classe: és el món de ‘La salvatge’