D’Ítaca a la Conspiració
Després del comportament valent fins a la temeritat dels nostres líders davant els tribunals, que provocava una certa vergonya aliena: “No ens ho van dir amb prou claredat...”, “no van tornar a insistir...”, “tot va ser obra dels voluntaris...”, i altres superfluïtats expressades a un nivell de nano d’escola de pagament que va ficar la mà al rebost, cal pensar que aquest personal, ja sigui la pietosa Forcadell, l’astut Mas, o el bergant Homs, acabaran ficant-nos en un embolic que pagarem nosaltres i ells correran cap a les clavegueres... Algú ha de quedar perquè salvi els patrimonis.
Si qualsevol d’ells hagués de portar la responsabilitat de fer alguna cosa més complexa que arribar a Ítaca, que amb tota probabilitat no saben ni on és, ni hi han estat, i en el millor dels casos els sona per un llarg poema homèric, si tal cas es donés, seria la desfeta. Fora d’enriquir-se amb el 3 %, cosa molt senzilla quan controles les finances de la Generalitat, fora d’això, afegeixo, res de res. Estan jugant a fer còctels –per beure, entengueu-me; no per llençar, que els tacaria el vestit i ho anomenarien violència–. De robar sí que en saben. Els diners sempre són nets encara que provinguin de les escombraries, per això de certes pràctiques se’n diu blanqueig.
Primer van començar amb la cosa d’Ítaca, després el referèndum –la fórmula favorita de Franco, perquè les urnes electorals són sempre imprevisibles, però els referèndums que muntes tu, els guanyes tu; només conec dues excepcions en la història–. El referèndum més representatiu de la ciutadania lliure són les eleccions. Però es poden perdre, o més exactament, de segur que aquesta vegada les perdrien. Per tant, agafem-nos al referèndum que l’Estat no els permetrà, i menys ara després de les pallassades arrogants.
I què em diuen de les processons d’alts càrrecs i altre personal d’alta remuneració, acompanyant els processats després de concedir-los dia lliure i pagat? També ho feia Franco en cadascun dels seus diversos referèndums. Potser és per això i perquè trobar feina està molt fomut, pel que les brigades de l’Ajuntament barceloní d’extrema esquerra estan retirant uns quadrets de llauna que eren a les façanes i que ningú ja no recordava. Si Franco va morir fa 40 anys! A qui caram li importa que continuïn caient així que passa el temps? O és que es vol esborrar aquell tros inic de la nostra memòria, com si no hagués existit a Barcelona, la ciutat on se’l rebia, com en totes, amb tal entusiasme que les portades de La Vanguardia de llavors et produeixen fins i tot esgarrifances. Els recordo el Congrés Eucarístic del 52? I el seu diàleg multitudinari amb el papa Pius XII? Retirar aquestes xapes rovellades ho han de fer els veïns –si és que els peta i humilia el seu proclamat antifeixisme–, però un departament del Consistori, que s’ha de pagar, em sembla una estupidesa de gent avorrida, amb sou i sense idees. A Itàlia, que van penjar Mussolini, no se’ls va ocórrer fer-ho passat el primer fulgor antifeixista. Hi havia altres coses de què preocupar-se.
A la classe política radical, que comença a ser corrupta i continua igual d’ignorant, ara li dona pels objectes, monuments i altra faramalla. El que s’havia de retirar perquè era una ofensa per a la dignitat ciutadana ja es va fer quan calia fer-ho, la resta són ganes de tocar els collons. Em recorda una cosa que no vaig entendre mai: per què els radicals anarquistes i altres associats cremaven esglésies per tot Espanya. Hauria entès, com a símbol, que ho haguessin fet amb els bancs i les cases d’empenyorament i els empresaris de la usura. Però les esglésies! Des del meu ateisme, convicte i confés, em sembla un acte d’eixelebrats instigats pels confidents de la policia. En cas de no ser així, no ho entenc i demostra el nivell mental dels qui volien assaltar el cel després de passar una bona estona a la taverna. Insòlit en altres països, amb una classe obrera més conscient dels seus autèntics enemics, que no eren les beates, ni les imatges pietoses. No eren el símbol de res.
Tornem a enfrontar-nos a Catalunya a una classe política radical i corrupta, que va passar la transició dirigida per un xarlatà de festa major que ens deia que érem la sal de la terra –jo no perquè vaig arribar tard i no vaig voler integrar-me, paraula terrible que dirigeixen els blancs als negres, quan accepten les regles del joc–. Quan em vaig instal·lar aquí, llavors no es manifestaven, amb el desvergonyiment d’ara, les identitats. El professor Salvador Cardús, que de tantes coses com ha assessorat i assessora sembla un home de l’equip de Donald Trump, i l’obra del qual és, sense ànim d’ofensa, vana i escassa com perquè el coneguin com una llumenera entre els seus. Encara el recordo a la campanya política més divertida que ha passat a Catalunya i de la qual tot el món sembla haver-se oblidat: les matrícules dels cotxes.
Si jo expliqués aquesta història a Itàlia fins i tot Nanni Moretti l’hauria considerat un acudit clàssic de Totó, i Umberto Eco amb tota raó pensaria que estava divertint el personal. Però aquí, fa anys, la flor i el mató –dir nata seria una finor d’estil– de la intel·ligència local, aquesta que ambiciona deixar de ser local per ser nacional, que dona excel·lència, es va llançar a combatre que els cotxes deixessin de portar o limitessin la seva procedència local, Almeria, Oviedo, Lleó i passessin a la E d’Espanya, que representava no l’Estat sinó la comoditat d’Europa i els policies de trànsit. Ells volien la fórmula antiga o res. El temps va anar esborrant aquelles vistoses rodonetes que es treien a Fraga –ciutat– i es tornaven a posar tornant de l’Ebre. És el més notable que conec d’aquest intel·lectual.
Però ara, Cardús planteja que cal copar les universitats d’aquí amb un tractament detingut sobre la identitat nacional catalana. Hòstia, així va començar a Alemanya, quan els professors mediocres però autòctons es van sentir desplaçats per la cultura cosmopolita! Molts alemanys, jueus o no, se’n van anar. Allò començava a pintar malament.
És el començament del que ens amenaça. Una broma macabra anunciada per a abans de setembre. La independència exprés. Una argúcia jurídica, parida per algun d’aquests cervells ben pagats i escassos de feina, que consisteix en la llei de Transitorietat Jurídica. La minoria independentista pot tot just en un dia desconnectar de l’Estat. Com si fos un frigorífic. A partir d’aquí, la independència. Ja va dir l’estrateg Artur Mas que calia ser astuts davant l’Estat.
Encara no surto de la meva sorpresa. La classe política catalana independentista té una idea analfabeta de l’Estat. No van aprendre res de Cambó, menys encara de Companys, ni de la guerra, ni de la postguerra on s’han fet rics amb aquells seguicis avui tan menyspreats de l’emigració, a la qual pertany bona part d’aquests Oncle Tom, contents perquè el cap gairebé els considera com de casa, xarnegos agraïts, encara que hagin de mantenir els seus delators cognoms per més que es canviïn el nom de pila.
Ja ho saben. Abans de setembre hi haurà un cop de funcionaris de les institucions de la Generalitat. El primer en la història de la humanitat. I serem una nació, o un conjunt de pallassos sense circ; qualsevol de les dues possibilitats. Aquell dia Fèlix Millet s’aixecarà de la cadira de rodes i ballarà una sardana!
Ens amenaça una broma macabra anunciada per a abans de setembre; la “independència exprés”