Jordi Raventós
EDITOR D’ADESIARA
L’editorial catalana Adesiara celebra els seus deu anys amb una edició exemplar del Satíricon, la primera gran novel·la d’Occident, amb una influència que arriba a El gran Gatsby, Fellini i fins i tot a la sèrie Joc de trons.
El Satiricó de Petroni és la primera gran novel·la pròpiament dita d’Occident, escrita per un personatge de la Roma de Neró a mitjan segle I de la nostra era i que, tanmateix, demostra que fa 2.000 anys els motius de sàtira de l’ésser humà no es distingien dels actuals. El comportament dels nou-rics, la gelosia amorosa, les trampes del desig, l’amoralitat, els prejudicis socials, la hipocresia, l’humor, la infidelitat, cert sadisme, l’obsessió per la manera de vestir-se o per l’alta cuina, la paròdia d’altres obres literàries... ja són al Satíricon, traduït al català a l’editorial Adesiara per Sebastià Giralt, en edició bilingüe i sense rebaixar ni un grau la crue- sa del llenguatge de la Roma pagana.
Hi ha experts que afirmen que Les aventures de Quéreas i Cal·lírroe, escrita en grec per Caritó d’Afrodisies, és més antiga, per uns quants anys, però Petroni esmenta Neró, i amb això s’aclareix qualsevol dubte sobre els anys en què va ser escrit.
El Satiricó, des que el text va ser recuperat al segle XV, ha exercit i continua exercint una influència inabastable, sobretot l’escena més ben conservada, El banquet de Trimalció. La novel·la picaresca, Quevedo, Cervantes, Tony Richardson, la literatura llibertina, la novel·la gai, Sade, Baudelaire, Flaubert, Oscar Wilde, James Joyce, Fellini, Pasoli- ni, Terenci Moix i fins i tot Joc de trons... Qui vulgui saber com era la vida a la Roma antiga ha de llegir Petroni, com van fer Graves per escriure Jo, Claudi, o Henryk Sienkiewicz per al seu Quo vadis.
Si Joyce va trasplantar la Odissea d’Homer al Dublín del 1900, Scott Fitzgerald va voler portar el Satiricó a la Nova York dels anys vint i per això el seu manuscrit d’El Gran Gatsby portava com a títol Trimalchio o Trimalchio in the West Egg, per deixar clar d’on sortia el seu personatge i l’objectiu satíric del llibre, però el seu editor el va trobar poc comercial.
Abans que Scott Fitzgerald, J-K. Huysmans es va servir de Petroni com a model per descriure el món decadent de París del segle XIX a la seva novel·la Al repèl (À rebours). I avui dia novel·les com Los enamoramientos
de Marías no existirien sense un dels passatges més famosos del
Satiricó. La història d’una dona tan honesta que era l’admiració de tota la ciutat d’Efes i de les poblacions veïnes i a la qual se li mor el marit. L’estimava tant que, afligida per la pena, volia morir també ella, inapetent i consumida pel plor. Ni els familiars ni els amics no la podien apartar de l’hipogeu on vetllava el seu amor mort. Alhora, el governador de la província va manar crucificar uns lladres al costat de la tomba on l’enamorada passava els dies desconsolada. Un dels soldats que vigilava els cossos dels ajusticiats perquè els seus familiars no els baixessin de la creu i els donessin sepultura, va sentir de nit els plors i va veure la llum que sortia de la tomba... A partir d’aquí, el lector que no ha llegit l’obra ja es pot imaginar com continua la narració, però és molt poc probable que endevini l’inesperat final del relat. Una prova que les bones obres són imprevisibles.
La novel·la critica amb una cruesa i mordacitat poc habituals avui una societat on el valor dels diners s’ha imposat com a norma de conducta dels éssers humans, i s’acarnissa especialment amb Trimalció Maecenatianus. El traductor de l’obra, Sebastià Giralt, afirma que l’autor va ser Petroni, procònsul citat per Tàcit, anomenat Arbiter, és a dir, àrbitre de l’elegància (avui en diríem un dandi), que aconsellava Neró en el luxe i en els plaers. Era un personatge poc convencional, que dormia de dia i de nit s’entregava als seus deures o al lleure, cosa que li va donar fama d’indolent. Coneixia, doncs, de primera mà la vida de les classes altes de Roma.
Un dels símptomes amb què detecta la decadència i la corrupció de la societat romana és precisament la corrupció del llenguatge, la pèrdua de cos de la paraula. Sons lleugers, buits, bromes il·lusòries: “Vostès –diu– van fer que el cos del discurs es debilités i sucumbís” i el vincula, en canvi, amb l’obsessió culinària, “confits melosos de paraules”. Aquells que es crien enmig de tot això no poden jutjar amb intel·ligència, “com tampoc no fan bona olor els qui viuen a la cuina”.
Giralt diu que “la narració alterna sàviament la conversa dels comensals amb la descripció dels plats i els cops d’efecte teatrals que els acompanyen, amb música inclosa. Tot el sopar és un espectacle, tot passa davant els ulls irònicament meravellats de l’espectador-narrador, que, des del seu discret segon pla, registra la vulgaritat, el mal gust, la superstició, l’extravagant ostentació de riquesa, les absurdes pretensions de luxes impossibles i de culturització superficial i mal païda de Trimalció”.
Al costat de la degradació del llenguatge i els tripijocs per aconseguir poder i diners fraudulents hi ha l’exhibició del desig, desenfrenat, i tot i que quan es va escriure l’obra el cristianisme era una religió naixent, els pagans també tenien la seva moralitat sexual i una virtut cívica. En la narració hi intervé molt directament el déu Príap.
Un altre dels trets que donen modernitat al Satiricó és la manera com Petroni inclou la paròdia d’altres obres i altres gèneres, convertint-los en grotescos. No és cap altra cosa el que va fer Cervantes a Don Quixot.
L’editorial Adesiara, a més de l’obra atribuïda a Petroni, publica dos textos clàssics més. Sam Abrams s’ha cuidat de revisar els sonets de Shakespeare traduïts el 1993 per Gerard Vergés. “És la millor traducció al català dels sonets d’amor de Shakespeare”, diu el poeta i assagista nord-americà.
La tercera novetat d’Adesiara l’any que del seu desè aniversari són Els antievangelis jueus, traduïts de l’hebreu i l’arameu per Manuel Forcano.
Els textos documenten les faules que els criptojueus perseguits s’explicaven entre ells per desprestigiar els evangelis cristians i impedir conversions. Els editors publiquen el text sense ànim d’ofendre el sentiment religiós de ningú, com a document d’una època que mostra com es defensaven els jueus estigmatitzats, perseguits, arruïnats i humiliats. “Els textos –diu Forcano– demostren que els seus autors no havien llegit els Evangelis canònics, i encara avui hi ha rabins que prohibeixen la lectura dels Evangelis oficials”.“Aquesta publicació és fruit de la maduresa d’una societat que, a diferència d’una altra cultura, accepta l’alteritat”, diu Sam Abrams.