‘Bullying’: responsabilitats institucionals

L’impacte del coneixement de la realitat que es viu als centres en relació amb el bullying i les recomanacions basades en la recerca, que n’hi ha molta, és gairebé inexistent. Els documents oficials que hi ha serveixen de ben poc per a la prevenció i encara menys per a la restauració del dolor i la injustícia patides.

Vivim en la ficció que les escoles catalanes són entorns democràtics i que el mal clima de centre o les condicions que afavoreixen el bullying són causades per l’alumnat. L’absència dels agents clau per prevenir, intervenir i reparar ni tan sols hi són esmentats, aspecte especialment greu quan a més poden actuar involuntàriament de bystanders, segons confirma la recerca: ni es parla del professorat. Molt bons professionals de l’educació observen cada dia com molts d’altres no estan a l’altura de la responsabilitat que les famílies i la societat hi dipositem. Hi ha terror a dir les coses pel seu nom i en canvi és clau identificar les conductes incompatibles amb els valors que prediquem. Si bé el bullying pot ser inespecífic, és obvi que no actuar contra el masclisme, el racisme i l’homofòbia difícilment pot contribuir a crear actituds de respecte, empatia i cooperació actives entre iguals i entre tots els membres de la comunitat escolar. L’alumnat de la majoria de centres no senten a parlar de res de això a classe en tota l’escolaritat.

Alguns exemples d’aquestes absències són molt obvis: el protocol de mediació vigent, desenvolupat en el Decret de Drets i Deures de l’alumnat, diu explícitament que no es preveuran temes de violència de gènere o racisme, entre altres coses inexplicables; el llarg i detallat document contra la radicalització i la islamofòbia elaborat per la Generalitat i aplicat des del juliol 2016 només inclou una pàgina contra “racisme” o “islamofòbia” si l’estudiant “té la percepció” que això li passa: ni es planteja una avaluació de centre, ni de materials, ni de llenguatge, ni d’intervencions proactives.

Com a part de la missió principal de les escoles hi és absent allò que hauria de ser-hi en primer lloc: l’objectiu de vetllar pel benestar emocional de l’alumnat, per sobre de tot, donant eines al professorat per fer-ho. Vivim en temps declaratius, podem parlar de valors que creiem comuns com respecte i confiança, responsabilitat i cooperació, igualtat i democràcia. Però sense la formulació d’aquesta missió i la presa de consciència que cal dur-la a terme seriosament, a banda de vetllar pels aprenentatges acadèmics, és molt difícil que hi hagi actuacions clares, sistemàtiques i avaluades als centres, com ara: un pla d’avaluació del benestar emocional de cada alumne com a part de la tutoria compartida per tot el professorat, accions de suport i seguiment individual, anàlisi periòdica dels grups naturals i de les dinàmiques entre individus i grups... Tot allò que la recerca ens diu que funciona i que, en definitiva, és responsabilitat de l’administració educativa, que no pot al·legar desconeixement.

L’objectiu ha de ser vetllar pel benestar emocional de l’alumne