La marededeu de Núria: història d’un segrest
Un documental i un llibre aclareixen les circumstàncies de la sostracció de la marededeu romànica el 1967
Han hagut de passar 50 anys per poder revelar alguns dels secrets que envoltaven un dels episodis més desconeguts de l’oposició al franquisme. Se sabia que el 1967 un grup d’activistes van segrestar la imatge romànica de la Mare de Déu de Núria, en la vigília de la cerimònia de coronació canònica, i la van retenir durant més de quatre anys, fins que va ser tornada sota secret de confessió. Ara la publicació del llibre Mossèn, ens han pres la marededeu!, de Manuel Castellet i Rosa Anna Felip, i l’estrena del documental El segrest de Núria, de Zeba Produccions, dirigit per Eduard Miguel, ofereix per primera vegada dates, noms i altres detalls de tota l’operació.
Aquest estrany segrest només s’explica per l’aparició d’un nacionalisme català d’arrels catòliques que es va oposar al franquisme. En pocs anys coincideixen l’afer Galinsoga, els Fets del Palau, les declaracions d’abat Escarré a Le Monde, la Caputxinada, la manifestació de capellans a Barcelona i el nomenament de Marcelo González Martín, que va originar la campanya “Volem bisbes catalans”. I el 1967 s’anuncia la coronació canònica de la Mare de Déu de Núria en una cerimònia que havia de presidir el ministre de Justícia, Antonio María de Oriol i Urquijo, en representació del Caudillo.
Va ser Xavier Polo, membre de l’Acadèmia de Llengua Catalana, qui va tenir la idea de segrestar la imatge de la Mare de Déu, no només per boicotejar els actes programats, sinó com a campanya de propaganda contra el règim. Prèviament havia estudiat les possibilitats de segrestar la Mare de Déu del Pilar, el Sant Calze de València, el Crist de Lepant de la catedral de Barcelona i la imatge de la Mercè de Barcelona, però les va anar descartant. Finalment, i amb la col·laboració de dos activistes més, Josep Almeda i Nemesi Solà, es van decidir per Núria i van acordar una operació de la qual molt poques persones van conèixer els detalls. Nemesi Solà, forner i pastisser, antic membre de l’Escolania de Montserrat i responsable d’un agrupament escolta, de 29 anys, es va convertir en el cap de l’escamot i va reclutar cinc persones per dur a terme l’acció.
El dissabte 8 d’agost del 1967 dos joves escoltes, de qui encara es manté en secret la identitat, van ser els encarregats de pujar primer a Núria amb el cremallera per assegurar-se que no hi havia obstacles per a l’operació. Dos joves més, Xavier Margais, treballador d’una empresa d’assegurances de Barcelona, de 20 anys, i Ton Ribas, siderúrgic de l’Hospitalet, de 34 anys, tots dos excursionistes i militants del Front Nacional de Catalunya, hi van pujar a peu, de nit, des de Queralbs. Una vegada a Núria només van haver de tombar una porta per accedir al cambril i robar la imatge. La van posar en una motxilla, amb un casc d’alpinista al damunt, i en companyia dels altres dos joves van emprendre el descens. A Queralbs els esperava un xofer, Antoni Boadella, pèrit químic, que els va traslladar fins a una masia de Vallgorguina (Vallès Oriental), que tenia llogada Nemesi Solà.
Josep-Rafael Carreras de Nadal i Albert Manent van ser els encarregats de difondre un comunicat firmat per una inexistent Comissió de Sacerdots i de Militants d’Acció Catòlica, que supeditava el retorn de la imatge a tres condicions: el nomenament de bisbes catalans, el retorn de l’abat Escarré a Catalunya i la dimissió del bisbe Marcelo González. El segrest va tenir, com és lògic, més repercussió a la premsa internacional que a la d’aquí, que el va qualificar de “robatori sacríleg”. Però la cerimònia de coronació es va celebrar amb tota la pompa, tot i que amb una rèplica de la imatge de guix i escassa presència de públic.
Castellet i Felip han rastrejat el parador de la imatge durant els quatre anys, sis mesos i vint dies que va estar retinguda. Va estar successivament a can Pujades de Vallgorguina; en un pis del carrer Puig Castellar, del barri d’Horta; a la casa Milà, de la Rambla de Vilanova i la Geltrú, i, ja els últims dies, a un pis del carrer Guilleries, de Gràcia.
Quan es va saber que Narcís Jubany seria nomenat arquebisbe de Barcelona es va complir la tercera condició exigida. La resta de bisbes ja eren catalans i l’abat Escarré havia mort i havia estat enterrat a Montserrat. Llavors el mateix Nemesi Solà va preparar la devolució i va contactar amb l’advocat i historiador Josep Benet perquè fes d’intermediari.
El 28 de gener del 1972 Josep Benet i la seva esposa, Florència Ventura, es van emportar la imatge en el seu Renault Dauphine i la van lliurar a can Maçana, al peu de Montserrat, a mossèn Frederic Bara, secretari del bisbe d’Urgell, Joan Martí Alanis. La marededeu va arribar a la Seu d’Urgell aquella mateixa nit i el bisbe va ordenar que es portés immediatament a Núria. Ho van fer dos sacerdots, Nemesi Marquès i Lluís Serdà, de manera que a prop de la una de la matinada arribaven al santuari. Pel camí es van trobar un control de la Guàrdia Civil, però els van deixar passar.
Molts d’aquests protagonistes, que ni es coneixien llavors, van coincidir aquest dimarts a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, on es va presentar el documental de 52 minuts (que es podrà veure el 8 de juliol pel Canal 33). També hi era Enric Lahoz, que quan hi va haver el segrest era vicari de Ribes de Freser i organista de Núria. Pel sol fet que era aquella nit a Núria i que era conegut per les seves actituds progressistes va ser interrogat diverses vegades, acusat del robatori i processat, fins que el seu cas va ser sobresegut per falta de proves. Lahoz va prendre la paraula per agrair que sortís a llum la veritat i va afegir un lament: “Hauria agraït llavors una paraula d’ajuda del bisbat per tots els problemes que vaig haver de suportar”. Corresponia tancar l’acte al bisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, que va oferir aquestes disculpes a Lahoz i es va felicitar per l’esclariment d’“aquestes petites històries” que formen part de la memòria del país.
ELS AMAGATALLS
La marededeu va estar amagada més de quatre anys en quatre llocs diferents
ELS AUTORS
Nemesi Solà va dirigir l’operació i Xavier Margais i Ton Ribas es van endur la imatge
EL FINAL
Josep Benet i la seva dona van tornar la talla al secretari del bisbe a can Maçana