Nous botiguers
Fa 110 anys que es va publicar la novel·la de Santiago Rusiñol L’auca del senyor Esteve i en fa 100 que es va estrenar una versió escènica de l’obra. L’autor va agafar com a exponent de la burgesia catalana de l’època (mitjan segle XIX) la figura del botiguer, una activitat històricament molt arrelada i que s’associava a guanyar-se bé la vida. Llàstima que el Ramonet, fill del Sr. Esteve, no vol heretar el negoci perquè té altres inquietuds, la qual cosa genera un conflicte considerable.
Situats en el dia d’avui, el comerç a Catalunya consisteix en 101.000 establiments, amb una superfície de venda de 13,3 milions de metres quadrats (1,8 per habitant) i una ocupació de 334.000 persones (10,2% dels ocupats). Són registres comercials alts, en el context d’un sector que al llarg dels darrers anys ha patit profundes transformacions, unes a remolc de la globalització (i la implantació extensiva de marques globals) i d’altres a remolc del dinamisme empresarial de botiguers de tota la vida que han trobat en l’expansió de la distribució el seu negoci. El principal beneficiat de la transformació ha estat el comprador, el qual ha passat a poder triar un menú comercial riquíssim en termes de preus, de varietat de producte, de formats comercials, de marques i un llarg etcètera.
Com és normal en tota evolució, aquesta ha generat víctimes i ha propiciat l’aparició de nous actors. Sense cap dubte, el que ha quedat més tocat és el botiguer clàssic, l’independent, especialitzat, proper al comprador i que tenia ofici i negoci heretat dels seus pares, que tenia en la botiga una sortida professional diguem que natural. Lamentablement de senyors Esteve n’hi ha cada vegada menys. És perceptible si un es fixa en com ha canviat en pocs anys l’estructura d’establiments comercials del seu voltant. Bona part dels botiguers independents del barri on visc han tancat perquè ja no eren competitius o perquè s’han jubilat, sense que els seus fills tinguessin interès a continuar el negoci.
Es dona el cas que, quan una botiga tanca, no hi ha continuïtat en l’especialitat anterior, sinó substitució. Passa invariablement a ser un súper petit sense marca o súper petit franquiciat, un basar, una perruqueria, un forn amb degustació, una fruiteria, i altres, regentades sobretot per orientals. Són els “nous botiguers”. En general, al meu barri, de la diversitat d’oferta hem passat a la concentració en producte quotidià i comerç mixt, amb clar predomini de la baixa qualitat, inclosa la de l’establiment. El tracte al client hi ha sortit perdent molt, els aparadors també i l’exposició de producte en moltes botigues és lamentable.
No tinc res a dir si, com suposo, els nous botiguers compleixen les normes de consum, laborals, fiscals, sanitàries, les ordenances municipals i, en general, tot el que és regularitat.
Només que el perfil d’oferta i d’establiments dista del concepte de qualitat que crec que el país (i el comerç) hauria de perseguir.
El tracte al client hi ha sortit perdent molt i els aparadors també