“El poder canvia el cervell dels qui manen i obeeixen”
Tinc 57 anys: l’experiència ajuda el neuròleg a detectar patrons de conducta i trastorns. Vaig néixer a Londres. Casat amb la meva dona, els meus pacients i la meva investigació. Crec en la llibertat sense més límit que el respecte per la dels altres. Dis
He estudiat com es detecten trastorns mentals en el llenguatge honest: gestos, tics, llenguatge corporal... Tot allò amb què diem la veritat sense voler.
I què diuen els malalts sense voler?
En els seus textos parlats i escrits solen utilitzar paraules clau i girs que revelen els seus trastorns. I jo m’he especialitzat a localitzarlos en discursos de polítics i poderosos.
Diuen tantes mentides com pensem?
Per descomptat, però la gran pregunta és: per què ens les creiem fins i tot descobrint-les?
M’ho plantejo cada cop que els sento.
I la resposta és perquè la mateixa síndrome que modifica el cervell del poderós, denominada d’Hybris per Owen&Davidson, també afecta de manera simètrica i dinàmica els qui l’obeeixen i reforcen el seu trastorn.
L’hybris era la supèrbia contra els déus grecs, que la castigaven amb la Nèmesi.
Es tracta, en efecte, d’un trastorn tan antic com el poder humà i sempre universal.
El poder emmalalteix qui mana i obeeix i si és absolut, absolutament?
Ho demostra la història, i ara, modestament, la meva feina en l’anàlisi de marcadors lingüístics
en el llenguatge del poderós. Exercir el poder altera la nostra neuroquímica; i ho fa de manera més profunda i persistent com més gran i durador és; i del tot si no té límits.
Com exactament?
Ser obeït –o creure que ho és– magnifica l’autoconfiança del poderós en les seves pròpies habilitats fins a privar-lo de la capacitat de dubtar de si mateix i aïllar-lo de la realitat.
Què passa en la ment de qui obeeix?
Creu més en el que suposa que veu el seu líder que en el que veuen els seus ulls, i això el fa compartir el seu deliri de vegades anticipant-s’hi i sempre reforçant-lo. Hem descrit fins a 14 símptomes de la síndrome d’Hybris.
Els trobaria en la nostra història?
I en la del món, la d’Europa i la del meu país, Gran Bretanya. Ho he descrit amb profusió en els discursos, per exemple, de Harold Wilson, Margaret Thatcher i Tony Blair. Però de segur que la trobaria en polítics espanyols.
Ha analitzat textos i biografia d’algun polític que no patís Hybris?
Alguns desenvolupen mecanismes de prevenció de la síndrome que els permeten minvar-la o no patir-la. John Major, per exemple, va ser primer ministre britànic i no va patir d’Hybris, almenys pel que he observat en els seus textos. Potser perquè el seu propi partit li va escatimar el reconeixement i l’obediència. En la tendència altres polítics, a creure en canvi, que és encarnaven fàcil d’identificar les essències d’un amb Estat Déu o o que la història, tenien una la pàtria, relació el privilegiada poble, el destí de la nació...
El pitjor és que hi hagi gent que els creu.
Al d’aquesta creure’ls manera i aplaudir-los “del poble” o “la quan nació”, parlen com si fossin mèdiums, i alhora reforcen també agreugen el seu trastorn el seu empitjorant-lo en un bucle delirant que es retroalimenta.
I al final, la política és un manicomi.
El gestionar poderós la afectat realitat per tal com la síndrome és a estar passa convençut de que és ell qui la crea.
I arriba al pensament màgic narcisista?
Al final, en els seus discursos acaba per renyar els fets quan no s’ajusten als seus desitjos.
La síndrome es pateix en altres àrees?
Ha estat descrita en empresaris i altres col·lectius amb poder... I en periodistes, esclar.
Els periodistes amb Hybris passen de descriure la realitat a prescriure-la.
Un altre dels col·lectius on es va observar amb detall la síndrome van ser els brokers de Wall Street als anys de la bombolla. La testosterona que els envaïa quan guanyaven fortunes en minuts els va fer creure que el mercat sempre els obeiria i els va fer més i més agressius en les apostes fins que van causar una recessió.
Com és que no s’adonaven el perill? Avui sembla que estiguessin drogats.
Ho estaven. El seu cervell estava dopat. La síndrome d’Hybris aïlla de la realitat qui la pateix i els que hi creuen –en aquest cas els inversors– fins que la realitat acaba per imposar-los els límits que ells no volien acceptar.
El remei per no patir tots l’Hybris d’alguns és posar límits a qualsevol poder?
És un principi sa, però més fàcil d’enunciar que d’aplicar precisament per la naturalesa de la síndrome, que es retroalimenta. Com més persones segueixen qui la pateix, més reforcen el seu deliri i fan que d’altres s’hi afegeixin per compartir les seves preteses dots. La síndrome fa que tots els afectats es creguin elegits per viure moments excepcionals amb el seu líder.
Sembla que ningú no es vol perdre un bon moment històric darrere d’un gran líder.
I el poder resulta més irresistible com més modifica els nostres cervells. L’Hybris col·lectiva permet creure que tot és possible i que és la nostra voluntat unida a la de qui ens mana la que ho fa possible.
Quan arriba la caiguda?
Quan la realitat s’imposa. I és més dura com més intensa i duradora ha estat l’Hybris. El poderós caigut sol pidolar atenció com a substitut del seu poder perdut. Blair muntava fundacions i Alex Salmond ha acabat de comediant. La síndrome d’abstinència que segueix la d’Hybris pot acabar, com va acabar la de Harold Wilson, en la bogeria.