Capellans trabucaires
La societat catalana està dividida com no ho havia estat mai des de la Guerra Civil, fa 80 anys, i la tensió derivada de la situació política penetra en famílies i amistats. Entre gent assenyada gairebé sempre s’evita parlar del tema a fi de preservar la unitat de la família o la concòrdia amistosa, perquè les posicions s’han radicalitzat i els arguments de partidaris i contraris al procés tenen una base sentimental, emocional, i per això mateix resulta més difícil el diàleg. Quants de nosaltres no hem renunciat en les últimes setmanes a respondre o reenviar centenars de watsaps d’un o d’un altre signe polític, sovint tendenciosos o insultants! Quantes famílies eludeixen esmentar l’assumpte perquè saben que hi ha visions oposades! Quantes persones s’empassen en solitud les seves tensions per evitar xocs!
Aquesta contenció pot resultar apropiada per a un període breu, però no eternitzar-se. Passi el que passi el 21 de desembre hem de continuar convivint en pau. Per això urgeix treure ferro a la visceralitat política per remuntar el deteriorament de la convivència, començant per ressituar la política al nivell que li correspon. Ni tot a la vida acaba en la política ni aquesta ho resol tot. En la vida diària convivim amb persones que no pensen com nosaltres en gaires coses. És clar en les creences religioses, que no són motiu de xoc al replà de l’escala, el lloc de treball o el club esportiu malgrat que la religió arriba més al nucli fonamental de la persona que la política. Excepte per als qui han convertit la política en una religió, la qual cosa és un drama.
Davant la situació, molts cristians són conscients de la urgència d’actuar per millorar la convivència. Els bisbes catalans i la Conferència Episcopal Espanyola han emès documents molt positius. El cardenal Joan Josep Omella ha dit explícitament que “a Catalunya hi cap tothom”, i l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, adreçant-se als seus sacerdots els va recordar que “són pastors de tots”. En les pregàries de les misses de moltes esglésies es resa diàriament per la convivència a Catalunya, i alguns grups de fidels han organitzat fins i tot hores santes per demanar a Déu la pau i la reconciliació
Ha estat la tònica de la majoria de sacerdots i de molts fidels. Però els catòlics estan dividits entre els partidaris i els contraris a la independència de Catalunya gairebé exactament igual que la resta de la societat. Ho mostrava l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. És
El sacerdot ha de rebre tots els que volen acostar-se a l’Església, els que són nacionalistes i els que no, els de dretes i els d’esquerres; ni per un bàndol, ni per l’altre
una qüestió opinable, sobre la qual ningú no pot arrogar-se la totalitat de la veritat. Senyal dolent quan els uns o els altres fan servir a favor seu arguments religiosos amb finalitats polítiques.
Per això mateix entenc deplorable l’actitud d’aquests 420 sacerdots que van prendre posició sobre el referèndum, o la del rector de Vila-rodona convertint l’església en sala de recompte electoral, així com la d’alguns sacerdots espanyolistes de dins i fora de Catalunya amb posicions contràries. En aquests temes, els capellans, prudència extrema. Ni per un bàndol ni per l’altre. A l’hora de votar, que emeti el seu vot com vulgui, però el sacerdot rep a tots els que volen acostar-se a l’església, els nacionalistes i els que no ho són, els de dretes i els d’esquerres. Les banderes molt sovint separen, però en el seu cas les banderes es converteixen en faccions.
Al segle XIX anomenaven trabucaires els capellans que es ficaven en la política. Alguns fins i tot agafaven les armes. Eren gairebé sempre propers al carlisme, anomenats “realistes”. Després hem viscut el nacionalcatolicisme del franquisme. Alguns hi tornen avui, perquè ser trabucaire o nacionalcatòlic no és exclusiu d’una línia política, o d’Espanya. És la barreja de religió i política, que al final instrumentalitza el religiós al servei d’interessos polítics concrets.
Aquests sacerdots ni tan sols s’han assabentat que l’acció en la societat civil correspon als laics, i, com va dir el Concili Vaticà II, els laics cristians han d’intervenir buscant el bé comú. El sacerdot té prou feina a celebrar missa, administrar sagraments, inclòs el tan oblidat de la confessió, visitar els malalts... i fins a portar l’organització de les parròquies. En els temes de política cal no anar més enllà de promoure la convivència, la concòrdia, l’amor, sempre respectant les opcions legítimes. Sobre aspectes concrets, com diem en català, muts i a la gàbia.