Passejar amb paraules
Jordi Corominas publica el seu passeig de nou dies a peu per París i Florència, sense mòbil
Jordi Corominas ha convertit en un llibre els nou dies que va dedicar a passejar pels carrers de París i Florència amb el mòbil apagat, sense prendre notes ni seguir cap rumb.
El gènere del passeig literari, a cavall entre la descripció i la divagació, ha tingut èpoques de gran esplendor, amb cims com Baudelaire, Zweig, Walter Benjamin, Robert Walser i Josep Pla. Hi deu haver alguna cosa tremendament vigent –o eterna– en l’art del passeig amb sentit, ja que fa poc autors actuals com Sergio Chejfec o Jorge Carrión han publicat obres que s’adscriuen al gènere; l’espectacle teatral de Marc Caellas que recrea els passejos de Walser va esgotar localitats a l’últim festival Kosmopolis, al CCCB, i fins i tot s’acaba de fundar una editorial dedicada al tema, Flâneur, que comença amb La passejada, de Walser, i El nebot de Wittgenstein, de Thomas Bernhard.
L’última aportació a tot aquest magma és obra de Jordi Corominas i Julián (Barcelona, 1979). El seu mètode va ser radical: apagar el telèfon mòbil i no prendre notes durant els nou dies que va recórrer, a peu i en solitari, els carrers de París i Florència, guiat únicament per la intuïció, sense parlar amb la gent i sense portar ni tan sols una guia de viatges, fent fotos de tot el que li cridava l’atenció. Després, quan tornés al seu pis de Barcelona, ja ho escriuria tot tal com ho recordés. El resultat ha estat El último libro de la vieja Europa (Sílex).
“Google Maps, des de la perspectiva de la generació Nocilla, se’ns presentava com la ultramodernitat. Ens feia creure que teníem el món a l’abast, però és fals; només si passeges t’adones dels matisos i et pots crear els teus propis referents. Passejar és una rebel·lió, imposar el temps lent. Pensar en calma”.
“El flâneur, per definició, és el que passeja sense cap objectiu. El viatge no s’acaba mai, tot viatge et porta a un altre”. Ell va fent lliscar les seves opinions amb “total llibertat”, deixant caure coses com “la sobrevalorada Rayuela” i provocant en el lector la sensació d’haver entrat en una màquina del temps, ja que es
“Passejar és una rebel·lió, imposar el temps lent, convidar a pensar en calma en l’era de Google Maps”
capbussa en diversos episodis del passat. “Avui sembla que visquem en la immediatesa del present, però jo reivindico el passat, penso en les coses que van passar als espais que recorro”. Una altra afició és “detectar la mentalitat dels pobles a través de les façanes. Les façanes de Barcelona són barroques i de nou-ric, amb aquella petulància del principal que es mostra al carrer perquè vegin com vivim; les de París són llises, i denoten una burgesia ja consolidada que no necessita mostrar-se”. Tot esquitxat de referents històrics, literaris, artístics... que es barregen amb els personals o íntims. Modiano, Cocteau, Gide i Pla són alguns dels autors analitzats, així com la secció Desde el Molino, que Santiago Rusiñol escrivia per a La Vanguardia des de París amb dibuixos de Ramon Casas.
París i Florència són dues ciutats “immòbils en l’àmbit estètic”, representatives de la qüestió europea, “aquell espai ampli on no tenim necessitat de passaport; ara Europa a la fi és nostra”.
Corominas, també conegut per les seves performances poètiques amb una túnica –busqueu Loopoesia a YouTube–, és autor de diverses novel·les i obres de periodisme i poesia, tant en català com en castellà. Ara ultima un altre llibre de passejos per Barcelona, una novel·la en castellà i un assaig sobre Casas i Manet. Però, sobretot, es passeja pel centre de la ciutat i tot tipus de carrerons.