Minotaure dins l’urna

El Minotaure, altre cop. El poder i l’Estat, en la terminologia de Jaume Vicens Vives. Les eleccions d’avui, 21 de desembre, han posat el Minotaure dins l’urna. La sobirania, esclar. Però el poder també. L’una no es pot entendre sense l’altre. L’historiador gironí va sentenciar que Catalunya és un poble que no sap com fer-se amb el Minotaure. El desenllaç del procés sembla que li dona la raó, de moment. El catalanisme posterior a la guerra civil oblida el Minotaure i se centra en la cultura i en tot allò que pot ser catalogat com a prepolítica, terme grat al mestre Agustí Pons. En diran resistència cultural i no deixa de ser una versió actualitzada del projecte noucentista, a voltes clandestina, a voltes tolerada pel règim, sempre com un producte voluntarista que edifica un relat alternatiu a l’oficialisme.

El catalanisme de la postguerra es construeix sobre una catalanitat que el franquisme no pot esborrar del tot perquè va lligada als espais privats o semiprivats. Aquesta catalanitat conviu i s’adapta millor o pitjor a una societat que, a partir dels anys cinquanta i seixanta, tindrà poc a veure amb aquella efímera Catalunya republicana de la qual els més grans serven memòria. Els catalanistes més atents saben que la catalanitat només tindrà futur si posa sota el paraigües del nacionalisme les noves realitats demogràfiques, socials i culturals que van madurant. Paco Candel i el seu llibre Els altres catalans: la formulació explícita d’aquesta voluntat de suma, que certifica el nou catalanisme com un projecte cívic –no ètnic– capaç de ser percebut com a espai permeable i no com a cercle sagrat. L’església, el PSUC, el moviment de renovació pedagògica, Comissions Obreres, les associacions de veïns, Banca Catalana... Sense tot això, la immersió lingüística impulsada pel Govern de la Generalitat durant els anys vuitanta –per exemple– hauria estat impossible.

Del resistencialisme a l’oficialisme autonòmic. Un Minotaure petit, a la mida d’una societat de comerciants, industrials i emprenedors, de poetes, inventors i artistes. El Minotaure gros concedeix, sempre segons les circumstàncies. L’estira-i-arronsa de la Generalitat amb el Govern espanyol és la vida normal durant dècades. A les eleccions catalanes del 1992, quan l’alcalde Pasqual Maragall viu el seu moment de màxima popularitat, la CiU de Jordi Pujol aconsegueix setanta escons. Els contrapesos interns de l a societat catalana funcionen: pujolisme, maragallisme, Felipe González a la Moncloa. ERC, que en aquelles eleccions passa dels sis als onze diputats, critica que convergents i socialistes tinguin totes les palanques. Les velles elits són contestades per nous sectors. Els mals dels partits que governen molt de temps corquen l’estabilitat.

No detallaré el col·lapse del sistema autonòmic. L’hem explicat aquí molts cops. El desgast del PSOE, la reconstrucció que Aznar fa del PP, l’erosió del pujolisme i l’entrada d’Espanya en la globalització desemboquen en el nou Estatut del 2006 i la posterior sentència del Tribunal Constitucional. El Minotaure gros desperta i els polítics catalans posen a prova el seu amateurisme. El combat és desigual. Interessos de part i desconfiances, tacticismes i personalismes rebenten la reraguarda catalana. Demanar firmes contra l’Estatut català és una aposta del PP que no tindrà marxa enrere. El greuge i la humiliació creen realitat. Ara som on som.

Chesterton, el gran escriptor anglès, va escriure un volum –ara traduït al castellà– sobre el viatge que va fer per Irlanda el 1918, en una etapa convulsa, marcada pels efectes de l’aixecament nacionalista de Pasqua del 1916 contra els britànics i per l’impacte de la Primera Guerra Mundial. És un text periodístic fet a partir d’apunts al natural i reflexions ben documentades. L’autor es mulla: “No es tracta només que Anglaterra no hagi de governar Irlanda, sinó que no pot governar-la”. Malgrat ser crític amb els nacionalistes irlandesos, no amaga les seves simpaties per aquella societat: “I jo dic amb la mateixa convicció que si Irlanda no és una nació és que les nacions no existeixen”. El que escriu Chesterton fa pensar en el nostre Minotaure hispànic, salvant totes les distàncies: pot governar Madrid una societat on al voltant de dos milions de persones expressen –votant i també en manifestacions pacífiques– la seva desafecció cap a l’Estat? És una pregunta que m’han fet alguns diplomàtics i periodistes estrangers. No crec que els resultats que sabrem aquesta nit representin un canvi substancial en aquest sentit.

De l’oficialisme autonòmic a la supervivència. Sobreviure és viure després que altres morin o després d’un esdeveniment que ens hauria d’haver fet desaparèixer. Però avui en dia la supervivència nacional no es planteja de la mateixa manera que durant el franquisme, esclar. Ara no es tracta de sobreviure fins que s’apagui el dictador, ara es tracta de saber exactament quina mena de supervivència volem i quina ens permeten sense càstig, i quins límits ha marcat el nou Minotaure, que és el del 155.

Ara es tracta de saber exactament quina mena de supervivència volem i quina ens permeten sense càstig