Li­te­ra­tu­ra pe­ni­ten­ci­à­ria

La Vanguardia (Català) - - CULTURA - Mà­rius Ser­ra

Les pre­sons con­for­men l’ac­tu­a­li­tat po­lí­ti­ca des de ja fa mas­sa set­ma­nes. Al­calá Me­co, So­to del Re­al o Es­tre­me­ra són to­pò­nims de la ig­no­mí­nia po­lí­ti­ca. Amics, cone­guts i sa­lu­dats dels de­tin­guts en pre­só pre­ven­ti­va han fet ús de la li­te­ra­tu­ra epis­to­lar per po­sar-s’hi en con­tac­te. El ri­go­rós con­trol de les co­mu­ni­ca­ci­ons amb l’ex­te­ri­or fa que als pre­si­dis so­bre­vis­qui el cor­reu postal. La his­tò­ria de la li­te­ra­tu­ra va ple­na d’obres es­cri­tes en­tre rei­xes. Obres de gran in­ten­si­tat lí­ri­ca com De pro­fun­dis, text que Os­car Wil­de va di­ri­gir al seu amant lord Al­fred Dou­glas des de la pre­só de Re­a­ding, o els po­e­mes (Po­ems from pri­son )i me­mò­ri­es (The man di­ed) que el No­bel Wo­le Soyinka va es­criu­re d’ama­gat, en pa­quets de ci­gar­rets, pa­per de và­ter o en­tre les lí­ni­es im­pre­ses d’al­tres lli­bres, du­rant els vint-i-dos me­sos que va pas­sar in­co­mu­ni­cat en una pre­só ni­ge­ri­a­na. Tam­bé Je­an Ge­net va es­criu­re la se­va pri­me­ra no­vel·la a la pre­só de Fres­nes (No­tre-Da­me-des-Fleurs, 1942) i Alek­sandr Sol­je­nit­sin de­bu­tà amb Un dia a la vi­da d’Ivan De­ní­so­vitx (1950), in­gres­sat al camp es­pe­ci­al d’Eki­bas­tuz, a la Re­pú­bli­ca So­vi­è­ti­ca del Ka­zak­has­tan.

En la ma­jo­ria d’obres si­tu­a­des als pre­si­dis pre­do­mi­na el punt de vis­ta del pre­so­ner, sac­se­jat per grans te­mes uni­ver­sals com la in­jus­tí­cia, la ven­jan­ça o el per­dó i di­na­mit­zat per al­gu­na fu­gi­da èpi­ca, com a El com­te de Mon­te­cris­to de Du­mas o a Pa­pi­llon de Char­ri­è­re. No és tan fre­qüent tro­bar obres que ex­plo­rin el pre­si­di des d’al­tres mi­ra­des, tal com ara fa Ma­ria Gu­asch a Els fills de Lla­cu­na Park (L’Al­tra Edi­to­ri­al). En la se­va ter­ce­ra no­vel·la, Gu­asch adop­ta el punt

Ma­ria Gu­asch ex­plo­ra el males­tar d’in­ten­si­tat mit­ja­na que de­fi­neix una ge­ne­ra­ció de mi­leu­ris­tes a la de­ri­va

de vis­ta de la Clara, una pro­fes­so­ra subs­ti­tu­ta en una pre­só de do­nes. La mi­ra­da bla­va d’una re­clu­sa amb qui ha­via coin­ci­dit quin­ze anys en­re­re, a l’ins­ti­tut, es­de­vé un re­ac­tiu in­es­pe­rat amb efec­tes no­ta­bles so­bre la se­va vi­da sen­ti­men­tal que il·lu­mi­nen as­pec­tes del pas­sat ini­ma­gi­na­bles. La Clara viu en pre­ca­ri al pis del Gui­nar­dó que el seu ger­mà com­par­teix amb la do­na i un fill. Gu­asch acon­se­gueix ex­plo­rar un males­tar d’in­ten­si­tat mit­ja­na, pro­fund i sub­til, que po­dria de­fi­nir to­ta una ge­ne­ra­ció de mi­leu­ris­tes a la de­ri­va: “Nin­gú no sap com pot sen­tir­se de mor­ti­fi­cat al­gú que fa bo­na ca­ra i som­riu, i que re­tor­na man­sa­ment al seu lloc de sem­pre i ac­cep­ta que el po­sin d’exem­ple de per­so­na dis­cre­ta, tre­ba­lla­do­ra i cons­tant”. La no­vel·la ex­cel·leix en el re­trat de per­so­nat­ges, sem­pre a par­tir de de­talls apa­rent­ment ni­mis. L’apro­xi­ma­ció pro­gres­si­va als con­flic­tes més es­ca­bro­sos dels que vi­uen fo­ra de la pre­só que­da te­nyi­da per aquest males­tar in­for­me de la tre­ba­lla­do­ra pe­ni­ten­ci­à­ria a temps par­ci­al. La Clara no és mo­ra­lis­ta, però sí que fa va­lo­ra­ci­ons mo­rals del que in­tu­eix re­re els fa­mi­li­ars de la re­clu­sa. En un mo­ment de­ter­mi­nat, l’es­co­la dins de la pre­só li re­sul­ta un ve­ri­ta­ble oa­si, “i quan tra­ves­so els con­trols, em faig la il·lu­sió que clau­di­co, que m’aban­do­no, per­què em sem­bla —pot­ser només a mi— que aquí es res­pi­ra una mi­ca ai­xò, la re­nún­cia. Com als con­vents”.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.