Literatura penitenciària
Les presons conformen l’actualitat política des de ja fa massa setmanes. Alcalá Meco, Soto del Real o Estremera són topònims de la ignomínia política. Amics, coneguts i saludats dels detinguts en presó preventiva han fet ús de la literatura epistolar per posar-s’hi en contacte. El rigorós control de les comunicacions amb l’exterior fa que als presidis sobrevisqui el correu postal. La història de la literatura va plena d’obres escrites entre reixes. Obres de gran intensitat lírica com De profundis, text que Oscar Wilde va dirigir al seu amant lord Alfred Douglas des de la presó de Reading, o els poemes (Poems from prison )i memòries (The man died) que el Nobel Wole Soyinka va escriure d’amagat, en paquets de cigarrets, paper de vàter o entre les línies impreses d’altres llibres, durant els vint-i-dos mesos que va passar incomunicat en una presó nigeriana. També Jean Genet va escriure la seva primera novel·la a la presó de Fresnes (Notre-Dame-des-Fleurs, 1942) i Aleksandr Soljenitsin debutà amb Un dia a la vida d’Ivan Denísovitx (1950), ingressat al camp especial d’Ekibastuz, a la República Soviètica del Kazakhastan.
En la majoria d’obres situades als presidis predomina el punt de vista del presoner, sacsejat per grans temes universals com la injustícia, la venjança o el perdó i dinamitzat per alguna fugida èpica, com a El comte de Montecristo de Dumas o a Papillon de Charrière. No és tan freqüent trobar obres que explorin el presidi des d’altres mirades, tal com ara fa Maria Guasch a Els fills de Llacuna Park (L’Altra Editorial). En la seva tercera novel·la, Guasch adopta el punt
Maria Guasch explora el malestar d’intensitat mitjana que defineix una generació de mileuristes a la deriva
de vista de la Clara, una professora substituta en una presó de dones. La mirada blava d’una reclusa amb qui havia coincidit quinze anys enrere, a l’institut, esdevé un reactiu inesperat amb efectes notables sobre la seva vida sentimental que il·luminen aspectes del passat inimaginables. La Clara viu en precari al pis del Guinardó que el seu germà comparteix amb la dona i un fill. Guasch aconsegueix explorar un malestar d’intensitat mitjana, profund i subtil, que podria definir tota una generació de mileuristes a la deriva: “Ningú no sap com pot sentirse de mortificat algú que fa bona cara i somriu, i que retorna mansament al seu lloc de sempre i accepta que el posin d’exemple de persona discreta, treballadora i constant”. La novel·la excel·leix en el retrat de personatges, sempre a partir de detalls aparentment nimis. L’aproximació progressiva als conflictes més escabrosos dels que viuen fora de la presó queda tenyida per aquest malestar informe de la treballadora penitenciària a temps parcial. La Clara no és moralista, però sí que fa valoracions morals del que intueix rere els familiars de la reclusa. En un moment determinat, l’escola dins de la presó li resulta un veritable oasi, “i quan travesso els controls, em faig la il·lusió que claudico, que m’abandono, perquè em sembla —potser només a mi— que aquí es respira una mica això, la renúncia. Com als convents”.