Es­col­tar els allu­nyats

La Vanguardia (Català) - - RELIGIÓ - AL­BERT BATLLE, JO­SEP MA­RIA CARBONELL, MÍRIAM DÍEZ, EUGENI GAY, DA­VID JOU, JOR­DI LÓ­PEZ CAMPS, MARGARITA MAURI, JO­SEP MI­RÓ, MONTSERRAT SERRALLONGA, FRANCESC TORRALBA

L’Es­glé­sia es­tà cri­da­da a anun­ci­ar ar­reu l’ener­gia vi­tal i es­pi­ri­tu­al de l’Evan­ge­li, a pro­jec­tar es­pe­ran­ça en un món en­fos­quit per tants so­fri­ments, a ser hos­pi­tal de cam­pa­nya per gua­rir les fe­ri­des de l’àni­ma. Els qui ens sen­tim mem­bres ac­tius de l’Es­glé­sia ens con­si­de­rem cri­dats a exa­mi­nar les se­ves man­can­ces a fi que si­gui més efi­caç­ment un re­flex del Crist en el món.

Ob­ser­vem, a ca­sa nos­tra, un con­junt de ciu­ta­dans que es de­fi­nei­xen com a cris­ti­ans, però que s’han allu­nyat de la vida de l’Es­glé­sia, de les co­mu­ni­tats, de la li­túr­gia, dels sa­gra­ments i de l’ac­ti­vi­tat so­ci­al i cul­tu­ral que desen­vo­lu­pen.

Com a laics com­pro­me­sos amb l’Es­glé­sia, no vo­lem ni po­dem ser in­di­fe­rents als cris­ti­ans allu­nyats, als ciu­ta­dans que, sen­tint-se cris­ti­ans, han pres dis­tàn­cia de l’Es­glé­sia, ni tam­poc a aquells que, per des­co­nei­xe­ment o pel que si­gui, no hi han tro­bat un in­terès es­pe­ci­al.

Aquest pro­cés d’allu­nya­ment no es pot com­pren­dre al mar­ge de la in­ten­sa se­cu­la­rit­za­ció que viu la nos­tra so­ci­e­tat, de la pèr­dua de re­fe­rents cris­ti­ans en l’ima­gi­na­ri col·lec­tiu i de l’eclipsi de Déu que ob­ser­vem, en el món oc­ci­den­tal, i en par­ti­cu­lar al nos­tre pa­ís, en el que l’op­ció de vida cris­ti­a­na és poc vi­si­ble. O bé apa­reix com una op­ció ana­crò­ni­ca, prò­pia d’un al­tre temps, o bé és ri­di­cu­lit­za­da.

Dins d’aquest mosaic hu­mà que ano­me­nem els allu­nyats, hi ha to­ta me­na de ti­po­lo­gi­es. Hi ha un gruix de cris­ti­ans allu­nyats

que han mar­xat sen­se fer so­roll, sen­se una cau­sa ob­jec­ti­va: per­so­nes que han re­but els sa­gra­ments de la ini­ci­a­ció, però que, a par­tir de la posta­do­les­cèn­cia i la jo­ven­tut, s’han allu­nyat de la ins­ti­tu­ció sia per dei­xa­de­sa, sia per co­mo­di­tat. Han mar­xat, però sen­se ran­cor. No han anat a rau­re a cap al­tra co­mu­ni­tat es­pi­ri­tu­al, i fa la im­pres­sió que tam­poc en sen­tin ne­ces­si­tat, que ho ha­gin dei­xat en­re­re sen­se me­mò­ria ni nos­tàl­gia.

Hi ha cris­ti­ans que s’han allu­nyat, però con­ser­vant una set pro­fun­da d’es­pi­ri­tu­a­li­tat i de Crist. No han tro­bat en l’Es­glé­sia la font que po­dia sa­do­llar-los i cer­quen de viu­re la se­va es­pi­ri­tu­a­li­tat per ca­mins més

per­so­nals: en la na­tu­ra, en l’art, en la lec­tu­ra per­so­nal de l’Evan­ge­li, en la pràc­ti­ca de la so­li­da­ri­tat o bé en co­mu­ni­tats es­pi­ri­tu­als que desen­vo­lu­pen li­túr­gi­es fron­te­re­res. Al­tres han pres dis­tàn­cia per­què en­te­nen que la ins­ti­tu­ció no res­pon al llen­guat­ge ni als pro­ble­mes ac­tu­als, que es­tà an­co­ra­da en el pas­sat. No com­pre­nen mol­tes lò­gi­ques ins­ti­tu­ci­o­nals. Vol­dri­en una re­no­va­ció de les es­truc­tu­res de la ins­ti­tu­ció.

Fi­nal­ment, n’hi ha que s’han allu­nyat per­què s’han sen­tit fe­rits per mem­bres de la co­mu­ni­tat cris­ti­a­na. Han mar­xat amb res­sen­ti­ment i ran­cú­nia que han dei­xat una greu fe­ri­da en l’àni­ma. Ens cor­res­pon es­tar molt atents a aques­tes si­tu­a­ci­ons, po­ten­ci­ar pro­ces­sos de per­dó i de re­con­ci­li­a­ció i mos­trar el pe­ne­di­ment per les males pràc­ti­ques dins de la co­mu­ni­tat ecle­si­al. Tant Be­net XVI com el pa­pa Francesc han de­nun­ci­at rei­te­ra­des ve­ga­des aquest es­càn­dol, i Jo­an Pau II va pro­ta­go­nit­zar un dels mo­ments més clars del Ju­bi­leu de l’any 2000 de­ma­nant per­dó.

Ens pre­gun­tem si, com a co­mu­ni­tat, es­tem su­fi­ci­ent­ment ama­tents als qui s’han allu­nyat de la vida ecle­si­al. Són cà­li­des les nos­tres co­mu­ni­tats? Són sal i llum en el món? Som prou au­da­ços a l’ho­ra d’anun­ci­ar el que cre­iem? Com po­drí­em es­ta­blir ponts amb els allu­nyats? Em­prem un llen­guat­ge prou en­te­ne­dor? Sa­bem fer trans­pa­rent el re­re­fons es­pi­ri­tu­al i trans­cen­dent que en­co­rat­ja i dó­na un sen­tit a les nos­tres ac­ci­ons so­ci­als? En l’es­co­la cris­ti­a­na pre­sen­tem re­al­ment l’op­ció pel Crist?

Els allu­nyats ens obli­guen a pen­sar què sig­ni­fi­ca es­tar pro­per o lluny del Crist, si la nos­tra pre­sèn­cia en l’Es­glé­sia és un re­fu­gi en­front del món o bé un àm­bit de com­pro­mís i d’il·lu­mi­na­ció del món. El pa­pa Francesc ha subrat­llat a l’Evan­ge­lii gau­di­um que l’Es­glé­sia ha de sor­tir de si ma­tei­xa, tren­car l’en­do­gà­mia i es­de­ve­nir mis­si­o­ne­ra. No és cap no­ve­tat. La pul­sió mis­si­o­ne­ra es­tà en el ma­teix ADN de la vida cris­ti­a­na. Cal sor­tir i anun­ci­ar allò que cre­iem als qui ho ig­no­ren, però, tam­bé, es­col­tar i aco­llir els qui ja ho co­nei­xen, però s’han allu­nyat.

Es­col­tar l’al­tre –el llu­nyà, el dis­cre­pant– és, al cap i a la fi, una de les ne­ces­si­tats més grans del món d’avui, un món que re­clou en xar­xes so­ci­als bel·li­ge­rants amb els al­tres. Sen­se aquest es­forç, ni les qües­ti­ons es­pi­ri­tu­als ni les so­ci­als ni les po­lí­ti­ques són capa­ces de tro­bar sor­ti­des fe­cun­des i in­te­gra­do­res.

ARXIU

No­ves fòr­mu­les. Tro­ba­des com l’Aplec de l’Es­pe­rit (a la fo­to, Por­que­res, 2014) as­se­nya­len les vi­es que te l’Es­glé­sia per tren­car l’en­do­gà­mia, per apro­par-se als qui se n’han allu­nyat

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.