“Es­tar hi­per­con­nec­tat és la ma­ne­ra d’aca­bar aï­llat”

Tinc 51 anys: no soc na­diu di­gi­tal, però sí un ori­ünd que es va es­for­çar a hi­per­con­nec­tar-se per no per­dre’s res i avui li­mi­ta les se­ves con­ne­xi­ons per no per­dre-s’ho tot. Soc ga­llec i he in­ves­ti­gat a Chi­ca­go, Sa­la­man­ca i ara com a ca­te­drà­tic a Ma­drid. El

La Vanguardia (Català) - - LA CONTRA - LLU­ÍS AMIGUET

La mi­llor ma­ne­ra d’in­co­mu­ni­car-se és hi­per­con­nec­tar-se? Men­jar de tot a to­ta ho­ra és la mi­llor for­ma d’ali­men­tar-se in­cor­rec­ta­ment fent rics els fa­bri­cants de men­jar por­que­ria; i de la ma­tei­xa for­ma, si no se­guei­xes una di­e­ta di­gi­tal, aca­bes aï­llat i mal in­for­mat fent ri­ques les mul­ti­na­ci­o­nals del clic.

Po­si’ns a di­e­ta, doncs, però va vos­tè sen­se mò­bil; jo sen­se ell per­dria la me­va fei­na.

Per uns di­es visc sen­se mò­bil i ai­xí he po­gut de­di­car més temps a la me­va fi­lla, que ha es­tat malal­ta. I re­co­ma­no a tot­hom que fa­ci de­ju­ni di­gi­tal de tant en tant. No es creu­rà com de re­la­xat i fe­liç es viu.

Per a d’al­tres, una fi­lla malal­ta hau­ria es­tat una ex­cu­sa per no apa­gar el mò­bil.

Però el cert és que si m’ha­gués man­tin­gut hi­per­con­nec­tat, ha­gués per­dut aquest temps pre­ci­ós que he de­di­cat a la me­va fi­lla. Si vol co­mu­ni­car-se amb qui de de­bò val la pe­na, per co­men­çar, po­si’s lí­mits di­gi­tals.

Per exem­ple.

Mar­qui’s un ho­ra­ri es­tric­te per al mò­bil i els llocs on no l’uti­lit­za­rà, per­què si no po­sa lí­mits a les pan­ta­lle­tes, s’apro­pi­a­ran de la se­va vi­da i aca­ba­rà aï­llat i desin­for­mat. Es trac­ta de pri­var-se? Al con­tra­ri, es trac­ta de po­sar-se ob­jec­tius. Po­sar-se lí­mits so­vint és la mi­llor ma­ne­ra de su­perar-los. Les em­pre­ses di­gi­tals vo­len que vos­tè no els tin­gui i que es con­nec­ti quan­tes més ho­res i amb més gent, mi­llor.

I vos­tè com es po­sa a di­e­ta?

Tinc el meu grup ex­clu­siu, la me­va tri­bu di­gi­tal, i soc es­tric­te i no­més m’hi con­nec­to amb ells. Te­nim in­teres­sos co­muns. Has de va­lo­rar el teu temps i te­nir una es­tra­tè­gia molt clara per no dei­xar-te’l ro­bar per qual­se­vol.

Hi­per­con­nec­tar-se és de franc i útil.

Aquest dis­curs di­gi­tal és au­to­pu­bli­ci­ta­ri. Nin­gú no do­na res per res. L’in­ter­can­vi en aquest cas es­tà clar: no et co­bren el que sem­bla un ser­vei a can­vi de la te­va pri­va­ci­tat, la te­va in­ti­mi­tat, la te­va aten­ció i el teu temps.

La hi­per­con­nec­ti­vi­tat de­gra­da la pro­duc­ti­vi­tat o la po­ten­cia?

Con­nec­tar-nos dins d’un ho­ra­ri amb el grup d’amics amb ob­jec­tius co­muns pot en­ri­quir­nos, però con­nec­tar-nos a qual­se­vol ho­ra amb qual­se­vol ens em­po­breix com a per­so­nes i ens pri­va del temps que po­drí­em de­di­car a autèntics amics. Per ai­xò, no m’agra­da par­lar de xar­xes so­ci­als, per­què, en re­a­li­tat, són xar­xes co­mer­ci­als, in­dus­tri­als.

Hi ha qui tro­ba amics, una aven­tu­ra, fins i tot pa­re­lla es­ta­ble grà­ci­es a aques­tes xar­xes. No­més el com­pro­mís i l’ex­clu­si­vi­tat fo­na­men­ten una re­la­ció es­ta­ble.

Però la xar­xa aju­da a conèi­xer gent o no?

Els al­go­rit­mes que uti­lit­zen per apa­re­llar-nos no per­se­guei­xen que si­guem fe­li­ços ni que tro­bem al­gú que val­gui la pe­na.

No apa­re­llen?

No els pre­o­cu­pa la te­va vi­da se­xu­al i molt menys emo­ci­o­nal: no­més bus­quen que pas­sis mol­ta es­to­na con­nec­tat a la se­va xar­xa; és a dir, que fra­cas­sis en ca­da re­la­ció, tor­nis, cli­quis i ge­ne­ris més in­gres­sos en pu­bli­ci­tat i da­des.

No es pri­va­rà ai­xí un de pos­si­bi­li­tats?

Zucker­berg i els grans pioners de les xar­xes, que van dis­se­nyar la de­ep­fa­ce, la ca­ra ocul­ta de la in­ter­fí­cie i els seus co­lors i les for­mes que t’han por­tat a com­por­tar-te d’una ma­ne­ra o una al­tra, de fet, se’n pri­ven.

Des­prés d’ha­ver-nos en­gan­xat a tots a la xar­xa, ara ells van sen­se mò­bil?

Doncs gai­re­bé. Aquells pro­gra­ma­dors que qu­an te­ni­en 20 anys es men­ja­ven el món di­gi­tal i ens van fi­car per mi­li­ons en ell, als 30 i als 40 que te­nen ara adop­ten una di­e­ta di­gi­tal es­tric­ta per a ells ma­tei­xos i per als seus fills.

Ja sa­ben de què va la hi­per­con­ne­xió.

Pro­hi­bei­xen els seus fills to­car un dis­po­si­tiu di­gi­tal fins als 10 anys i que a l’es­co­la es pu­guin con­nec­tar. I apa­guen el wi­fi o li­mi­ten el seu ús a po­ques ho­res al dia.

Vos­tè creu que el wi­fi per­ju­di­ca la sa­lut?

Jo crec que apa­gar-lo qu­an anem a dor­mir és el més sa­lu­da­ble, per­què per­met un son mi­llor i t’aju­da a des­con­nec­tar. És un ac­te de vo­lun­tat que re­for­ça la te­va vo­lun­tat de des­can­sar.

Els nens sem­bla que no des­can­sen si no te­nen un wi­fi a prop.

Però ni és llocs que on els ju­gar, hem dei­xat in­terac­tu­ar sen­se car­rers i conèi­xer ni pla­ces al­tres nens i ado­les­cents.

Nin­gú no es fia del car­rer per als seus fills.

Però hem de fa­ci­li­tar que es re­la­ci­o­nin en per­so­na i no no­més en xar­xa.

I si els hi­per­con­nec­tats des de pe­tits, de grans vo­len po­sar-se a di­e­ta di­gi­tal?

El símp­to­ma es­pe­ran­ça­dor en aquest sen­tit és que cap mi­llen­ni­al es fa una foto amb els seus pa­res o la se­va àvia a Ins­ta­gram.

L’ado­les­cent pot ser molt tí­mid.

Al con­tra­ri, tots di­uen que la fa­mí­lia és tan im­por­tant per a ells que no vo­len ex­po­sar-la a les xar­xes i la pre­ser­ven fo­ra de lí­nia.

Es­pe­rem que els na­dius di­gi­tals uti­lit­zin les xar­xes sen­se ser uti­lit­zats per elles.

Per a ai­xò ne­ces­si­tem po­lí­ti­ques que evi­tin que la tec­no­lo­gia di­gi­tal si­gui un ins­tru­ment per con­cen­trar el po­der i els di­ners a unes quan­tes mans a les que els al­tres ser­vim.

Creu que ens es­pi­en?

No exis­teix; uti­lit­zis que el no­més nú­vol sen­se és l’or­di­na­dor sa­ber que el d’al­gú. nú­vol I no si em et va­lo­res dius que gens. no t’im­por­ta que t’es­pi­ïn, és que no

DANI DUCH

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.