“A Barcelona hi falta col·laboració”
Quatre gestors culturals ‘emigrats’ a Madrid analitzen la situació de la ciutat
Com està Barcelona? Com estan les seves institucions culturals, el seu pols artístic? Fa unes setmanes que aquest diari publica reportatges i anàlisis sobre això. Aquesta vegada hem reunit a Madrid quatre autoritats del món de la cultura que havien treballat a Barcelona abans de saltar a Madrid.
Manolo Borja-Villel (Borriana, 1957) fa deu anys i un mes (“i quatre dies”, diu de broma) que és al capdavant del Museu Nacional Reina Sofia, Joan Matabosch (Barcelona, 1961) porta la direcció artística del Teatro Real des d’en fa quatre, Carme Portaceli (València, 1955) dirigeix el Teatro Español des de fa un any i mig, i fa tot just dues setmanes que Rosa Ferré (Barcelona, 1966) s’aclimata a les seves noves funcions en la direcció de Matadero Madrid. Després de prop de dues hores de xerrada en una sala del Reina, davant l’obra Payseyes (1979), de Luis Gordillo, Ferré intercanvia el mòbil amb algun dels seus nous veïns. LV. Com a gestors han viscut la crisi econòmica, allà o aquí, i ara s’hi superposa la política. Com veuen les institucions on van treballar? Manolo Borja-Villel: En el meu cas, vaig ser director-fundador de la Tàpies juntament amb l’Antoni, i per tant tot estava per fer, mentre que quan vaig arribar al Macba el museu passava una crisi profunda i de model. Fins i tot hi havia dos directors simultàniament. De manera que la paraula crisi s’esmentava Les crisis no cauen del cel. Són de model i d’hegemonia, de subjecte polític, econòmic i social, de processos de colonització. Van començar el maig del 68, amb forces antagòniques que pugnen per imposar-se. Hi ha alts i baixos, amb moments molt reaccionaris. La del 2007 i el 2008 és molt profunda pel que fa a l’economia, però no és l’única. Als noranta ja ens queixàvem a la Tàpies i al Macba d’una economia massa extravertida i molt absorbida per les indústries culturals i el turisme, i per l’obsessió per crear grans infraestructures. Ja aleshores reclamàvem maneres alternatives de crear relat, però també d’institucionalitat i sostenibilitat. El que avui falta és una visió global de la cultura. Perquè els canvis de model cultural i de sostenibilitat no els pot fer una institució tota sola.
LV. En quin model pensa?
MBV: Hi ha d’haver ecosistemes on juntament amb les grans institucions hi càpiguen òrgans o col·lectius
en què el més important és el procés i no necessàriament ha de prevaler una visió comptable, on el comptador no sigui de visitants. A la Barcelona dels noranta –potser de manera instintiva- sí que hi havia un ecosistema.
LV: Sense grans institucions.
MBV: Aquella visió clònica en què tothom ha de tenir el seu Pompidou o el seu Guggenheim és totalment equivocada. A Barcelona els grans museus eren la Tàpies, el Miró, el Picasso... Després es va crear el Macba, però el més important és que sí que hi havia un ecosistema molt específic i interessant.
LV: L’ecosistema ara ha de reunir el Prado, Reina, MNAC...?
MBV: Hauríem de parlar d’ecosistemes que es relacionen i antagonitzen. Òrgans autogestionats que poden relacionar-se amb institucions oficials. I el Reina pot relacionar-se amb el Macba o el MNAC i alhora amb una casa autogestionada a Nàpols. Lamentablement aquesta complexitat es veu absorbida per la cultura de l’espectacle i pels reflexos dels poders en l’època molt autoritària que vivim, com mostren certs intents de censura artística. La cultura antagònica i autocrítica està desapareixent, i aicontínuament.
xò és una cosa que trobo a faltar aquí, a Barcelona i al món en general.
LV: I potser sempre parlem de competència entre institucions, més que de cooperació? Joan Matabosch: Jo no he tingut mai aquesta sensació de competència, ni a Barcelona ni a Madrid. Competència de debò és la que hi ha a Berlín, on hi ha tres teatres de l’òpera l’un al costat de l’altre, amb funció diària i l’obligació de guanyar-se el públic. Dos teatres a 600 quilòmetres de distància... competència de què?
LV: Les institucions, almenys
les catalanes, tendeixen a comparar-se amb les madrilenyes. JM: Una de les millors notícies per al Liceu va ser que obrís el Teatro Real... Cada cap de setmana està ple de públic català. Hi ha una competència sana.
LV. Diguem-li comparació...
JM: El que hi ha des de sempre és una col·laboració òptima... Seria absurd que no fos així.
LV: Borja-Villel parlava de l’ecosistema museístic. Què ens explica de l’operístic? JM: Entre finals dels noranta i el començament de la crisi, el Liceu era el model més admirat en el món de l’òpera. Aleshores funcionava amb un 50% de recursos públics i un 50% de recursos propis entre patrocinis, entrades... És una bona proporció. Hi ha teatres públics que arriben al 90% de subvenció. Però quan va esclatar la crisi els recursos públics van baixar al 30% i el model es va fer insostenible. El Teatro Real va fer molt bé els deures. Ha aconseguit la quadratura del cercle: funciona amb un 27% de subvenció.
LV: El Liceu ha passat moltes dificultats últimament...
JM: Al Liceu aquest canvi era més difícil perquè no tenia certs serveis externalitzats com el Real. Si jo vaig ser president d’Òpera Europa no va ser per la meva cara bonica, sinó perquè el Liceu era el model. Rosa Ferré: Els últims cinc anys han estat de canvi absolut a tot arreu. És, com diu en Manolo, una crisi de model. És molt diferent parlar de les polítiques municipals o les de la Generalitat o les de la Diputació. A Catalunya les institucions han sobreviscut gràcies als seus equips. Hem hagut de moure’ns i aprendre a treballar plegats i aprofitar els recursos. Ha sigut dur. A la crisi econòmica s’hi ha sumat la política: ara mateix no hi ha Conselleria de Cultura, alguns equipaments van canviant d’orientació... I sobretot pateixen els artistes, per a qui no hi ha hagut mai una política de suport sostingut. LV. A Barcelona acostuma a fer mal que no hi hagi grans exposicions... RF: Això es projecta molt des dels mitjans. A Barcelona hem creat exposicions sense grans noms però que han circulat per mig món, i això no es reconeix. Molt sovint el que en realitat es demana són els blockbuster... MBV: Crec que és més complex. Les institucions no són capses buides. Contenen una maquinària molt refinada que no està concebuda per qüestionar, com fem nosaltres, i que és local, estatal i –no ho oblidem– europea. Més enllà de la qüestió identitària, la tendència predominant és a la privatització, a contractar el que és rendible, quan l’art no és rendible. És despesa, és excés. Però els museus investiguen.
LV: Un ull sempre en la taquilla?
MBV: La cultura no és extractiva, no és una mina d’on treus tot l’or. Al revés. Com més en treus, més t’enriqueixes. Com més institucions, millor, sempre que siguin sostenibles, esclar. De vegades s’ha parlat de fusionar el Macba i el MNAC, però això restaria. Cal que hi hagi focus diferents. Carme Portacelli: Però si no hi ha públic no hi ha teatre. És així de cru. Jo pretenc fer una programació diversa i igualitària, perquè així és la societat, i buscar audiències diverses. Hi ha una part menys fàcil: tenim poca dotació. Puc invertir el que trec de taquilla. Puc jugar-mela relativament. LV: A Madrid... el pes de l’Estat ajuda o esclafa? M.B.V.: Això és com el pes atmosfèric: no és el mateix viure a La Paz que a València. Camines més o menys ràpid. I després vius sota una condició, que és el sistema neoliberal, i això condiciona molt i cal saber-ho. CP: Sobre la pressió política, he de dir que a Manuela Carmena se l’afusella des de les institucions de l’Estat cada vegada que parla. L’electoralisme en aquest país és molt pesat. Des de la política caldria treballar perquè la gent visqui millor, i no per a les pròximes eleccions. Això desafecta la societat i n’afavoreix uns i no d’altres. I si el ministre d’Hisenda es posa a mirar com mata o ofega els uns o els altres això condiciona moltíssim. R.F.: Crec que és important remarcar que pots fer una cosa experimental i tenir un públic enorme. La concepció del públic com rucs que només van als grans noms és antic. Has de poder experimentar. Els últims anys ha canviat totalment el públic. Quan treballes amb comunitats de públic has de canviar l’orientació de la teva institució. J.M.: És veritat. És un tòpic que no puguis arriscar. Esclar que necessites una alquímia. Però les coses que tenen marxa estiren una institució, encara que els teus millors marges funcionen amb l’altra cosa. El gestor ignorant es pensa que només ha de fer La Boheme. Les institucions necessiten un punch, actes que et situen al capdavant del panorama cultural. Si programes Dead man walking, Street scene o Die soldaten vendràs més Aida.
LV.: Com és la col·laboració institucional aquí i allà?
JM: Molt diferent. Aquí hi ha una col·laboració estreta i un diàleg impressionants. El mateix Manolo Borja és membre de la comissió assessora del Teatro Real... MBV: És la comissió assessorada... JM: És una conya que es porta... MBV: ...som la comissió assessorada pel Teatro Real.
Riuen. JM. Continuo... Hi ha una col·laboració enorme, fluïda i intensa entre institucions com el Círculo de Bellas Artes, la Fundació Juan March, la Residencia de Estudiantes, la Filmoteca, la Biblioteca Nacional...
LV: Hi ha més col·laboració que a Barcelona?
RF: Sí. JM: No es pot comparar. Aquí és enorme, estreta i natural. CP: Sí. JM: A més, són cooperacions que sorgeixen de manera molt natural. Quan era al Liceu no vaig aconseguir mai una col·laboració, per exemple, amb la Filmoteca, que vaig intentar mil vegades. Aquí amb totes les òperes fem alguna cosa. RF: Només ho aconsegueixes si et
“El Liceu va tenir el model de gestió
més admirat” ROSA FERRÉ “No hi ha Conselleria de Cultura, les entitats van canviant d’orientació...”
JOAN MATABOSCH “Una de les millors notícies per al Liceu va ser que obrís el Teatro Real”
poses tossut. CP: És veritat. Hem fet coses formidables amb la Filmoteca i amb el Reina, sobretot en obres de teatre menys convencional. També amb el Teatro del Barrio o La Corsetería.
LV: I per què hi ha aquesta diferència?
RF: Jo crec que el que necessita Barcelona és normalitat i un treball a mitjà i llarg termini. I no aquestes ocurrències constants. Al CCCB hem tingut tres directors en cinc anys. Així tot és molt difícil. Hi ha un ambient enrarit i de falta de normalitat en les direccions. També han sortit alguns càrrecs a concurs, amb la qual cosa, d’altra banda, hi ha una renovació i obre un bon moment per a Barcelona. CP: Les institucions a Barcelona estan desesperades amb la paràlisi administrativa absoluta. No saben què passarà demà. I això en el nostre sector és un drama.
LV: Fins a quin punt incideix que les institucions siguin de colors polítics diferents?
J.M.: Però aquí passa igual.
LV: Ara sí, però en altres èpoques hi havia un sol color...
J.M.: No ha afectat les relacions. És una qüestió d’actitud. RF: Té a veure amb el paper que cada institució assumeix orgànicament en relació amb les altres. Aquestes polítiques canviants i aquests impulsos de crear eixos o dir-te de sobte que pertanys a una altra institució, no ajuda. MBV: O intentar unir el Macba i el Museu Nacional d’Art de Catalunya per tenir-ne un de molt gran. O marcar una línia temporal per a cada museu. Aquí, juntament amb les grans institucions hi ha el Madrid dels carrers i les places. I relacionar l’un i l’altre fa que Madrid tingui un moment... CP: ...dolç. El té. RF: Penso que Barcelona té el seu gran moment al marge de les institucions. S’hi fan coses molt interessants, i d’això se’n parla poc. Hi ha unes estructures de base que venen de molt lluny, del Noucentisme. Centres cívics, biblioteques i fàbriques de creació que estan molt ben pensades i formen un gran teixit. MBV: De vegades els poders no veuen el que tenen al costat. RF: És una qüestió de mirada. I de deixar treballar amb normalitat, en lloc d’estar llançant idees peregrines tota l’estona, com ara fer un museu de l’arquitectura sense haver dotat adequadament el que hi havia abans. Però hi ha una generació jove a les institucions. La comunitat cultural està desitjant demostrar la seva potència. Veig una excitació positiva. Es nota que hi ha un ambient de canvi de cicle. CP: A Barcelona sempre hi ha hagut una creativitat extraordinària. Quan busques un determinat tipus de teatre ho trobes més que a cap altre lloc, encara que Madrid està creixent molt. Però també hi ha actituds velles. Cal obrir molt més i diversificar.