L’hora de Víctor Català
Club Editor rescata les narracions avui desconegudes de l’autora
El 2015 Club Editor va rescatar de gairebé un segle de silenci la
novel·la Un film
(3.000 metres) , de Víctor Català. Va ser un fenomen de Sant Jordi, i en dos anys se n’han fet quatre edicions. L’editora, Maria Bohigas, va veure que a la fi havia arribat l’hora de l’escriptora, i es va decidir a seguir la recuperació de tots els seus contes. El projecte, a cura de Blanca Llum Vidal, comença per l’obra última,
Jubileu, el primer de quatre volums. De Caterina Albert es coneixen
Solitud i Drames rurals, però la resta de la seva obra és desconeguda i introbable des de fa decennis. Els contes –diu Maria Bohigas– són prop de cent, escrits al llarg de mig segle, des de contes de sis pàgines fins a nouvelles que en tenen vuitanta... I si comença en ordre cronològic invers –comenta Bohigas– és per donar a veure en primer lloc la part més eclipsada de l’obra, aquells contes que Caterina Albert va escriure entre el 1948 i el 1949, quan tenia 80 anys i publicar en català tornava a ser tot just possible, al cap d’un decenni de prohibició estricta. És llavors quan surt, sempre sota pseudònim masculí, Vida mòlta ,un recull de contes que és com la crònica d’un poble a través dels fets diversos que hi passen (amb el sorprenent conte Lenín ), i Jubileu, ple de personatges que expliquen la vida d’altres que expliquen el que han sentit a dir... com en una estructura de nines russes.
Després d’aquest volum vindran, el novembre del 2018, els contes de la belle époque, contemporanis d’Un film (3.000 metres). El febrer del 2019 vindran els de començament de segle, i el novembre del mateix any, Mosaic, en versió íntegra per primer cop, acompanyat de contes dispersos o inèdits, provinents d’un arxiu que just ara es comença a investigar (per Irene Muñoz).
Al mateix temps que surt el primer volum dels contes complets a Catalunya atraca a Nova York la primera antologia de contes de Víctor Català traduïda a l’anglès. Se n’ha ocupat Kathleen McNerney:
Ànimes mudes (Silent souls ). A la portada hi diu Caterina Albert i prou, com volia Gabriel Ferrater. “A Club Editor –diu Maria Bohigas– no li hem tret el pseudònim perquè forma part de la realitat històrica: Catalunya és, literàriament, una contradicció, ja que les seves lletres venen completament dominades per dues dones, Caterina Albert i Mercè Rodoreda, que van haver de dissimular molt per poder escriure en pau. Al capdavall, a França o a Anglaterra continuen dient George Sand o George Eliot...”.
Blanca Llum Vidal, coordinadora de l’edició, diu que “llegir Víctor Català és traslladar-se a una època que no és la teva, a un món que ja no és el mateix i que té unes maneres de fer i uns ritmes profundament diferents dels teus, però que, en canvi, conté tota una energia que no només impacta profundament en la nostra època, sinó que t’ajuda a pensar-la i potser a intentar situar-t’hi. I si té aquesta capacitat és perquè estem davant d’una obra que té per horitzó aquesta cosa tan reivindicada, tan pensada i, alhora, tan fràgil i tan difícil que és la llibertat”.
Quan Blanca Llum Vidal parla de llibertat amb relació a Víctor Català, es refereix “a pensar els límits, les normes, les convencions i sempre posar-les en dubte. Significa, per tant, escriure sobre tradicions i costums i maneres de fer que situen determinades persones en condicions de manca de llibertat, de poca capacitat de moviment, d’imposició i de rigidesa; en condicions, en definitiva, que impliquen una violència”.
La poeta diu que Jubileu acaba amb un conte que és una novel·la curta: “L’Aleixeta és la història d’una gitana, d’una puta. I és també la història d’una de les seves filles. D’una filla que s’acaba esventrant
de viu en viu a causa d’un enamorament dolorós, d’un amant que té moltes semblances amb l’amant de la Nela de La infanticida”, la seva primera i polèmica obra.
De què parla l’autora? Blanca Llum diu que “de feminisme, d’històries d’amor i de venjances, de la complexitat i de la duresa de les relacions mare-fill, de desgràcies i d’accidents, d’infidelitats, de la institució del matrimoni, sovint per posar-la en dubte i, fins i tot, per proposar alternatives a les convencions, parla de nou-rics i de la immoralitat dels incipients especuladors immobiliaris, parla de suïcidis, parla de captaires i de prostitutes, de la solidaritat entre dones en un món profundament patriarcal, de violència masclista, de dones que sobreviuen en condicions profundament adverses i de la solidaritat que es crea entre elles, parla de vagabunds que no coneixen llei de subjecció de cap mena, parla de revolucionaris i de cremaesglésies...”.
“En parla –segueix dient– des d’un interès enorme per tot allò que tingui a veure amb la violència. En parla des d’una fascinació per la sang. En parla des la banda fosca. En parla des d’allò més dramàtic de la condició humana, però també des d’allò més còmic i més grotesc d’aquesta humanitat o des de l’absurditat i la gratuïtat de la violència que ens infligim els humans entre nosaltres. En parla des de la concreció, construint unes galeria de personatges únics, que tenen les seves vides, les seves històries, els seus traumes, les seves frustracions, les seves misèries, els seus dolors, les seves esperances”. I també parla des de l’escolta, perquè “té més pes l’escolta que la mirada”, i ella sap situar-se als antípodes de l’ordre que pretenia imposar el noucentisme (la damisel·la ciutadana), i “reacciona contra aquells que la van voler silenciar i parla explícitament de ‘les circumstàncies que havien posat un mos [una mordassa] a la ploma garladora’”.
Una editorial nord-americana publica per primera vegada contes de l’escriptora