“Ca­mus va pen­sar a ins­tal·lar-se a Es­pa­nya, però hi ha­via Fran­co”

Vir­gil Ta­na­se, au­tor d’una bi­o­gra­fia d’Al­bert Ca­mus

La Vanguardia (Català) - - CULTURA - EUSEBIO VAL

Vir­gil Ta­na­se creu que als es­crip­tors se’ls des­co­breix, en el seu per­fil hu­mà, sub­mer­gint-se en els seus di­a­ris per­so­nals i la cor­res­pon­dèn­cia pri­va­da, ja que les obres ofe­rei­xen una ver­sió “pu­ri­fi­ca­da” de la se­va per­so­na­li­tat. Ta­na­se, d’ori­gen ro­ma­nès però es­ta­blert a París, és no­vel·lis­ta, dra­ma­turg i adap­ta­dor te­a­tral. Ha es­crit les bi­o­gra­fi­es de Txék­hov, Dos­to­ievski, Saint-Exu­péry i Ca­mus. La d’aquest úl­tim, pre­mi No­bel de Li­te­ra­tu­ra el 1957, aca­ba de ser pu­bli­ca­da per Pla­ta­for­ma Edi­to­ri­al. De l’es­crip­tor fran­cès, mort en un ac­ci­dent de cot­xe el 1960, Ta­na­se des­ta­ca la in­flu­èn­cia que va te­nir la se­va Al­gè­ria na­tal, la se­va agitada vi­da sentimental, la llo­sa de la se­va tu­ber­cu­lo­si i el buit en­ve­jós que li van fer els man­da­rins in­tel·lec­tu­als de l’èpo­ca, es­pe­ci­al­ment Je­an-Paul Sar­tre, que l’au­tor qua­li­fi­ca d’“im­pos­tor to­tal”.

Què va ser el que més el va sor­pren­dre quan in­ves­ti­ga­va la vi­da d’Al­bert Ca­mus?

Des­co­brir fins a quin punt va es­tar marginat i odiat per tot el món. Costa molt d’ima­gi­nar-s’ho avui. Ell no era ni de l’es­quer­ra co­mu­nis­ta ni de dre­tes. Hi ha­via con­sens a de­ni­grar-lo i man­te­nir­lo fo­ra de la vi­da li­te­rà­ria.

Però va mi­li­tar al Par­tit Co­mu­nis­ta du­rant uns anys.

Sí, per poc temps, quan era molt jo­ve. Era d’ex­trac­ció molt mo­des­ta i vi­via en un bar­ri hu­mil d’Al­ger, amb els àrabs, que eren els seus amics. En un de­ter­mi­nat mo­ment, sent d’es­quer­res, es va ad­he­rir al Par­tit Co­mu­nis­ta, que vo­lia aco­llir els àrabs po­bres. Però, més en­da­vant, els co­mu­nis­tes van can­vi­ar d’opinió i van do­nar su­port a la política na­ci­o­na­lis­ta del Go­vern que em­pre­so­na­va aquells àrabs. Ca­mus no hi va es­tar d’acord i el van fer fo­ra. Als ar­xius de Mos­cou es va tro­bar el do­cu­ment so­bre la se­va ex­pul­sió.

La se­va ma­re era d’ori­gen me­nor­quí. Vos­tè diu que Ca­mus se sen­tia, per aquest mo­tiu, una mi­ca es­pa­nyol.

Sí, en un cert mo­ment se sen­tia molt mala­ment a Fran­ça. No es­ta­va cò­mo­de amb l’es­pe­rit molt ra­ci­o­nal, molt con­cep­tu­al de la dis­ser­ta­ció fran­ce­sa. En l’àm­bit po­lí­tic tam­poc no li agra­da­va el que pas­sa­va a Fran­ça. Vo­lia tro­bar una al­tra ter­ra d’aco­lli­da. Per ell, Es­pa­nya era el pa­ís he­roic, de la bra­vu­ra, de la rec­ti­tud, el pa­ís dels grans au­tors, dels ac­tes sa­cra­men­tals, que ell va in­ten­tar fer a les se­ves pe­ces te­a­trals. Cre­ia que se­ria un pa­ís on e po­dria sen­tir com a ca­sa, tam­bé per­què era un pa­ís de sol, com Al­gè­ria. Des­gra­ci­a­da­ment hi ha­via Fran­co, de ma­ne­ra que no va ser pos­si­ble.

La pre­sèn­cia de la malal­tia, de la tu­ber­cu­lo­si, és cons­tant en la se­va bi­o­gra­fia. Va ser un fet cen­tral a la se­va vi­da, no?

Sí, va con­treu­re la malal­tia a l’es­po­sa, co­la, amb 17 anys. En aque­lla èpo­ca la tu­ber­cu­lo­si era una malal­tia mor­tal. No exis­tia la pe­ni­cil·li­na. Va te­nir re­cai­gu­des cons­tants. Quan va es­criu­re el seu pri­mer lli­bre, no es­ta­va se­gur que tin­dria la pos­si­bi­li­tat d’es­criu­re’n un al­tre. Vi­via amb aques­ta idea de la mort al cap. No­més des­prés de la guer­ra, amb la pe­ni­cil·li­na, hi va ha­ver un nou trac­ta­ment que dei­xa­va de fer-la mor­tal.

Però fins al fi­nal va te­nir re­cai­gu­des. Fu­ma­va i no es cui­da­va.

Sí, fu­ma­va molt. Por­ta­va una vi­da molt poc sa­na. Tre­ba­lla­va molt. Dor­mia poc.

I mol­tes do­nes...

Sí, i a so­bre les do­nes.

Qui­na era la se­va re­la­ció amb les do­nes?

Se sen­tia molt lli­gat a la se­va es- Fran­ci­ne, però per a ell les do­nes eren com una es­pè­cie de dro­ga, com un som­ní­fer. Al­guns mi­ren la te­le­vi­sió, d’al­tres pre­nen pas­ti­lles. Per a ell, eren les do­nes. Abans de mo­rir, quan pen­sa­va tor­nar a París, ha­via en­vi­at tres car­tes a tres do­nes, to­tes en els ma­tei­xos ter­mes, pro­po­sant-los ci­tes, una a les 2 del mig­dia, l’al­tra a les 6, l’al­tra a la nit.

“Hi ha­via con­sens a de­ni­grar-lo i man­te­nir-lo fo­ra de la vi­da li­te­rà­ria”

“A cau­sa de la tu­ber­cu­lo­si, vi­via amb la idea de la mort al cap” “Les do­nes per ell eren com una es­pè­cie de dro­ga, com un som­ní­fer”

OBJECCIONS AL COMUNISME “Es­ta­va con­ven­çut que la for­ça cre­a­do­ra en la his­tò­ria és l’ho­me sol i lliu­re”

Ell va an­ti­ci­par l’ac­tu­al in­va­sió mi­gra­tò­ria.

Per ell era una evi­dèn­cia que exis­tia aquest ar­bre de la pros­pe­ri­tat, tan­cat, que no ex­por­ta­va el seu benes­tar. De ma­ne­ra que, for­ço­sa­ment, la gent hau­ria d’anar cap allà. Co­nei­xia bé Al­gè­ria, tam­bé el sud, el Sà­ha­ra, la ve­ri­ta­ble mi­sè­ria. Es va ado­nar que aque­lla gent, quan des­co­bris­sin la pros­pe­ri­tat, es di­ri­gi­ri­en cap a aquell pol d’atrac­ció (Eu­ro­pa). To­ta la se­va ac­ti­vi­tat política no va ser per­què Al­gè­ria s’in­de­pen­dit­zés de Fran­ça, si­nó per­què els dos po­bles, els fran­ce­sos i els àrabs, vis­ques­sin bé. Cre­ia que, si una fran­ja de co­lons vi­via molt bé i la res­ta no, ai­xò con­dui­ria ine­vi­ta­ble­ment a la ca­tàs­tro­fe.

Què pen­sa­ria Ca­mus avui de l’ac­tu­al gi­ha­dis­me? Ima­gi­no que no se’n sor­pren­dria.

Sí, no se’n sor­pren­dria per­què ja el va viu­re a Al­gè­ria. Sa­bia per­fec­ta­ment que els àrabs i els fran­ce­sos po­bres, que eren la im­men­sa ma­jo­ria, s’en­te­ni­en molt bé. Ell va in­ten­tar cre­ar un mo­vi­ment per­què s’ajun­tes­sin i tro­bes­sin una so­lu­ció. Però d’una ban­da hi ha­via la Unió So­vi­è­ti­ca, que vo­lia la guer­ra i ex­pul­sar els pa­ï­sos oc­ci­den­tals, i d’al­tra ban­da Fran­ça, que no vo­lia la pau a Al­gè­ria. Ca­mus es va tro­bar aï­llat amb les se­ves ide­es de sen­tit co­mú, en­mig d’ini­ci­a­ti­ves po­lí­ti­ques que no vo­li­en una so­lu­ció si­nó la guer­ra.

Ca­mus va conèi­xer Ra­fa­el Al­ber­ti, a l’Ar­gen­ti­na, però la se­va vi­sió di­fe­rent so­bre la Unió So­vi­è­ti­ca els dis­tan­ci­a­va.

Ca­mus va en­ten­dre bé el ci­nis­me, o el re­a­lis­me po­lí­tic, del bloc de l’est. Per ell, la for­ça cre­a­do­ra en la his­tò­ria és l’ho­me sol i lliu­re. No es­ta­va con­tra els co­mu­nis­tes per prin­ci­pi, però pen­sa­va que el comunisme no po­dia anar en­da­vant sen­se dei­xar la lli­ber­tat als ho­mes; al­tra­ment es blo­que­ja la cre­a­ti­vi­tat dels ho­mes. Per ai­xò la se­va re­la­ció amb Al­ber­ti va ser molt fe­ble.

La mo­ral, per ell, es­ta­va al da­vant de la política.

Sí, per des­comp­tat.

Es­ta­va pre­o­cu­pat pel pro­grés tèc­nic, des­prés del llan­ça­ment de la bom­ba atò­mi­ca.

Sí, quan es va llan­çar la bom­ba d’Hi­ros­hi­ma, els in­tel·lec­tu­als ho van aplau­dir per­què cre­ien que ai­xí es po­sa­va fi al fei­xis­me ja­po­nès. Però ell va ser l’únic que va dir que ca­lia anar amb comp­te. Com que ell cre­ia que l’ho­me era es­sen­ci­al, no po­dia ra­o­nar en ter­mes es­ta­dís­tics, de PIB. L’ho­me pa­teix atu­rat. Cre­ia que la so­ci­e­tat ca­pi­ta­lis­ta no era una so­ci­e­tat per a l’ho­me, que el pro­grés tèc­nic ha de por­tar a l’alli­be­ra­ment de l’ho­me. Crec que s’hau­ria sen­tit molt de­ce­but per la tra­jec­tò­ria de Fran­ça als anys sei­xan­ta i se­tan­ta. No era la Fran­ça que vo­lia.

INA / GETTY

Al­bert Ca­mus al ro­dat­ge de la pel·lí­cu­la per a te­le­vi­sió El malen­tès, a par­tir de la se­va obra te­a­tral

E. V.

Vir­gil Ta­na­se tam­bé és no­vel·lis­ta i dra­ma­turg

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.