“Camus va pensar a instal·lar-se a Espanya, però hi havia Franco”
Virgil Tanase, autor d’una biografia d’Albert Camus
Virgil Tanase creu que als escriptors se’ls descobreix, en el seu perfil humà, submergint-se en els seus diaris personals i la correspondència privada, ja que les obres ofereixen una versió “purificada” de la seva personalitat. Tanase, d’origen romanès però establert a París, és novel·lista, dramaturg i adaptador teatral. Ha escrit les biografies de Txékhov, Dostoievski, Saint-Exupéry i Camus. La d’aquest últim, premi Nobel de Literatura el 1957, acaba de ser publicada per Plataforma Editorial. De l’escriptor francès, mort en un accident de cotxe el 1960, Tanase destaca la influència que va tenir la seva Algèria natal, la seva agitada vida sentimental, la llosa de la seva tuberculosi i el buit envejós que li van fer els mandarins intel·lectuals de l’època, especialment Jean-Paul Sartre, que l’autor qualifica d’“impostor total”.
Què va ser el que més el va sorprendre quan investigava la vida d’Albert Camus?
Descobrir fins a quin punt va estar marginat i odiat per tot el món. Costa molt d’imaginar-s’ho avui. Ell no era ni de l’esquerra comunista ni de dretes. Hi havia consens a denigrar-lo i mantenirlo fora de la vida literària.
Però va militar al Partit Comunista durant uns anys.
Sí, per poc temps, quan era molt jove. Era d’extracció molt modesta i vivia en un barri humil d’Alger, amb els àrabs, que eren els seus amics. En un determinat moment, sent d’esquerres, es va adherir al Partit Comunista, que volia acollir els àrabs pobres. Però, més endavant, els comunistes van canviar d’opinió i van donar suport a la política nacionalista del Govern que empresonava aquells àrabs. Camus no hi va estar d’acord i el van fer fora. Als arxius de Moscou es va trobar el document sobre la seva expulsió.
La seva mare era d’origen menorquí. Vostè diu que Camus se sentia, per aquest motiu, una mica espanyol.
Sí, en un cert moment se sentia molt malament a França. No estava còmode amb l’esperit molt racional, molt conceptual de la dissertació francesa. En l’àmbit polític tampoc no li agradava el que passava a França. Volia trobar una altra terra d’acollida. Per ell, Espanya era el país heroic, de la bravura, de la rectitud, el país dels grans autors, dels actes sacramentals, que ell va intentar fer a les seves peces teatrals. Creia que seria un país on e podria sentir com a casa, també perquè era un país de sol, com Algèria. Desgraciadament hi havia Franco, de manera que no va ser possible.
La presència de la malaltia, de la tuberculosi, és constant en la seva biografia. Va ser un fet central a la seva vida, no?
Sí, va contreure la malaltia a l’esposa, cola, amb 17 anys. En aquella època la tuberculosi era una malaltia mortal. No existia la penicil·lina. Va tenir recaigudes constants. Quan va escriure el seu primer llibre, no estava segur que tindria la possibilitat d’escriure’n un altre. Vivia amb aquesta idea de la mort al cap. Només després de la guerra, amb la penicil·lina, hi va haver un nou tractament que deixava de fer-la mortal.
Però fins al final va tenir recaigudes. Fumava i no es cuidava.
Sí, fumava molt. Portava una vida molt poc sana. Treballava molt. Dormia poc.
I moltes dones...
Sí, i a sobre les dones.
Quina era la seva relació amb les dones?
Se sentia molt lligat a la seva es- Francine, però per a ell les dones eren com una espècie de droga, com un somnífer. Alguns miren la televisió, d’altres prenen pastilles. Per a ell, eren les dones. Abans de morir, quan pensava tornar a París, havia enviat tres cartes a tres dones, totes en els mateixos termes, proposant-los cites, una a les 2 del migdia, l’altra a les 6, l’altra a la nit.
“Hi havia consens a denigrar-lo i mantenir-lo fora de la vida literària”
“A causa de la tuberculosi, vivia amb la idea de la mort al cap” “Les dones per ell eren com una espècie de droga, com un somnífer”
OBJECCIONS AL COMUNISME “Estava convençut que la força creadora en la història és l’home sol i lliure”
Ell va anticipar l’actual invasió migratòria.
Per ell era una evidència que existia aquest arbre de la prosperitat, tancat, que no exportava el seu benestar. De manera que, forçosament, la gent hauria d’anar cap allà. Coneixia bé Algèria, també el sud, el Sàhara, la veritable misèria. Es va adonar que aquella gent, quan descobrissin la prosperitat, es dirigirien cap a aquell pol d’atracció (Europa). Tota la seva activitat política no va ser perquè Algèria s’independitzés de França, sinó perquè els dos pobles, els francesos i els àrabs, visquessin bé. Creia que, si una franja de colons vivia molt bé i la resta no, això conduiria inevitablement a la catàstrofe.
Què pensaria Camus avui de l’actual gihadisme? Imagino que no se’n sorprendria.
Sí, no se’n sorprendria perquè ja el va viure a Algèria. Sabia perfectament que els àrabs i els francesos pobres, que eren la immensa majoria, s’entenien molt bé. Ell va intentar crear un moviment perquè s’ajuntessin i trobessin una solució. Però d’una banda hi havia la Unió Soviètica, que volia la guerra i expulsar els països occidentals, i d’altra banda França, que no volia la pau a Algèria. Camus es va trobar aïllat amb les seves idees de sentit comú, enmig d’iniciatives polítiques que no volien una solució sinó la guerra.
Camus va conèixer Rafael Alberti, a l’Argentina, però la seva visió diferent sobre la Unió Soviètica els distanciava.
Camus va entendre bé el cinisme, o el realisme polític, del bloc de l’est. Per ell, la força creadora en la història és l’home sol i lliure. No estava contra els comunistes per principi, però pensava que el comunisme no podia anar endavant sense deixar la llibertat als homes; altrament es bloqueja la creativitat dels homes. Per això la seva relació amb Alberti va ser molt feble.
La moral, per ell, estava al davant de la política.
Sí, per descomptat.
Estava preocupat pel progrés tècnic, després del llançament de la bomba atòmica.
Sí, quan es va llançar la bomba d’Hiroshima, els intel·lectuals ho van aplaudir perquè creien que així es posava fi al feixisme japonès. Però ell va ser l’únic que va dir que calia anar amb compte. Com que ell creia que l’home era essencial, no podia raonar en termes estadístics, de PIB. L’home pateix aturat. Creia que la societat capitalista no era una societat per a l’home, que el progrés tècnic ha de portar a l’alliberament de l’home. Crec que s’hauria sentit molt decebut per la trajectòria de França als anys seixanta i setanta. No era la França que volia.