“Hola, soc en Pasqual”
Pasqual Maragall, l’alcalde, va aparèixer ahir a l’Ateneu de Barcelona. Tot i que continua joiosament entre nosaltres, la família restringeix cada vegada més la seva presència pública. La d’ahir va ser una aparició metafòrica, però contundent i gairebé hagiogràfica pel que fa a la llista interminable d’elogis. Ell semblava sorprès, immortalitzat a la foto que presidia l’acte, una imatge de la presa de possessió de l’alcaldia de Barcelona, el 1982, quan tenia 41 anys, aspecte juvenil i un bigotet de Cantinflas. I tota l’ambició del món. L’Ateneu va plantejar inicialment l’acte com un debat, que tanmateix hauria pogut haver omplert un espai moltíssim més gran que la sala Oriol Bohigas. Els responsables de l’actual govern municipal van obrir i van tancar els parlaments, que van tenir un interludi lluminós, tendre i afectuós a càrrec, entre d’altres, de la periodista i escriptora Cristina Fallarás i de la infermera, activista veïnal i agitadora social del Carmel Custodia Moreno, que es va ficar l’auditori a la butxaca.
El tinent d’alcalde Gerardo Pisarello es va reconèixer deutor d’“un maragallisme plebeu”. L’alcaldessa Ada Colau va afegir més tard que, si ja sabia quan va arribar al càrrec que “Maragall era el millor alcalde que hagi pogut tenir Barcelona”, ara que és la primera regidora des de fa tres anys n’està encara més convençuda.
L’acte tenia el títol d’“El maragallisme i Barcelona: un debat sobre el llegat de Pasqual Maragall a 35 anys de l’arribada a l’alcaldia”. L’article indeterminat estava justificat. De la mateixa manera que Maragall és l’alcalde, el debat va ser un debat. Un dels molts possibles d’aquesta figura polièdrica que tenia per màxima: “Barcelona són els barcelonins”. Malgrat el títol oficial, va ser més un homenatge a en Pasqual –així, pel nom de pila, es van referir molts al gran absent present– que una discussió sobre el maragallisme. Però sobretot va ser un acte d’agraïment a un polític que va saber fer costat als veïns i les veïnes. “Si us perdeu la proximitat amb la gent, us perdeu el millor de la política”, va dir Custodia Moreno amb la mirada fixa a les primeres files de l’auditori, on hi havia membres de la família Maragall, part de la seva guàrdia pretoriana, antics col·laboradors i regidors i exregidors.
La periodista Àngela Vinent, durant anys confident, amiga i mà dreta de Maragall, va ser una altra de les persones que va intervenir en el debat, juntament amb el geògraf i professor universitari Oriol Nel·lo i l’historiador Joan Fuster. Tots van tenir paraules brillants, però les que millor van saber tocar la tecla sentimental, que no sentimentalista, van ser Cristina Fallarás (“Maragall em va conèixer a Vallbona i es va entossudir a fer-me filla adoptiva del barri, tot i que soc de Saragossa”) i Custodia Moreno. Sobretot, la segona, que va recordar dues converses que defineixen el personatge millor que cent autobiografies. “Hola, soc en Pasqual, què fas?”, li podia preguntar per telèfon un diumenge a la tarda, com a avantsala a la confessió que anava a passejar pel Carmel i volia una bona cicerone. Quan es va produir l’esfondrament, el 2005, en una altra conversa telefònica, ella li va dir: “Tant de bo fos la presidenta de l’Associació de Veïns... Hi ha tantes coses per fer!”. I ell, que llavors era president de la Generalitat, va replicar: “I tant de bo jo fos l’alcalde”.
“Maragall és el millor alcalde de Barcelona”, diu Colau, i Pisarello es confessa deutor del “maragallisme plebeu”