A qui li pot in­teres­sar ser sant?

La Vanguardia (Català) - - TENDÈNCIES - Text ela­bo­rat per: AL­BERT BATLLE, JO­SEP MA­RIA CARBONELL, MÍRIAM DÍEZ, EUGENI GAY, DAVID JOU, JOR­DI LÓ­PEZ CAMPS, MARGARITA MAURI, JO­SEP MI­RÓ I AR­DÈ­VOL, MONTSERRAT SERRALLONGA, FRAN­CESC TORRALBA

En la cul­tu­ra he­ge­mò­ni­ca en què vi­vim, la que es­ta­bleix el que és cor­rec­te i el que no, i allò que es pot pro­nun­ci­ar i el que cal ca­llar, mol­tes pa­rau­les bà­si­ques dels nos­tres fo­na­ments cul­tu­rals han es­tat ban­de­ja­des o han vist re­du­ït el seu sig­ni­fi­cat a una mí­ni­ma ex­pres­sió. Els grecs clàs­sics uti­lit­za­ven fins a set noms di­fe­rents per ex­pres­sar i pre­ci­sar els di­ver­sos sig­ni­fi­cats de l’amor, que nos­al­tres ven­ti­lem amb un sol mot.

En­tre les pa­rau­les de­fe­nes­tra­des, la llis­ta és llar­ga, s’hi tro­ba la vir­tut, sa­cri­fi­ca­da per l’es­ment ex­clu­siu dels va­lors, la ca­ri­tat, la mi­se­ri­còr­dia, el pe­cat, pa­rau­les que re­flec­tei­xen tot un ho­rit­zó de pos­si­bi­li­tats vi­tals. Fins i tot la ve­ri­tat ha es­tat con­ver­ti­da en una pa­rau­la sos­pi­to­sa d’au­to­ri­ta­ris­me (com po­dem des­prés es­tra­nyar-nos de l’au­ge de la post­ve­ri­tat?). En­tre les pa­rau­les més menys­pre­a­des (fins i tot en el si del ca­to­li­cis­me) hi ha la de san­te­dat, el ser sant. Ha es­de­vin­gut “per a al­guns un con­cep­te in­cò­mo­de, in­qui­e­tant, gai­re­bé es­tram­bò­tic”.

Re­cent­ment a l’ex­hor­ta­ció apos­tò­li­ca Gau­de­te et exul­ta­te (Ale­greu-vos i ce­le­breu-ho, ci­ta­ció li­te­ral de l’evan­ge­li de Ma­teu 5,12), el pa­pa Fran­cesc ha par­lat so­bre la san­te­dat i ho ha fet, com és ha­bi­tu­al en ell, amb clare­dat: la mis­sió del cris­tià és ser sant. Ai­xò és el que im­por­ta. És clar que qui se sent allu­nyat de l’ex­pe­ri­èn­cia re­li­gi­o­sa ho pot veu­re amb in­di­fe­rèn­cia, in­com­pren­sió i pot­ser con­des­cen­dèn­cia. És, però, una idea equi­vo­ca­da, com veu­rem més en­da­vant.

A més, el Pa­pa ha re­cla­mat l’ale­gria com a sig­ne del ca­mí de san­te­dat. Cer­ta­ment, en l’ima­gi­na­ri ac­tu­al és gai­re­bé pro­vo­ca­dor lli­gar l’ale­gria amb la san­te­dat, però és que, a més de ser una vin­cu­la­ció na­tu­ral cer­ta, el cris­ti­a­nis­me, quan no es­can­da­lit­za al món, és que ha dei­xat de ser lle­vat, sal i llum en­mig de la gent.

I de què ens hem d’ale­grar? Doncs de la bo­na no­va de la qual som por­ta­dors, mal­grat que, tan so­vint, se’ns no­ti poc i l’en­ter­bo­lim amb im­per­fec­ci­ons i tris­te­ses. Es­tem des­ti­nats, si ai­xí ho vo­lem i no ho tor­cem pel nos­tre comp­te, a una vi­da ple­na­ment re­a­lit­za­da en la fe­li­ci­tat de Déu, anun­ci­a­da per Je­su­crist. Per as­so­lir-la cal em­pren­dre el ca­mí de la per­fec­ció, que ca­das­cú re­cor­re en la me­su­ra de les se­ves pos­si­bi­li­tats i de la grà­cia que de­ma­na a Déu per fer créi­xer el seu pro­pi es­forç. Una grà­cia que Déu re­ga­la i que no­més cal aco­llir.

Qu­a­li­fi­quem de sants els que mi­llor re­cor­ren aques­ta via, tant els que s’han fet evi­dents en la his­tò­ria com els que són des­co­ne­guts per a la ma­jo­ria. La san­te­dat és in­vi­ta­ció i man­dat de Déu: “Ca­mi­na en la me­va pre­sèn­cia i si­gues per­fec­te”, li diu a Abra­ham (Gn 17,2). El ca­mí de la san­te­dat no és al­tra co­sa que se­guir el que Je­su­crist ens pro­po­sa en els evan­ge­lis. “Cer­ta­ment –es­criu el Pa­pa en la se­va Ex­hor­ta­ció– en la pràc­ti­ca ca­tò­li­ca es te­nen en comp­te els sig­nes d’he­ro­ï­ci­tat en l’exer­ci­ci de les vir­tuts, el lliu­ra­ment de la vi­da en el mar­ti­ri i tam­bé els ca­sos en què s’ha­gi ve­ri­fi­cat un ofe­ri­ment de la prò­pia vi­da pels al­tres, sos­tin­gut fins a la mort”, i a l’ho­ra ens fa ob­ser­var que no no­més s’ha de pen­sar en els be­a­ti­fi­cats o ca­no­nit­zats. Per­què, diu Fran­cesc, “m’ agra­da veu­re la san­te­dat en el po­ble de Déu pa­ci­ent: als pa­res que cri­en ex­pli­cant amor als seus fills, en aquests ho­mes i do­nes que tre­ba­llen per por­tar el pa a ca­sa, en els malalts, en la gent gran re­li­gi­o­sa que se­gueix som­ri­ent. En aques­ta cons­tàn­cia per se­guir en­da­vant dia a dia, veig la san­te­dat de l’Es­glé­sia mi­li­tant. Aques­ta és mol­tes ve­ga­des la san­te­dat de la por­ta del cos­tat, d’aquells que vi­uen a prop nos­tre i són un re­flex de la pre­sèn­cia de Déu”. I en­ca­ra po­drí­em afe­gir-hi la san­te­dat de tants jo­ves que vi­uen la cri­da de Je­su­crist en una so­ci­e­tat que els és molt i molt ad­ver­sa.

La san­te­dat és in­di­vi­du­al però es re­a­lit­za en el po­ble: “No hi ha iden­ti­tat ple­na sen­se per­ti­nen­ça a un po­ble. Per ai­xò nin­gú se sal­va sol, com a in­di­vi­du aï­llat (...). Déu va vo­ler en­trar en una di­nà­mi­ca po­pu­lar, en la di­nà­mi­ca d’un po­ble”. És un ide­al amb re­per­cus­si­ons col·lec­ti­ves tan no­ta­bles que té fins i tot un ves­sant po­lí­tic (en el mi­llor sen­tit del ter­me): és l’ide­al de pro­cu­rar el bé co­mú, i té uns dels seus ex­po­nents més re­cents en dos dels pa­res fun­da­dors de l’Eu­ro­pa Uni­da, el Ser­vent de Déu Ro­bert Sc­hu­man i Al­ci­de De Gas­pe­ri, en pro­cés de be­a­ti­fi­ca­ció.

És per aques­ta in­ci­dèn­cia en el bé co­mú que al co­men­ça­ment dè­iem que és un er­ror des­in­te­res­sar-se de la man­ca de vo­ca­ci­ons de san­te­dat. Mal­grat que hom no cre­gui en Déu, o en els sants, ni en la vi­da eter­na, és evi­dent que una so­ci­e­tat en què la vo­lun­tat de fer el bé i de prac­ti­car l’amor des­in­te­res­sat es­ti­gués es­te­sa se­ria molt mi­llor per viu­re.

Una so­ci­e­tat en què la vo­lun­tat de fer el bé i de prac­ti­car l’amor des­in­te­res­sat es­ti­gués es­te­sa se­ria molt mi­llor per viu­re

ANGELO CARCONI / EFE

Ex­hor­ta­ció Mal­grat que el con­cep­te de san­te­dat ha es­de­vin­gut in­cò­mo­de, el pa­pa ha as­se­nya­lat que la mis­sió del cris­tià és ser sant

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.