A qui li pot interessar ser sant?
En la cultura hegemònica en què vivim, la que estableix el que és correcte i el que no, i allò que es pot pronunciar i el que cal callar, moltes paraules bàsiques dels nostres fonaments culturals han estat bandejades o han vist reduït el seu significat a una mínima expressió. Els grecs clàssics utilitzaven fins a set noms diferents per expressar i precisar els diversos significats de l’amor, que nosaltres ventilem amb un sol mot.
Entre les paraules defenestrades, la llista és llarga, s’hi troba la virtut, sacrificada per l’esment exclusiu dels valors, la caritat, la misericòrdia, el pecat, paraules que reflecteixen tot un horitzó de possibilitats vitals. Fins i tot la veritat ha estat convertida en una paraula sospitosa d’autoritarisme (com podem després estranyar-nos de l’auge de la postveritat?). Entre les paraules més menyspreades (fins i tot en el si del catolicisme) hi ha la de santedat, el ser sant. Ha esdevingut “per a alguns un concepte incòmode, inquietant, gairebé estrambòtic”.
Recentment a l’exhortació apostòlica Gaudete et exultate (Alegreu-vos i celebreu-ho, citació literal de l’evangeli de Mateu 5,12), el papa Francesc ha parlat sobre la santedat i ho ha fet, com és habitual en ell, amb claredat: la missió del cristià és ser sant. Això és el que importa. És clar que qui se sent allunyat de l’experiència religiosa ho pot veure amb indiferència, incomprensió i potser condescendència. És, però, una idea equivocada, com veurem més endavant.
A més, el Papa ha reclamat l’alegria com a signe del camí de santedat. Certament, en l’imaginari actual és gairebé provocador lligar l’alegria amb la santedat, però és que, a més de ser una vinculació natural certa, el cristianisme, quan no escandalitza al món, és que ha deixat de ser llevat, sal i llum enmig de la gent.
I de què ens hem d’alegrar? Doncs de la bona nova de la qual som portadors, malgrat que, tan sovint, se’ns noti poc i l’enterbolim amb imperfeccions i tristeses. Estem destinats, si així ho volem i no ho torcem pel nostre compte, a una vida plenament realitzada en la felicitat de Déu, anunciada per Jesucrist. Per assolir-la cal emprendre el camí de la perfecció, que cadascú recorre en la mesura de les seves possibilitats i de la gràcia que demana a Déu per fer créixer el seu propi esforç. Una gràcia que Déu regala i que només cal acollir.
Qualifiquem de sants els que millor recorren aquesta via, tant els que s’han fet evidents en la història com els que són desconeguts per a la majoria. La santedat és invitació i mandat de Déu: “Camina en la meva presència i sigues perfecte”, li diu a Abraham (Gn 17,2). El camí de la santedat no és altra cosa que seguir el que Jesucrist ens proposa en els evangelis. “Certament –escriu el Papa en la seva Exhortació– en la pràctica catòlica es tenen en compte els signes d’heroïcitat en l’exercici de les virtuts, el lliurament de la vida en el martiri i també els casos en què s’hagi verificat un oferiment de la pròpia vida pels altres, sostingut fins a la mort”, i a l’hora ens fa observar que no només s’ha de pensar en els beatificats o canonitzats. Perquè, diu Francesc, “m’ agrada veure la santedat en el poble de Déu pacient: als pares que crien explicant amor als seus fills, en aquests homes i dones que treballen per portar el pa a casa, en els malalts, en la gent gran religiosa que segueix somrient. En aquesta constància per seguir endavant dia a dia, veig la santedat de l’Església militant. Aquesta és moltes vegades la santedat de la porta del costat, d’aquells que viuen a prop nostre i són un reflex de la presència de Déu”. I encara podríem afegir-hi la santedat de tants joves que viuen la crida de Jesucrist en una societat que els és molt i molt adversa.
La santedat és individual però es realitza en el poble: “No hi ha identitat plena sense pertinença a un poble. Per això ningú se salva sol, com a individu aïllat (...). Déu va voler entrar en una dinàmica popular, en la dinàmica d’un poble”. És un ideal amb repercussions col·lectives tan notables que té fins i tot un vessant polític (en el millor sentit del terme): és l’ideal de procurar el bé comú, i té uns dels seus exponents més recents en dos dels pares fundadors de l’Europa Unida, el Servent de Déu Robert Schuman i Alcide De Gasperi, en procés de beatificació.
És per aquesta incidència en el bé comú que al començament dèiem que és un error desinteressar-se de la manca de vocacions de santedat. Malgrat que hom no cregui en Déu, o en els sants, ni en la vida eterna, és evident que una societat en què la voluntat de fer el bé i de practicar l’amor desinteressat estigués estesa seria molt millor per viure.
Una societat en què la voluntat de fer el bé i de practicar l’amor desinteressat estigués estesa seria molt millor per viure