Malcolm Otero Barral
EDITOR
Cartes des de la presó de Nelson Mandela és el compendi d’escrits que el líder sud-africà va escriure els 27 anys d’empresonament. Demà surt a la venda en espanyol, a Malpaso, l’editor de la qual és Malcolm Otero Barral, i en català a Angle.
Fa gairebé una dècada, l’habitació principal dels arxius de la Fundació Nelson Mandela de Johannesburg estava ocupada per una muntanya de capses de cartró i articles de tota mena. Damunt d’una taula, hi havia una samarreta rebregada de la selecció argentina firmada per Maradona al costat d’un quadre amb el rostre del líder antiapartheid i unes botes velles, que suposadament Madiba havia fet servir en el seu entrenament militar clandestí al nord de l’Àfrica. Verne Harris, cap del centre de memòria de la fundació, s’entretenia a arxivar i comprovar l’autenticitat d’aquells documents, regals i records de l’expresident sud-africà. Tot i que la tasca era titànica, Harris somreia perquè allò era només un entrenament.
La fundació havia iniciat un repte molt més gran: recuperar, compilar i arxivar els milers de cartes que Mandela va escriure durant els seus 27 anys a la presó. Madiba va ser un home meticulós, explicava Harris, i mentre va ser a la presó va escriure en uns quants quaderns una còpia de centenars de cartes que havia enviat des de la cel·la. L’objectiu de la fundació també era rastrejar els arxius penitenciaris i desenes de col·leccions particulars a la recerca de més testimonis. Harris no anava desencaminat: quan van trobar els arxius oficials, guardats amb altres documents en lligalls ficats en arxivadors de cartró, les cartes ocupaven 59 capses.
Una dècada després i coincidint amb el centenari del naixement del Nobel de la Pau sud-africà, aquesta feina gegantina de documentació veu la llum en forma de llibre. L’obra Cartes des de la presó de Nelson Mandela (Angle Editorial / Malpaso Ediciones) recull una selecció de 255 cartes escrites des del presidi a familiars, amics, companys de lluita, autoritats carceràries o judicials. Per la seva neta Zamaswazi Dlamini-Mandela, que prologa el llibre, l’obra és una porta als racons desconeguts de la seva personalitat. “La selecció de cartes d’aquest llibre acosta íntimament el lector no només al Mandela activista polític i presoner, sinó també al Mandela advocat, pare, marit, oncle i amic”.
Mandela, que va entrar a la presó amb 44 anys el 1962 i en va sortir lliure el 1990, amb 71 anys, va complir pena en quatre centres penitenciaris –el període més llarg va ser a Robben Island, una illa davant Ciutat del Cap– i va escriure cartes en xosa, anglès i afrikàner. De vegades, els escrits servien per protestar contra el maltractament de les autoritats penitenciàries i en d’altres eren font de consells, elo-
UN TOTAL DE 59 CAPSES
La selecció es va fer a partir d’un munt de documents de Mandela i els seus corresponsals
PREOCUPAT PER LES FILLES
“Arribarà el dia que la vostra mama i el vostre papa tornaran i ja no sereu òrfenes sense casa”
DRETS DELS PRESOS
Va escriure missives al director de la presó i al ministeri per millorar la situació dels reclusos
gis, afecte, ira o dolor i l’únic lligam sentimental amb la seva dona, Winnie, i els seus cinc fills, a qui el govern de l’apartheid no els va permetre visitar-lo a la presó fins que no van fer 16 anys. En unes quantes cartes destaca l’amor per la seva família i la desesperació per no poder atendre les seves responsabilitats com a pare. En una de dirigida a les seves filles Zindzi i Zenani després de saber que Winnie ha estat detinguda, Madiba intenta animar-les: “Nenes meves: Una vegada més, la nostra estimada mama ha estat arrestada i ara tant ella com el papa són a la presó (...) Arribarà el dia que la vostra mama i el vostre papa tornaran i ja no sereu òrfenes sense casa. Llavors també podrem viure en pau i felicitat, com fan les famílies normals”.
La seva dona, Winnie, una de les principals destinatàries de les cartes, va significar un suport imprescindible per a Madiba durant la seva estada a la presó. “La veneració que sento per tu m’impedeix de dir en públic més del que ja he dit en aquesta carta, que haurà de passar per moltes mans”.
Advocat de professió, Mandela va fer servir la paraula escrita per defensar els drets de tots els presos i exigir que se’ls tractés amb la dignitat que es mereixien. Conscient que cada petita batalla lliurada a la presó era una batalla guanyada per a la seva causa, va enviar nombroses cartes al director de la presó i al Ministeri de Justícia per demanar un tracte just, com que li enviessin unes ulleres noves, també per protestar pel menjar de la presó o per exigir que es permetés que els reclusos puguessin estudiar.
Les restriccions eren enormes –al principi els presos polítics només podien rebre una visita i una missiva de 500 paraules cada sis mesos–, no totes les cartes arribaven a la seva destinació i la policia va arribar a requisar-li dues llibretes on les copiava. L’editora de l’obra, la investigadora de la fundació Sahm Venter, subratlla el control arbitrari i cruel de la correspondència, amb censura parcial o total: “Va ser desolador trobar entre els arxius una carta, llarga i afectuosa, dirigida a la més petita de les seves filles, Zindziswa, doblegada amb cura en un senzill sobre blanc. Estava acompanyada d’una nota manuscrita d’un funcionari de la presó que deia que a Mandela no se li permetia enviar la carta amb una postal nadalenca”.
Les cartes des de la presó de la icona sud-africana, que també inclouen fragments dels seus valors i idees polítiques, mostren el paper clau que aquells pensaments plasmats en un paper van tenir en la formació i les esperances de l’home cridat a liderar la nova Sudàfrica. “Una bona ploma –va escriure– també ens pot recordar els moments feliços de les nostres vides, portar-nos idees nobles fins a les nostres coves, la nostra sang i les nostres ànimes. Pot transformar la tragèdia en esperança i victòria”.