El millor impost a la banca
En les circumstàncies actuals el millor impost sobre la banca és forçar que aquesta augmenti el seu capital. Fer que proveeixi més recursos per quan tornin els problemes. No permetre repartiments de dividends sense haver cobert més garanties. Que les rendibilitats obtingudes, poques o moltes, no es distribueixin a accionistes voraços de beneficis sense haver sanejat abans els deutes. Dificultar almenys l’‘agafa els diners i corre’ i que els que entren i surten de la possessió d’accions cotitzades no ho facin sense responsabilitat.
Escric tot això des de l’oikos nomeia, aquelles regles de sentit comú, de bona gestió dels béns propis, que impregna l’arrel etimològica de l’economia. Ho vull fer amb paraules comprensibles, i sabedor que als que estan lligats al sector els sonarà com un obstacle a la competència d’un mercat financer efectivament global i una nova intromissió del regulador. A canvi els demano que siguin conscients que les seves alternatives són pitjors. La societat veu amb antipatia la conducta bancària, en especial després de la crisi, i no vol que torni al business as usual. El clamor d’impostos sobre la banca, encara que poc precís, té un ampli suport polític. Els arribaran tard o d’hora, i dubto que ho facin de la millor forma possible.
Als qui no els vagi això de deixar que les coses s’arreglin forçant a l’autocura des de dins, amb regulació i no més recaptació, voldria fer-los observar que la determinació de l’impost, diguem que pel que afegeix de serietat se’l qualifiqui de taxa Tobin, en honor del gran economista que en el seu moment res no va voler saber d’aquesta figura en concret, no els resultarà fàcil. I que no hi hagi alguna forma d’imposició efectiva, continua l’statu quo que tant denuncien. Per tant, val més forçar capital, reserves i sanejaments i així reduir la possibilitat que el risc sistèmic que la banca representa per a l’economia es torni a acarnissar amb els comptes públics, amb els recursos de tots, en forma d’ajuts o rescats. Als possibles patidors d’aquesta regulació imposada els pot consolar que el valor patrimonial de les accions pujarà amb un patrimoni més sanejat i entitats més ben capitalitzades. I que pagar un impost i recuperar mans lliures, encara que sigui temptador per a alguns liberals, incideix en un cost fiscal que possiblement es traslladi als usuaris de la banca, gairebé tots en aquest país, deixant una reguera d’ingressos per a ves a saber quina nova despesa, i sense garantia d’aplicació en els abusos que la causa dels rescats ha generat. Certament no es recuperen així els diners públics ni es vehiculen a través del FROB aquelles aportacions, ni es frenen noves operacions especulatives i de risc, però...
Escric tot això per avalar els intents actuals, ja més tècnics, del Banc Central Europeu de forçar més capitalitzacions per als bancs europeus: el famós MREL (requeriments mínims de fons propis i passius admissibles). Encara que els bancs de Trump no segueixin aquesta restricció, com en tantes altres coses, i deixin les entitats europees, suposadament, en pitjor situació competitiva. Es tracta de mantenir la missió bancària per al bon funcionament de l’economia, la qual cosa explica la protecció de què es gaudeix, reduint la possibilitat que en una nova crisi, davant la insuficiència del capital propi i la insolvència de qui fins al moment ha repartit beneficis a discreció, es requereixin diners públics. Que pagui l’usuari abans que el contribuent, i l’accionista abans que l’usuari. Aquesta seria al meu entendre la cadena correcta. L’ operador especulador no està avui atret tributari.
Pagar un impost a canvi de menys regulació tindria un cost per als usuaris