“No ac­cep­ta­rem sen­tèn­ci­es d’es­car­ment per l’1-O com si res”

La Vanguardia (Català) - - POLÍTICA - Bar­ce­lo­na

Quim Tor­ra as­se­gu­ra que quan mi­ra al mi­rall, en­ca­ra no li tor­na la imat­ge d’un pre­si­dent de la Ge­ne­ra­li­tat. Vin­ti-qua­tre ho­res abans de ser desig­nat per al càr­rec per Car­les Puig­de­mont des de Ber­lín, no li ha­via pas­sat pel cap aques­ta pos­si­bi­li­tat. Abans, va fi­gu­rar en al­gu­na tra­ves­sa, que va fer que la se­va ma­re li tru­qués pre­o­cu­pa­da, pe­rò Tor­ra la va tran­quil·lit­zar: ai­xò no pas­sa­rà. Tan­ma­teix, quan fi­nal­ment li va co­mu­ni­car la no­tí­cia, no hi va ha­ver cap re­tret; al con­tra­ri, li va res­pon­dre que en­da­vant, que el seu pa­re se’n sen­ti­ria or­gu­llós.

L’entrevista es fa en un dels sa­lons pre­fe­rits: el de l’ar­tis­ta uru­gua­ià Jo­a­quín Tor­res Gar­cía, els mu­rals del qual ha­vi­en de co­brir el sa­ló de Sant Jor­di, pe­rò no van ar­ri­bar a aca­bar-se. Tot i ai­xò, es­tu­dia la idea de tor­nar-los a l’es­pai per al qual van ser pin­tats. Són te­les nou­cen­tis­tes –“com jo”, subrat­lla Tor­ra– que me­rei­xen subs­ti­tuir les ac­tu­als, en­car­re­ga­des pel dic­ta­dor Pri­mo de Ri­ve­ra.

El pre­si­dent Tor­ra és un ho­me afa­ble, que con­si­de­ra que la his­tò­ria l’ha po­sat allà, de ma­ne­ra que in­ten­ta ser fi­del al seu pen­sa­ment i al man­dat que ha re­but. El res­pec­te per les for­mes no pres­su­po­sa la ro­tun­di­tat dels con­cep­tes. Tres ide­es apa­rei­xen en l’entrevista: una, que con­si­de­ra que la via uni­la­te­ral con­ti­nua sent và­li­da mal­grat els cos­tos que va te­nir l’in­tent del 27-O; du­es, que per acon­se­guir que s’im­po­si la in­de­pen­dèn­cia és im­pres­cin­di­ble gua­nyar l’al­cal­dia de Bar­ce­lo­na; i tres, que el ju­di­ci del pro­cés se­rà la clau d’aques­ta le­gis­la­tu­ra, ja que as­se­gu­ra que no ac­cep­ta­ran “un es­car­ment”. La tar­dor pro­met tem­pes­tes.

Dos me­sos des­prés, en­ca­ra es veu com a pre­si­dent cus­to­di o ja ha pres la mi­da al càr­rec?

Sem­pre m’he vist com a pre­si­dent de la Ge­ne­ra­li­tat, pe­rò tam­bé he dit que hi ha­via un al­tre pre­si­dent, que era Car­les Puig­de­mont, que és el pre­si­dent a l’exi­li.

El seu des­patx es­tà en obres: on s’ha ins­tal·lat?

Tre­ba­llo en un des­patx que do­na al pa­ti dels Ta­ron­gers; tam­bé a la Ca­sa dels Ca­non­ges, al que ha­via es­tat el des­patx del pre­si­dent Ma­cià amb la tau­la del pre­si­dent Com­panys. S’hi res­pi­ra his­tò­ria.

I amb to­ta aques­ta his­tò­ria, què va sen­tir el seu pri­mer dia a Pa­lau?

Hi ha un punt acla­pa­ra­dor de ser pre­si­dent. La res­pon­sa­bi­li­tat en un mo­ment tan crí­tic per al pa­ís és im­men­sa, pe­rò em sen­to a gust.

Com en­cai­xa la fi­gu­ra de Puig­de­mont en la se­va fei­na?

Per l’es­tra­tè­gia de fer efec­ti­va la re­pú­bli­ca et re­la­ci­o­nes di­à­ri­a­ment amb ell i es­tàs en con­tac­te amb els lí­ders a la pre­só. En­vol­tar-me de gent que em pu­gui acon­se­llar mai no so­bra.

Com po­den co­ha­bi­tar el re­lat d’una re­pú­bli­ca fu­tu­ra i la gestió de go­vern del dia a dia o la re­la­ció ins­ti­tu­ci­o­nal amb el Go­vern de Ma­drid?

Efec­ti­va­ment aques­ta le­gis­la­tu­ra ens hem de plan­te­jar ai­xò que és tan ca­ta­là de com es ges­ti­o­na el men­tres­tant, amb la di­fi­cul­tat afe­gi­da de te­nir pre­sos po­lí­tics, exi­li­ats o més d’un mi­ler de per­so­nes in­ves­ti­ga­des per l’1-O.

Sem­bla di­fí­cil im­ple­men­tar una re­pú­bli­ca que nin­gú no ha re­co­ne­gut.

Aques­ta és la tas­ca que te­nim. Par­tim d’un re­fe­rèn­dum de l’1-O i d’una de­cla­ra­ció po­lí­ti­ca d’in­de­pen­dèn­cia del 27-O. Ara el que hem d’acon­se­guir, i aquest és el pro­pò­sit del Go­vern, és fer-ho efec­tiu. Els ca­ta­lans d’una for­ma ma­jo­ri­tà­ria es­tan d’acord a vo­tar quin ha de ser el nos­tre fu­tur. Si amb el pre­si­dent Sánc­hez vam ar­ri­bar a la con­clu­sió que un pro­ble­ma po­lí­tic s’ha de re­sol­dre po­lí­ti­ca­ment, em sem­bla bas­tant clar

ES­TRA­TÈ­GIA PO­LÍ­TI­CA “La uni­la­te­ra­li­tat és una via; no re­nun­cio a cap op­ció per acon­se­guir la in­de­pen­dèn­cia”

LA GESTIÓ DEL DIA A DIA

“Si hi ha di­à­leg so­bre el te­ma de fons de la le­gis­la­tu­ra, en­da­vant amb les co­mis­si­ons”

ELS PRESSUPOST­OS DEL 2019

“El nos­tre so­ci pri­o­ri­ta­ri és la CUP, pe­rò tam­bé ens adre­ça­rem als co­muns”

“És vi­tal per a l’in­de­pen­den­tis­me gua­nyar la ciu­tat de Bar­ce­lo­na” “No em sé ima­gi­nar que Sánc­hez ve­gi en un nou 155 una so­lu­ció po­lí­ti­ca per a Ca­ta­lu­nya”

que el pro­ble­ma s’ha de re­sol­dre vo­tant.

Si hi ha el man­dat de l’1-O, per què s’ha de tor­nar a vo­tar?

El man­dat és clar. Tot i ai­xò, po­drí­em ar­ri­bar a la con­clu­sió que, per re­sol­dre l’ac­tu­al con­flic­te, es pot re­nun­ci­ar al punt de par­ti­da per un re­fe­rèn­dum acor­dat i vin­cu­lant. Ofe­rim aques­ta so­lu­ció a l’Es­tat per si li sem­bla que pot ha­ver-hi un acord. El que en­ca­ra no sa­bem és què pro­po­sa el Go­vern Sánc­hez.

Pedro Sánc­hez ad­met que es vo­ti, pe­rò no un re­fe­rèn­dum d’au­to­de­ter­mi­na­ció. Tam­bé han po­sat so­bre la tau­la la pos­si­bi­li­tat de re­cu­pe­rar l’Es­ta­tut ín­te­gre del 2006... El te­ma que pre­o­cu­pa un 80% de la ciu­ta­da­nia és com exer­ceix el dret a la au­to­de­ter­mi­na­ció. El que sem­bla­ria lò­gic és que so­bre la idea d’un re­fe­rèn­dum d’au­to­de­ter­mi­na­ció dis­cu­tís­sim con­di­ci­ons, com els ter­mi­nis o d’al­tres. Aques­ta és la nos­tra pos­si­ble so­lu­ció, pe­rò sen­se obli­dar que te­nim una vi­sió de la le­gis­la­tu­ra que va de la restitució a la cons­ti­tu­ció.

Què ha can­vi­at la pre­si­dèn­cia de Pedro Sánc­hez per a Ca­ta­lu­nya res­pec­te a Ma­ri­a­no Ra­joy? Hi ha un can­vi evi­den­tís­sim. Hem po­gut tras­lla­dar al pre­si­dent es­pa­nyol amb to­ta lli­ber­tat les ra­ons per les quals ens tro­ben on ens tro­bem i qui­nes eren les vi­es de so­lu­ció que ve­iem. Ai­xò ho po­sem en va­lor.

El ju­di­ci de l’1-O és la clau de la le­gis­la­tu­ra?

És una de les claus, evi­dent­ment. M’ima­gi­no que nin­gú no en­ten­dria que ac­cep­tés­sim una sen­tèn­cia d’es­car­ment com si res.

Vol dir que es do­na­ria per aca­ba­da la le­gis­la­tu­ra?

Vol dir que se­ria un mo­ment, efec­ti­va­ment. Par­tim d’una cau­sa que hem de­fi­nit com una far­sa; no ho dic jo, ho diu el tri­bu­nal ale­many, el bel­ga i ho hau­ria dit l’es­co­cès. Quan a tot Eu­ro­pa es jut­ja d’una de­ter­mi­na­da ma­ne­ra i a Es­pa­nya es jut­ja di­fe­rent, qui té un pro­ble­ma és la jus­tí­cia es­pa­nyo­la. El pre­si­dent Puig­de­mont es pot mou­re lliu­re­ment per tot el món i nos­al­tres te­nim pre­sos po­lí­tics.

I men­tres­tant, el full de ruta del Go­vern quin és? Hi ha fei­na a fer en les co­mis­si­ons mix­tes amb l’Es­tat? Men­tre hi ha­gi di­à­leg i ne­go­ci­a­ció, hem d’ex­plo­rar to­tes les vi­es per acon­se­guir el mi­llor per al pa­ís. Si hi ha di­à­leg so­bre el te­ma de fons de la le­gis­la­tu­ra, en­da­vant amb to­ta la fei­na que pu­guem fer en aques­tes co­mis­si­ons. Fa anys que es­pe­rem re­sol­dre els fa­mo­sos 45 punts que el pre­si­dent Puig­de­mont va po­sar so­bre la tau­la.

Un dels te­mes és el fi­nan­ça­ment. Com és que, sent im­pres­cin­di­ble mi­llo­rar la si­tu­a­ció fi­nan­ce­ra, no s’hi va, al Con­sell de Po­lí­ti­ca Fis­cal i Fi­nan­ce­ra? Hem de­ci­dit man­te­nir la bi­la­te­ra­li­tat. En una re­la­ció mul­ti­au­to­nò­mi­ca en què la veu de Ca­ta­lu­nya que­da per­du­da i no tens capa­ci­tat per in­fluir en res pre­fe­rim no ser­hi. No són reu­ni­ons d’in­terès.

Quan la CUP diu que tot ai­xò és au­to­no­mis­me, què en pen­sa?

La CUP no és part del pro­ble­ma, si­nó part de la so­lu­ció. Ac­cep­to que hi ha un rit­me di­fe­rent en les op­ci­ons in­de­pen­den­tis­tes, pe­rò em dol que em tit­llin d’au­to­no­mis­ta. No faig aquest dis­curs, tinc molt clar quin és el meu man­dat i en cap cas pen­so de­ce­bre els vo­tants i la Cam­bra que em va fer con­fi­an­ça.

Ca­ta­lu­nya és una de les co­mu­ni­tats que menys ha re­ver­tit les re­ta­lla­des ac­ti­va­des des del 2009. En des­pe­sa sa­ni­tà­ria es va re­ta­llar un 27%, un 12% en edu­ca­ció... Ai­xò no hau­ria de ser una pri­o­ri­tat? Ab­so­lu­ta­ment, pe­rò com sem­pre ens tro­bem amb el pro­ble­ma dels re­cur­sos. És com si una em­pre­sa sor­tís ca­da any amb un menys 8% en el pres­su­post. Aquest és el dè­fi­cit fis­cal de Ca­ta­lu­nya. Aquest és el pe­at­ge de sor­ti­da de la Ge­ne­ra­li­tat i que un pa­ís no pot su­por­tar.

Creu que la via uni­la­te­ral en­ca­ra és una op­ció?

Sí. Jo no re­nun­cio a cap op­ció per ar­ri­bar a la in­de­pen­dèn­cia de Ca­ta­lu­nya.

I la deso­be­di­èn­cia? Un go­vern pot cri­dar a deso­beir la llei? El que fas és pro­cla­mar la te­va so­bi­ra­nia. Si re­co­nei­xes que la so­bi­ra­nia del teu po­ble re­si­deix en el Par­la­ment de Ca­ta­lu­nya, no es­tàs deso­beint, si­nó lle­ial­ment obeint les de­ci­si­ons del meu Par­la­ment.

Pa­blo Ca­sa­do apres­sa Sánc­hez per tor­nar a apli­car l’ar­ti­cle 155... No em puc ima­gi­nar que Sánc­hez ve­iés en aquest es­ce­na­ri una so­lu­ció po­lí­ti­ca per a Ca­ta­lu­nya. Ca­da cop que par­la, Ca­sa­do ens ame­na­ça, de ma­ne­ra que el mi­llor és la in­di­fe­rèn­cia.

Si s’obrís una re­for­ma de la Cons­ti­tu­ció, els in­de­pen­den­tis­tes hi hau­ri­en de par­ti­ci­par? A l’Es­tat es­pa­nyol som una mi­no­ria na­ci­o­nal sen­se capa­ci­tat d’in­fluir en una re­for­ma cons­ti­tu­ci­o­nal. Re­que­reix uns quò­rums que fan ab­so­lu­ta­ment im­pos­si­ble que hi pu­guem in­clou­re el dret d’au­to­de­ter­mi­na­ció. Si jo tinc la ga­ran­tia que s’hi in­clou­rà el dret a l’au­to­de­ter­mi­na­ció de Ca­ta­lu­nya, hi ani­rem, és clar que sí.

El le­hen­daka­ri Urku­llu pro­po­sa una con­ven­ció cons­ti­tu­ci­o­nal men­tre al Par­la­ment basc es tra­mi­ta un nou Es­ta­tut amb el dret a de­ci­dir. És prag­ma­tis­me o re­nún­cia? És molt PNB... Tots els po­bles in­ten­ten tro­bar la se­va via. A nos­al­tres ens ha to­cat una si­tu­a­ció ge­o­po­lí­ti­ca com­pli­ca­da i pots ar­ri­bar a pen­sar quin mal fa ha­ver nas­cut ca­ta­là quan uns qui­lò­me­tres més en­llà ciu­ta­dans eu­ro­peus com jo po­den vo­tar lliu­re­ment el seu fu­tur, com és el cas es­co­cès.

En­tre Es­cò­cia i Ca­ta­lu­nya hi ha uns fran­ce­sos ja­co­bins i cen­tra­lis­tes... Se­ri­en pas­sos en­re­re. No sé si gai­re en­re­re, pe­rò li re­co­nec que no es­ta­ri­en gai­re mi­llor.

La re­la­ció de JxCat i ERC és com­pli­ca­da. Al Go­vern es ve­uen les di­fe­rèn­ci­es d’es­tra­tè­gia? Els pro­ble­mes els hem tin­gut al Par­la­ment en de­ci­si­ons molt con­cre­tes. Pot­ser no hem es­tat prou hà­bils ni hem tin­gut la capa­ci­tat de di­à­leg pre­vi per evi­tar es­ce­nes que la ciu­ta­da­nia no pot com­pren­dre per­què ni jo no les com­prenc. En can­vi, ai­xò ho hem evi­tat tras­lla­dar al Con­sell Exe­cu­tiu. Tre­ba­llem a l’una.

Si som a temps de fer pressupost­os, amb qui els apro­va­rà?

El nos­tre so­ci pri­o­ri­ta­ri és la CUP. A nin­gú no se li es­ca­pa la di­fi­cul­tat si no te­nim un ho­rit­zó molt clar so­bre cap a on va la le­gis­la­tu­ra. Nos­al­tres el te­nim i la CUP sem­pre de­ma­na més i es­tà bé que ens colli. Pe­rò tam­bé ens adre­ça­rem als co­muns en les po­lí­ti­ques so­ci­als, que són el mo­tor de can­vi re­pu­bli­cà.

Creu que la so­ci­e­tat ca­ta­la­na es­tà frac­tu­ra­da?

No. És una so­ci­e­tat que de­bat apas­si­o­na­da­ment, com qual­se­vol so­ci­e­tat me­di­ter­rà­nia.

De­fi­nei­xi, doncs, la si­tu­a­ció. Un cert des­co­sit sí que s’ha pro­du­ït. La so­ci­e­tat ca­ta­la­na s’ha po­sat da­vant del mi­rall i ma­jo­ri­tà­ri­a­ment vol de­ci­dir, dir sí o no a un Es­tat ca­ta­là. I no pas­sa res. A Es­cò­cia, la pri­me­ra mi­nis­tra ex­pli­ca­va que tam­bé de­ien que es frac­tu­ra­ri­en. I es­tan mi­llor que mai!

Van per­dre el re­fe­rèn­dum.

Exac­te. I nin­gú s’ha sen­tit frac­tu­rat. En un re­fe­rèn­dum vin­cu­lant a Ca­ta­lu­nya, si gua­nyés el no, jo ho ac­cep­ta­ria, pre­sen­ta­ria la di­mis­sió im­me­di­a­ta­ment i es­criu­ria les me­ves me­mò­ri­es.

Quin ha de ser el pa­per de les en­ti­tats in­de­pen­den­tis­tes? No hau­ri­en d’acom­pa­nyar més que li­de­rar? Ca­das­cu­na ha tro­bat el seu es­pai. Te­nim Òm­ni­um amb te­mes cul­tu­rals i de llui­tes com­par­ti­des, l’ANC li­de­ra una es­tra­tè­gia re­pu­bli­ca­na, o els CDR, que te­nen una

“Si en un re­fe­rèn­dum gua­nyés el no, ho ac­cep­ta­ria; di­mi­ti­ria i fa­ria les me­mò­ri­es”

LA CON­DI­CIÓ “Ani­rí­em a una re­for­ma de la Cons­ti­tu­ció si s’hi in­clo­gués el dret a l’au­to­de­ter­mi­na­ció” “No se­ré can­di­dat; so­mio que el pre­si­dent Puig­de­mont tor­na i el re­bo a Pa­lau”

“De­ma­no als CDR un punt de con­fi­an­ça i res­pec­te; no ens hem des­vi­at del man­dat”

“Ens hau­rí­em po­gut evi­tar es­ce­nes al Par­la­ment que ni jo no les com­prenc”

“La so­ci­e­tat ca­ta­la­na no es­tà frac­tu­ra­da, és una so­ci­e­tat que de­bat apas­si­o­na­da­ment”

po­lí­ti­ca d’ac­ció...

Uns CDR que es ma­ni­fes­ten a les seus d’ERC, la CUP i el PDECat... Li sem­bla bé? Res­pec­to la se­va lli­ber­tat d’ex­pre­sió, pe­rò de­ma­no un punt de con­fi­an­ça i res­pec­te tam­bé pels par­tits in­de­pen­den­tis­tes. No ens hem des­vi­at del man­dat re­pu­bli­cà que te­nim.

Si la le­gis­la­tu­ra no du­ra qua­tre anys, li agra­da­ria ser cap de llis­ta? Jo tre­ba­llo per­què tor­ni el pre­si­dent Puig­de­mont. So­mio a re­bre’l a Pa­lau i que si­gui el pre­si­dent de Ca­ta­lu­nya. Ai­xí doncs, no se­ré can­di­dat. He vin­gut a fer una tas­ca a què no po­dia dir que no per res­pon­sa­bi­li­tat i per­què m’es­ti­mo el meu pa­ís.

No mi­li­ta en cap par­tit, i ERC el va vo­ler a les se­ves llis­tes...

M’he apun­tat a la Cri­da del pre­si­dent Puig­de­mont, que té aquest com­po­nent trans­ver­sal. Vinc d’Òm­ni­um, de tre­ba­llar a l’ANC, tinc la fa­mí­lia als CDR... Jo vinc d’aques­ta ba­se in­de­pen­den­tis­ta.

Bar­ce­lo­na és la clau de vol­ta per l’in­de­pen­den­tis­me?

Sí, és vi­tal gua­nyar la ca­pi­tal del pa­ís. S’ha vist du­rant el 155 que im­por­tant que hau­ria es­tat te­nir una veu in­de­pen­den­tis­ta al cap­da­vant de Bar­ce­lo­na.

Vos­tè és pro­mo­tor de la Cri­da, pe­rò ERC no s’hi vol afe­gir.

Soc par­ti­da­ri de pri­ma­ri­es uni­tà­ri­es re­pu­bli­ca­nes per bas­tir una can­di­da­tu­ra gua­nya­do­ra.

Com li agra­da­ria pas­sar a la his­tò­ria?

Em sen­to una per­so­na que pro­vé del ca­ta­la­nis­me més tra­di­ci­o­nal i, per tant, m’agra­da­ria ser re­cor­dat com una per­so­na lle­ial al pa­ís en allò que el pa­ís li va de­ma­nar.

Hi ha un mo­ment en què un surt al car­rer i dei­xa de ser Quim Tor­ra i és el pre­si­dent. No por­to gai­re bé aques­ta pèr­dua de pri­va­ci­tat. Hi ha mo­ments en què t’agra­da­ria dei­xar de ser pre­si­dent i ser el Quim que fa un gra­nis­sat a la pla­ça del Di­a­mant.

Quan es mi­ra al mi­rall, hi veu un pre­si­dent de la Ge­ne­ra­li­tat?

En­ca­ra no. La pri­me­ra ve­ga­da que em veig com a pre­si­dent és en una fo­to sor­tint de la pre­só de So­to del Re­al des­prés de vi­si­tar en Jor­di Cui­xart i en Jor­di Sànc­hez. M’ado­no que aquell se­nyor era jo, que era el pre­si­dent de la Ge­ne­ra­li­tat que sor­tia d’una pre­só. I pen­so: que fort tot!

PEDRO MADUEÑO

El pre­si­dent Quim Tor­ra, en un ra­có del sa­ló Sant Jor­di, ha ins­tal·lat el seu des­patx a l’al­tra ban­da del pa­ti dels Ta­ron­gers men­tre es fan obres al des­patx ofi­ci­al

PEDRO MADUEÑO

El di­rec­tor de La Van­guar­dia, Mà­rius Ca­rol, i el pre­si­dent Tor­ra

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.