‘Jo vaig ma­tar Ma­no­le­te’

La Vanguardia (Català) - - SUMARI - Jo­a­quín Lu­na

En una co­lum­na sa­tí­ri­ca, Jo­a­quín Lu­na iro­nit­za so­bre l’afany de pro­ta­go­nis­me de l’al­cal­des­sa Ada Co­lau. En una en­tre­vis­ta ra­di­o­fò­ni­ca fic­tí­cia, l’al­cal­des­sa as­se­gu­ra que va can­tar al cè­le­bre to­re­ro: “‘Ma­no­le­te, Ma­no­le­te, si no sa­bes pa qué te me­tes’. No vaig ima­gi­nar mai que les me­ves pa­rau­les el por­ta­ri­en a la tom­ba”.

Ma­ti­na­da de diu­men­ge. Ca­de­na Ser. Pro­gra­ma Los to­ros. Ri­go­rós di­rec­te. La mei­tat de les en­tre­vis­tes es ta­llen per­què el Niño de Ta­la­ve­ra cre­ua Des­peña­per­ros i hi ha mala co­ber­tu­ra. El pre­sen­ta­dor té ofi­ci i l’oient..., què es pot es­pe­rar d’un se­nyor que es­col­ta la rà­dio a les du­es ho­res d’un di­lluns?

–Ma­no­lo, a la lí­nia 2 hi ha una oient que pro­met una ex­clu­si­va...

–No deu es­tar cir­cu­lant per Des­peña­per­ros? Em te­niu con­tent!

–Diu que és l’al­cal­des­sa de Barcelona... Es­col­ta, to­tal, la con­ne­xió amb Ga­lli­to de To­me­llo­so pot es­pe­rar. Ma­no­lo do­na pas a la tru­ca­da. –Al­cal­des­sa! Ah, Barcelona! Bo­na ter­ra. I qui­na afi­ció!

–Bo­na nit, bu­e­nas noc­hes, egu­non Ma­no­lo! És un or­gull in­ter­ve­nir en el teu pro­gra­ma Los to­ros.

–Al­cal­des­sa..., tor­na­ran al­gun dia a so­nar els cla­rins de la nos­tra es­ti­ma­da Mo­nu­men­tal, ca­te­dral del to­reig?

–Ma­no­lo, jo no li dic que no. Es­tem es­tu­di­ant l’as­sump­te molt a fons. Tin­gues en comp­te que els cla­rins mo­les­ten els ve­ïns. He en­car­re­gat un in­for­me

“Em vaig re­bo­tar, co­ses de nens, i al llit del do­lor li vaig can­tar ‘Ma­no­le­te, Ma­no­le­te, si no sa­bes pa qué te me­tes’”

per sa­ber si els cla­rins s’ajus­ten a les nos­tres or­de­nan­ces i els cri­te­ris del Fò­rum de Por­to Ale­gre.

–Al­cal­des­sa de Barcelona –per cert, qui­na gran afi­ció!–, els mi­crò­fons de la ca­de­na Ser són seus...

–Veu­rà, Ma­no­lo. Jo vaig ma­tar Ma­no­le­te! No m’ho per­do­no.

En Ma­no­lo em­mu­deix. Bal­bo­te­ja. I Ada Co­lau s’en­va­len­teix i con­ti­nua amb el seu re­lat es­tre­mi­dor. El tèc­nic de so con­té la res­pi­ra­ció.

–Jo era una ne­na molt in­qui­e­ta. Fi­lla, et fi­ques en tot, em re­nya­va la me­va besà­via, amb qui pas­sa­va aquell es­tiu a Li­na­res. –L’es­tiu... del 1947. –Ma­no­lo, el meu fort és som­riu­re per­què jo per a les da­tes soc un des­as­tre, però allà es­ta­va a la pla­ça de Li­na­res amb els co­sins quan el to­ro va atra­par Ma­no­le­te...

–Is­le­ro, de la ra­ma­de­ria de Miu­ra. Qui­na afi­ció, la de Barcelona!

–Jo em vaig co­lar a la in­fer­me­ria de la pla­ça. Allò im­pres­si­o­na­va, tot­hom trac­ta­va de sal­var Ma­no­le­te i jo, per al­tru­is­me, vaig vo­ler do­nar sang.

–Les co­ses com són: un gest de fer­me­sa i va­lor que l’hon­ra. I qui­na afi­ció, la de Barcelona! Que bé que so­nen els olés a Las Are­nas! El dia que tor­nin els to­ros a la pla­ça de to­ros de la pla­ça Es­pa­nya de Barcelona, se­rem allí...

–Però em van cri­dar: surt d’aquí, ne­na! Jo no­més vo­lia sal­var Ma­no­le­te...

–No plo­ris, coi! Eren al­tres temps, do­na. Avui la fes­ta na­ci­o­nal sen­se do­nes no és fes­ta na­ci­o­nal.

–I tant, Ma­no­lo, tens raó però allò em sem­blar in­just i una mi­ca re­bo­ta­da –co­ses de cri­a­tu­res– em vaig acos­tar al llit del do­lor i li vaig can­tar: “Ma­no­le­te, Ma­no­le­te, si no sa­bes pa qué te me­tes”. L’hi sen­tia a l’àvia, que era molt d’Ar­ru­za. Mai hau­ria ima­gi­nat que les me­ves pa­rau­les el por­tes­sin a la tom­ba.

–Al­cal­des­sa, l’hon­ra la se­va to­re­ria! Qui­na afi­ció, la de Barcelona!

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.