Co­lòm­bia viu en la por

Im­pu­ni­tat, cor­rup­ció, vi­o­lèn­cia i desi­gual­tat mar­quen el dia a dia dels co­lom­bi­ans, se­gons cons­ta­tem en du­es vi­si­tes a Bo­go­tà i Me­de­llín

La Vanguardia (Català) - - INTERNACIONAL - FLAVIA COMPANY

UNA VOLTA AL MÓN (3)

Ar­ri­bo a Bu­e­nos Ai­res gai­re­bé tres me­sos des­prés de sor­tir de Barcelona per fer la volta al món. Men­tre trec els ser­rells a un jer­sei que m’ha dei­xat la Vi­vi­a­na, la me­va ami­ga de la in­fan­te­sa –a ca­sa de qui em que­do–, pen­so que l’iti­ne­ra­ri fins aquí han es­tat tres pa­ï­sos que m’han re­ga­lat pre­gun­tes i es­tats d’ànim di­fe­rents.

So­bre Cu­ba i Pa­na­mà ja els he ex­pli­cat. Ara to­ca el torn de Co­lòm­bia. Més ben dit, de Bo­go­tà i Me­de­llín, les ciu­tats on he vis­cut aques­tes úl­ti­mes set­ma­nes. L’ex­pe­ri­èn­cia ha es­tat molt di­fe­rent, so­bre­tot per­què Co­lòm­bia és dels pa­ï­sos que més ca­ses m’ha ofert per allot­jar-me i en què més acom­pa­nya­da he es­tat. Im­pos­si­ble sos­treu­re’s a l’en­cant d’aque­lla hos­pi­ta­li­tat sin­ce­ra que cap­gi­ra les co­ses i gai­re­bé acon­se­gueix in­ver­tir la ge­ne­ro­si­tat per­què sem­bli vir­tut de qui ac­cep­ta l’ofe­ri­ment.

Pri­mer vaig vi­si­tar Bo­go­tà. L’al­ti­tud de la ciutat i el fred d’aques­ta èpo­ca acon­se­guei­xen deses­ta­bi­lit­zar lleu­ment el vi­at­ger que ar­ri­ba des de cli­mes cài lids i d’un pa­ís al ni­vell del mar. Són ne­ces­sà­ri­es al­menys vint-iqua­tre ho­res d’adap­ta­ció. Les vaig apro­fi­tar per fer un pri­mer pas­seig amb cot­xe. Tra­ves­sar els di­fe­rents bar­ris. Ob­ser­var-ne l’es­tè­ti­ca. Pren­dre la tem­pe­ra­tu­ra dels car­rers. Cons­ta­tar les grans di­fe­rèn­ci­es en­tre unes zo­nes i al­tres.

Qui em va por­tar va ser un xo­fer ano­me­nat Héc­tor, que em va ex­pli­car al­guns de­talls que em van dei­xar pen­sant. Em va fer im­pres­sió as­sa­ben­tar-me que la so­ci­e­tat co­lom­bi­a­na es­tà di­vi­di­da en es­trats que van de l’u al sis, on l’u és la po­bla­ció més po­bra i el sis la més ri­ca. Pa­guen els ser­veis a preus di­fe­rents i es dis­tri­bu­ei­xen per bar­ris.

Hi ha un es­trat que no es­tà ti­pi­fi­cat per la llei, el nú­me­ro ze­ro, que de to­ta ma­ne­ra exis­teix i que es­tà for­mat per les per­so­nes sen­se sos­tre. Em va pas­sar pel cap l’obra de Dan­te i els seus cer­cles in­fer­nals que, si bé eren nou, ser­vi­ri­en tam­bé per ca­rac­te­rit­zar en part un pa­ís on mol­ta gent viu amb por. I no és es­trany. L’Héc­tor ma­teix em va ex­pli­car que té un ger­mà des­a­pa­re­gut. No és un cas aï­llat. La im­pu­ni­tat la cor­rup­ció, em diu, són mons­tru­o­ses.

Aquest és l’in­fern de Co­lòm­bia, sens dub­te. Les clas­ses més adi­ne­ra­des vi­uen en edi­fi­cis vi­gi­lats. Cir­cu­len amb cau­te­la. Es tre­uen les jo­ies abans de vi­si­tar zo­nes d’es­trats més bai­xos. En ge­ne­ral, pu­gen al seu au­to­mò­bil al pàr­quing pro­pi i no en bai­xen fins que ar­ri­ben al pàr­quing dels cen­tres co­mer­ci­als, on se sen­ten fo­ra de pe­rill i pas­sen gran part de les se­ves ho­res de lleu­re. Hi ha nom­bro­ses fron­te­res in­vi­si­bles però in­dub­ta­bles.

En­tre les ca­ses que m’ofe­rei­xen a Bo­go­tà es­cu­llo la d’un exa­lum­ne del màster de Cre­a­ció Li­te­rà­ria que en­se­nya­va abans de mar­xar. En Cris­ti­an i la se­va nò­via, la Ca­te­ri­ne, em re­ben amb una ale­gria con­ta­gi­o­sa i fe­liç. La me­va ar­ri­ba­da coin­ci­deix amb el dia de la ce­le­bra­ció de la In­de­pen­dèn­cia de Co­lòm­bia i amb la pre­sa de pos­ses­sió del nou pre­si­dent. La ciutat es­tà en ebu­lli­ció. Els car­rers del cen­tre, on tin­drà lloc la ce­ri­mò­nia pre­si­den­ci­al, es­tan tan­cats.

Me’n vaig amb en Cris­ti­an i la Ca­te­ri­ne a l’es­de­ve­ni­ment or­ga­nit­zat per l’opo­si­ció. Hi ha mol­tís­si­ma gent. I mol­ta po­li­cia ar­ma­da, tam­bé. Els par­ti­da­ris de Pe­tro can­ten con­sig­nes de re­sis­tèn­cia i es­pe­ran­ça. Con­fi­en que al­gun dia ar­ri­ba­rà el canvi. Els lí­ders fan els seus dis­cur­sos. Els se­gui­dors aplau­dei­xen. Que­da clar que hi ha, al­menys, du­es Co­lòm­bi­es.

Els di­es se­güents vi­si­to amb els meus amics els bar­ris prin­ci­pals. Usa­quén, Teu­sa­qui­llo, el cen­tre his­tò­ric, Cha­pi­ne­ro. Em por­ten a tas­tar re­cep­tes tí­pi­ques de la cui­na local: cham­fai­na, pi­que­te de ga­lli­na, mo­jar­ra fre­gi­da, san­coc­ho. M’ofe­rei­xen frui­tes –de ve­ga­des d’un car­re­tó am­bu­lant que ens surt al pas– de les quals no no­més no conec el gust si­nó tam­poc el nom: za­po­te, fei­joa, pi­ta­haya, man­gos­ti­no.

Anem ple­gats a l’ac­tu­a­ció d’una con­tis­ta. Es­col­tar re­lats en lo­cals des­ti­nats a ai­xò o al car­rer o a les pla­ces és una ac­ti­vi­tat fre­qüent. Ens des­pla­cem amb cot­xe, però tam­bé amb el trans­mi­le­nio –el ser­vei d’au­to­bús de gran capa­ci­tat–, i conec una de les quei­xes més ha­bi­tu­als dels de Bo­go­tà: la in­e­xis­tèn­cia de me­tro. No hi puc es­tar més d’acord.

Vi­si­tem el cam­pus de la Uni­ver­si­tat Na­ci­o­nal, a la pla­ça prin­ci­pal de la qual hi ha un gran gra­fi­ti del Che Gu­e­va­ra al cos­tat de Jai­me Gar­zón, l’ad­vo­cat, hu­mo­ris­ta i me­di­a­dor de pau as­sas­si­nat el 1999. Al ma­teix cam­pus ve­iem un grup d’alum­nes pre­pa­rant l’olla po­pu­lar, de la qual po­den di­nar els que ho ne­ces­si­tin.

I dia re­re dia Bo­go­tà creix als ulls de qui la vi­si­ta. Per la se­va plu­ra­li­tat, la se­va na­tu­ra­le­sa, la se­va capa­ci­tat de cre­ar, d’im­pro­vi­sar. No he acon­se­guit sen­tir la por que sen­ten ells, ben se­gur per­què he anat es­cor­ta­da, cui­da­da. Amb aque­lla se­gu­re­tat in­com­pa­ra­ble que do­na el fet que al­gú es pre­o­cu­pi per tu.

El mo­ment del co­mi­at és emo­tiu. Es reu­neix la fa­mí­lia com­ple­ta al vol­tant de la tau­la. Cui­no unes trui­tes de pa­ta­tes. Com­prem vi. So­pem i ens lliu­rem tots a un joc de tau­la. Els meus amics, els seus pa­res, ger­mans, pa­re­lles. És una fes­ta amb des­co­ne­guts que, tot i ai­xò, m’han ofert una llar de la qual em sen­to part. És vir­tut co­lom­bi­a­na. Avi­at com­pro­va­ré que és ai­xí va­gis on va­gis.

Pu­jo a un au­to­car que em por­ta­rà a Me­de­llín. Més d’on­ze ho­res a tra­vés d’un pai­sat­ge di­vers on creix una ve­ge­ta­ció exu­be­rant que sem­bla aba­lan­çar-se so­bre la sem­pre es­tre­ta car­re­te­ra i, de tant en tant, al­gun riu ple d’ai­gua.

En aque­lla ciutat m’hi es­pe­ra la fa­mí­lia de l’An­drés, un al­tre exa­lum­ne del ma­teix màster, que en­ca­ra viu a Barcelona. Mal­grat que l’au­to­car es re­tar­da més de du­es ho­res i que ar­ri­bo pas­sa­da la una de la ma­ti­na­da, allà hi ha la Ya­net, ma­re de l’An­drés, que m’es­pe­ra amb el seu ger­mà i la nò­via del seu ger­mà. Som­ri­uen quan em ve­uen bai­xar de l’au­to­car i m’abra­cen com si por­tes­sin to­ta la vi­da amb ga­nes de re­bre’m. Res­ponc igual. Aque­lla ca­li­de­sa és mú­tua. No es pot fin­gir ni im­pro­vi­sar.

Si a Bo­go­tà vaig ar­ri­bar, per ca­su­a­li­tat, a punt de ce­le­bra­ci­ons, pas­sa el ma­teix a Me­de­llín. Just l’en­de­mà po­dré as­sis­tir a la des­fi­la­da de si­lle­te­ros, clau­su­ra de lu­xe de la Fi­ra de les Flors, una de les tra­di­ci­ons més im­por­tants del lloc, de­cla­ra­da pa­tri­mo­ni im­ma­te­ri­al de Co­lòm­bia. Els si­lle­te­ros re­ben aquest nom per­què an­ti­ga­ment a la re­gió els cam­pe­rols por­ta­ven a l’es­que­na ca­di­res de fus­ta per al trans­port. El cos­tum s’ha­via per­dut amb l’ar­ri­ba­da dels ani­mals de càr­re­ga, però es va re­cu­pe­rar amb la des­fi­la­da dels si­lle­te­ros, que tras­lla­den so­bre l’es­que­na les si­lle­tas amb els seus ar­ran­ja­ments flo­rals. Es trac­ta d’una tra­di­ció fa­mi­li­ar que pas­sa de pa­res a fills i que reu­neix en el ma­teix es­de­ve­ni­ment di­fe­rents ge­ne­ra­ci­ons.

Quan di­es més tard vi­at­jo fins a Gu­a­ta­pé tinc la sen­sa­ció que els co­lors de les flors s’han tras­lla­dat a les pa­rets. Els re­la­ci­o­no, al­ho­ra, amb la quan­ti­tat de gra­fi­tis que es po­den tro­bar a les ciu­tats de Co­lòm­bia. Art efí­mer. Cir­cums­tan­ci­al. Ex­pres­sió dels qui no te­nen tant (des del punt de vis­ta ma­te­ri­al) di­ri­gi­da als qui tam­poc no te­nen tant. Aque­lla capa­ci­tat de do­nar, de do­nar-se, que es no­ta en el trac­te amb la gent, que s’ofe­reix, atén, fa­ci­li­ta. Aquell gran con­trast pro­vo­cat per una so­ci­e­tat que re­ga­la tant men­tre viu ate­mo­ri­da que li tre­guin tot per la for­ça, amb vi­o­lèn­cia.

El temps pas­sa de pres­sa. Tam­bé vi­si­tem les di­fe­rents zo­nes de la ciutat, de pun­ta a pun­ta: des de bar­ris aco­mo­dats com el Po­bla­do fins a al­tres de des­fa­vo­rits com la Co­mu­na 13. En aquells di­es la ca­sa de la Ya­net tam­bé és una des­fi­la­da, però no de flors si­nó de gent.

He con­vis­cut amb di­ver­sos mem­bres de la fa­mí­lia. Ne­bots que te­le­fo­nen per sor­pre­sa per­què ne­ces­si­ten pas­sar una nit a Me­de­llín. Amics. A mi m’han ce­dit una ha­bi­ta­ció; ar­ri­ba un punt que a la ca­sa hi ha cinc per­so­nes dor­mint en llits i tres en ma­ta­las­sos a ter­ra; i en Dan­te, el gos. Se sen­ten els noms dels pa­ren­tius, ma­re, ti­e­ta, pa­re, ne­bot, co­si­na, ger­mà. Es­mor­zem junts. Ri­em. I jo en for­mo part, com qual­se­vol d’ells. De la for­ma efí­me­ra com re­a­li­tat ho fem tots. Es­tem junts en ai­xò. I ai­xò sig­ni­fi­ca la vi­da.

La so­ci­e­tat co­lom­bi­a­na es­tà di­vi­di­da en sis es­trats se­gons la ri­que­sa, i pa­guen els ser­veis a preus di­fe­rents

“La im­pu­ni­tat i la cor­rup­ció reg­nen aquí”, co­men­ta un home de Bo­go­tà; el seu ger­mà ha des­a­pa­re­gut

FLAVIA COMPANY

A la ca­pi­tal Un car­rer tí­pic del cen­tre his­tò­ric, un del bar­ris més cone­guts de Bo­go­tà i re­cor­re­gut obli­gat de tots aquells que vi­si­ten la ca­pi­tal

FLAVIA COMPANY

Una ‘si­lle­te­ra’A Me­de­llín els cam­pe­rols re­cor­denquan por­ta­ven a l’es­que­na ca­di­res de fus­ta per al trans­port i que ara om­plen de flors

FLAVIA COMPANY

Art efí­mer Co­lòm­bia es­tà ple­na de gra­fi­tis, com aquest a la fa­ça­na de la lli­bre­ria El Di­no­sau­rio, a l’àrea de Teu­sa­qui­llo, a Bo­go­tà

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.