Déu i la lli­ber­tat

La Vanguardia (Català) - - OPINIÓ - Pi­lar Ra­ho­la

La me­mò­ria del pen­sa­ment és ple­na de ra­o­na­ments so­bre Déu i la se­va ne­ga­ció. Asi­mov, per exem­ple, as­se­gu­ra­va que ren­dir-se a la ig­no­ràn­cia i ano­me­nar-la Déu sem­pre era una de­ci­sió pre­ma­tu­ra, i Mic­hel On­fray, l’úl­tim gran fi­lò­sof del so­ci­a­lis­me lli­ber­ta­ri, ho va ex­pres­sar amb una fra­se que ha fet for­tu­na: “Quan mor Marx, Déu res­sus­ci­ta”. Per des­comp­tat, sem­pre ens que­da­rà el gran Wo­ody Allen i el seu de­fi­ni­tiu...“si Déu exis­teix, es­pe­ro que tin­gui una bo­na ex­cu­sa”. A l’al­tra ban­da del mi­rall, mi­lers de pen­sa­dors, fi­lò­sofs i ci­en­tí­fics han ex­pres­sat amb pro­fun­di­tat la ine­vi­ta­ble pre­sèn­cia de Déu, i al fi­nal el que que­da, en­tre uns i al­tres, és una ve­ri­tat ir­re­ba­ti­ble: Déu és una ma­tè­ria con­tro­ver­ti­da. Cre­ients, no-cre­ients, agnòs­tics en­tre du­es ai­gües, la fe i la raó, el dub­te i l’afir­ma­ció. Pot­ser Déu és ai­xò exac­ta­ment, un com­bat etern en­tre el desig de dub­tar i la por de no te­nir res­pos­tes.

Si Déu és de­ba­ti­ble, no ho són la res­ta de grans con­cep­tes que ni­en en l’àni­ma hu­ma­na? N’es­tic con­ven­çu­da, no en­de­ba­des el ve­ri­ta­ble sen­tit de la cu­ri­o­si­tat –mo­tor del pen­sa­ment– és anar més en­llà de to­ta res­pos­ta. Però, per bé que tot si­gui re­la­tiu, crec que hi ha con­cep­tes que te­nen poc mar­ge per al dub­te, i un d’ells és la lli­ber­tat. Per des­comp­tat la lli­ber­tat re­gla­da pels prin­ci­pis de la con­vi­vèn­cia i la to­le­ràn­cia, allu­nya­da del ca­os. La lli­ber­tat em­pa­ra el creu­re i el ne­gar Déu, men­tre que la ne­ga­ció de la lli­ber­tat no em­pa­ra ni els uns, ni els al­tres, per­què la fal­ta de la lli­ber­tat és el no-res.

Hi re­fle­xi­o­no ar­ran de la po­lè­mi­ca i la de­ten­ció de l’ac­tor Willy To­le­do per les se­ves fra­ses fe­ri­do­res con­tra l’Es­glé­sia ca­tò­li­ca i con­tra els seus dog­mes. Per­so­nal­ment es­tic a dis­tàn­cia còs­mi­ca de mol­tes de les se­ves ide­es, allu­nya­da de la de­fen­sa de dic­ta­dors de pa­co­ti­lla, sal­va­dors del po­ble amb fu­sells i co­mu­nis­me de vell en­cuny. I ai­xò, mal­grat com­par­tir molts dels seus dards en­ve­ri­nats con­tra al­gu­nes ve­ne­ra­bles ins­ti­tu­ci­ons es­pa­nyo­les que acu­mu­len mot­xi­lles de mi­sè­ria.

Bons di­agnòs­tics, males so­lu­ci­ons... Tam­poc no en­ten­dré mai que, per de­fen­sar la lli­ber­tat, hà­gim de fe­rir la sen­si­bi­li­tat re­li­gi­o­sa de bo­nes per­so­nes, la fe de les quals els il·lu­mi­na el ca­mí. Prac­ti­car el sen­tit crí­tic con­tra les ide­o­lo­gi­es que in­ten­ten sub­ju­gar l’és­ser hu­mà té poc a veu­re amb menys­pre­ar, menys­te­nir i in­sul­tar les cre­en­ces es­pi­ri­tu­als, so­vint mo­tor de grans obres. En qual­se­vol cas, es pot ser molt lliu­re, no creu­re en Déu i dei­xar en pau el Déu del pro­ïs­me. Però, amb tot ple­gat dit, i re­pe­tint la dis­tàn­cia que em se­pa­ra dels To­le­dos d’aquests mons, en­tre Déu i la lli­ber­tat, es­cu­llo la lli­ber­tat. I d’ai­xò es trac­ta en aquest cas, de la lli­ber­tat de ne­gar, menys­pre­ar i fins i tot in­sul­tar els déus, com a exer­ci­ci mà­xim d’hu­ma­ni­tat. La lli­ber­tat de pen­sa­ment es­tà per so­bre de la lli­ber­tat de cre­en­ça, aques­ta és una de les po­ques co­ses de les quals es­tic se­gu­ra.

La lli­ber­tat de ne­gar, menys­pre­ar i fins i tot in­sul­tar els déus, com a exer­ci­ci mà­xim d’hu­ma­ni­tat

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.