Dos xim­ples xim­plís­sims

La Vanguardia (Català) - - OPINIÓ - LA COMÈDIA HU­MA­NA John Car­lin

Aten­ció, Hollywo­od: el guió es­tà ser­vit. Grà­ci­es als ser­veis d’in­tel·li­gèn­cia rus­sos te­nim amb sa­fa­ta la se­qüe­la d’aquells dos grans èxits ta­qui­llers Dos xim­ples molt xim­ples i Dos xim­ples en­ca­ra més xim­ples. Comèdia ne­gra, en aquest cas. Per riu­re i plo­rar al­ho­ra.

Ba­sa­da en fets re­als, la pel·lí­cu­la co­men­ça­ria en un pla­tó de la televisió es­ta­tal rus­sa. Veu­rí­em dos se­nyors cor­pu­lents però ner­vi­o­sos, com ele­fants da­vant un ra­to­lí, res­po­nent pre­gun­tes d’una en­tre­vis­ta­do­ra. Alek­sandr Pe­trov i Rus­lan Boi­xí­rov ha­vi­en es­tat tot just iden­ti­fi­cats per la po­li­cia bri­tà­ni­ca com els res­pon­sa­bles d’un atac amb ve­rí le­tal a la ciutat an­gle­sa de Sa­lis­bury el 4 de març d’aquest any. L’ob­jec­tiu pri­ma­ri, un exes­pia rus tra­ï­dor ano­me­nat Ser­guei Sk­ri­pal, va so­bre­viu­re amb la se­va fi­lla Iú­lia. Però qua­tre me­sos des­prés de l’atac ini­ci­al una des­a­for­tu­na­da an­gle­sa va tro­bar ti­ra­da en un abo­ca­dor una am­po­lle­ta de per­fum amb el ve­rí dins i va mo­rir.

Què fe­ien a Sa­lis­bury?, els va pre­gun­tar l’en­tre­vis­ta­do­ra rus­sa en un ví­deo di­fós di­jous. “Els nos­tres amics ens ha­vi­en sug­ge­rit du­rant molt de temps que vi­si­tés­sim aque­lla me­ra­ve­llo­sa ciutat... la ca­te­dral, fa­mo­sa ar­reu del món”. I l’am­po­lle­ta? No en sa­bi­en res: “Per a ho­mes nor­mals, car­re­gar per­fum de do­na és una xim­ple­ria, oi?”.

Una res­pos­ta cu­ri­o­sa ja que és d’ho­mes nor­mals com­prar per­fum per a les se­ves es­ti­ma­des quan van de vi­at­ge, la qual co­sa va pre­ci­pi­tar una cu­ri­o­sa pre­gun­ta de l’en­tre­vis­ta­do­ra. “Vos­tès són gais?”. Cap dels dos (van dir ser “nu­tri­ci­o­nis­tes es­por­tius” i no, com man­té la po­li­cia bri­tà­ni­ca, agents del ser­vei d’in­tel·li­gèn­cia mi­li­tar rus) va vo­ler con­tes­tar.

L’en­tre­vis­ta va ser un de­li­ri des del prin­ci­pi fins al fi­nal, però una qües­tió va que­dar sen­se re­sol­dre: aquest pa­rell es fe­ien els xim­ples o ho eren? Sem­bla que les du­es co­ses al­ho­ra. La mi­nu­ci­o­sa re­cons­truc­ció po­li­ci­al dels mo­vi­ments de l’es­tra­nya pa­re­lla a An­gla­ter­ra, cap­tats molts d’ells en cà­me­res de se­gu­re­tat, de­mos­tra el se­güent:

A les tres de la tar­da del di­ven­dres 2 de març van ater­rar a l’ae­ro­port lon­di­nenc de Gatwick. Van anar en tren a l’es­ta­ció de Vic­tò­ria, d’allà a l’es­ta­ció de Wa­ter­loo i de nit van ar­ri­bar al seu pe­tit ho­tel a l’est de la ca­pi­tal an­gle­sa. L’en­de­mà a les 11.45 van pu­jar a un tren rumb a Sa­lis­bury. Van tor­nar a Lon­dres en tren a les 16.11.

Van tor­nar a Sa­lis­bury l’en­de­mà, el diu­men­ge 4 de març, da­ta en la qual Ser­guei Sk­ri­pal i la se­va fi­lla van ser tro­bats en un parc a punt de mo­rir. Van ar­ri­bar a l’es­ta­ció a les 11.48 i en comp­tes de di­ri­gir-se a la fa­mo­sa ca­te­dral van ca­mi­nar en di­rec­ció a la ca­sa de Ser­guei Sk­ri­pal. A les 13.50 van aga­far un tren de tor­na­da a Lon­dres. D’allà es van di­ri­gir a l’ae­ro­port de Gatwick i a les 19.28 van sor­tir en un vol d’Ae­ro­flot a Mos­cou.

Quan tot ai­xò va co­men­çar a sor­tir a la llum fa on­ze di­es, el pre­si­dent Vla­dí­mir Pu­tin ho va de­nun­ci­ar com una gran men­ti­da. La res­pos­ta dels mit­jans ofi­ci­als rus­sos, sem­pre ba­llant al com­pàs del seu amo, va ser que la po­li­cia bri­tà­ni­ca ha­via ma­ni­pu­lat les fo­tos de la cà­me­ra de se­gu­re­tat i que ni Alek­sandr Pe­trov ni Rus­lan Boi­xí­rov no ha­vi­en es­tat a An­gla­ter­ra en aque­lles da­tes. Va can­vi­ar el con­te en l’en­tre­vis­ta de di­jous.

La in­trè­pi­da en­tre­vis­ta­do­ra rus­sa els va pre­gun­tar per què van anar du­es ve­ga­des a Sa­lis­bury i per tan poc temps. El mal temps, li van con­tes­tar. Hi ha­via mol­ta neu el pri­mer dia i van de­ci­dir tor­nar a Lon­dres. Cu­ri­ós, ja que per a un rus un hi­vern an­glès és com un es­tiu su­ec per a un na­diu de Gui­nea Equa­to­ri­al: bas­tant to­le­ra­ble. Però és més cu­ri­ós en­ca­ra que aquell cap de set­ma­na no va ne­var a Sa­lis­bury, i les vo­re­res, com es veu a les cà­me­res de se­gu­re­tat que de­mos­tren que els dos eren allà, eren gri­ses, no

No s’ha de ser Sher­lock Hol­mes per veu­re que el nu­me­ret te­le­vi­siu d’Alek­sandr Pe­trov i Rus­lan Boi­xí­rov, lluny de re­fu­tar la ver­sió de la po­li­cia an­gle­sa, la re­con­fir­ma

blan­ques. La qual co­sa de­mos­tra que no s’ha de ser Sher­lock Hol­mes per veu­re que el nu­me­ret te­le­vi­siu de Pe­trov i Boi­xí­rov, lluny de re­fu­tar la ver­sió de la po­li­cia an­gle­sa, la re­con­fir­ma.

Del que es trac­ta és d’un cas in­su­pe­ra­ble­ment bast de fake news, es­port en el qual els rus­sos són els amos. Fins i tot te­nen una pa­rau­la per al que han mun­tat aques­ta set­ma­na al pla­tó te­le­vi­siu. La vaig des­co­brir grà­ci­es a un ar­ti­cle di­ven­dres a The Ti­mes de Lon­dres. Vrà­nio sig­ni­fi­ca una men­ti­da que un diu sen­se es­pe­rar que nin­gú s’em­pas­si però que fa ser­vir com a úl­tim re­curs per in­ten­tar sal­var la ca­ra. En els temps so­vi­è­tics era una pràc­ti­ca ha­bi­tu­al de les au­to­ri­tats. Ser­via per man­te­nir la fic­ció de la pu­re­sa ide­o­lò­gi­ca. En el cas que es de­la­tés la men­ti­da de ma­ne­ra ir­re­fu­ta­ble, fà­cil: es re­cor­ria una al­tra ve­ga­da al ma­teix. Un al­tre vrà­nio. Un da­munt de l’al­tre, com en el cas dels nos­tres dos far­sants rus­sos. Pri­mer no eren a Sa­lis­bury; des­prés sí, de tu­ris­me. Es­ti­guem atents: hi hau­rà més ver­si­ons.

Els guio­nis­tes de Pu­tin no són gai­re fi­dels a la vi­da re­al, però te­nen una ima­gi­na­ció fèr­til, just el que bus­ca­ri­en aquells pro­duc­tors de Hollywo­od desit­jo­sos de con­ti­nu­ar amb la fran­quí­cia Dos xim­ples molt xim­ples. El dub­te se­ria si con­trac­tar Pe­trov i Boi­xí­rov per­què in­ter­pre­tin els seus pro­pis per­so­nat­ges. D’una ban­da no: se’ls ve­ia gai­re­bé pa­ra­lit­zats de por da­vant les cà­me­res de televisió, com si sa­bes­sin que si s’equi­vo­ca­ven els po­sa­ri­en No­vit­xok al ca­fè; però d’al­tra ban­da són per­fec­tes per als seus pa­pers: la se­va inep­ti­tud com a as­sas­sins re­cor­da l’Ins­pec­tor Clou­se­au d’aque­lla al­tra hi­la­rant sè­rie de ci­ne­ma, La pan­te­ra ro­sa.

L’am­po­lle­ta que por­ta­ven con­te­nia prou ve­rí per ma­tar mi­lers de per­so­nes però no van acon­se­guir ma­tar la se­va víc­ti­ma desit­ja­da. I en la se­va ex­tra­or­di­nà­ria i im­bè­cil ir­res­pon­sa­bi­li­tat van dei­xar el No­vit­xok, cre­a­ció dels la­bo­ra­to­ris mi­li­tars més se­crets de Rús­sia, en un abo­ca­dor qual­se­vol, com si fos un io­gurt. La qual co­sa va con­duir a la mort d’una po­bra do­na que no te­nia res a veu­re amb res.

Els ser­veis d’in­tel·li­gèn­cia rus­sos te­nen un frí­vol sen­tit del va­lor de la vi­da hu­ma­na, com va dir la ví­dua d’un al­tre exes­pia rus as­sas­si­nat a Lon­dres fa 12 anys pels seus an­tics com­panys.

I tam­poc no són gai­re in­tel·li­gents. Re­sul­ten ser tan ma­tus­sers com cri­mi­nals. Però se’n van­ten i, el pit­jor, que no té gens ni mi­ca de grà­cia, és que fan el que els do­na la san­ta ga­na. Amb la bene­dic­ció, a més, del seu cri­mi­nal i ma­tus­ser Go­vern.

Els ser­veis d’in­tel·li­gèn­cia rus­sos te­nen un frí­vol sen­tit del va­lor de la vi­da hu­ma­na, i tam­poc no són gai­re in­tel·li­gents: re­sul­ten tan ma­tus­sers com cri­mi­nals

ORI­OL MALET

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.