L’es­tiu més ca­lo­rós de la his­tò­ria

La Vanguardia (Català) - - OPINIÓ - Llu­cia Ra­mis

Ens cone­gué­rem per in­ter­net, en un fò­rum de ci­ne­ma. Ell odi­a­va Nan­ni Mo­ret­ti, jo aca­ba­va de veu­re L’ha­bi­ta­ció del fill, i en­ce­tà­rem una dis­cus­sió que du­ra­ria me­sos. Re­sol­gué­rem dir-nos les co­ses a la ca­ra. I que­dà­rem a la por­ta del Ver­di. M’ima­gi­na­va de tot, menys allò: era un Ado­nis. Ai­xò va pas­sar el sols­ti­ci del 2003. Co­men­ça­va l’es­tiu més ca­lo­rós de la his­tò­ria, i el que no sap nin­gú és que la cul­pa era nos­tra.

Ha­ví­em acor­dat aca­bar el nos­tre ro­manç en co­men­çar el se­tem­bre, però ens do­nà­rem un cap de set­ma­na de pròr­ro­ga. En una piz­ze­ria de Ca­da­qués, ell fan­ta­si­e­ja­va amb que cam­brers i cli­ents es po­sa­ven a can­tar i a ba­llar al nos­tre vol­tant, com en un mu­si­cal. Sem­pre ima­gi­na­va co­ses ai­xí, ens con­ver­tia en pro­ta­go­nis­tes de si­tu­a­ci­ons ex­tra­or­di­nà­ri­es. Era tan pel·li­cu­ler que pro­po­sà que tor­nàs­sim a tro­bar-nos allà ma­teix, el ma­teix dia, a la ma­tei­xa ho­ra, pas­sat un temps. “Tu se­ràs es­crip­to­ra, viu­ràs en una ca­sa da­vant del mar, tin­dràs tres nens que s’es­ta­ran sem­pre amb el seu pa­re, que en­ten­drà que cal dei­xar-te tran­quil·la per­què pu­guis lle­gir i es­criu­re”, de­ia ell. I tam­bé: “Jo se­ré un director de ci­ne­ma, ma­du­ret in­teres­sant, i lli­ga­ré

Ha­ví­em acor­dat aca­bar el ro­manç en co­men­çar el se­tem­bre... i ens do­nà­rem un cap de set­ma­na de pròr­ro­ga

amb les ami­gues del meu fill”.

La se­go­na part de la his­tò­ria, prò­pia de Billy Wil­der, l’ex­pli­ca­ré un al­tre dia. Aques­ta pri­me­ra sem­bla d’un Ric­hard Link­la­ter cal­cu­la­dor: tren­cà­rem just Abans de l’avor­ri­ment, per si de cas des­prés ens sen­tí­em obli­gats a ca­sar­nos i a for­mar una fa­mí­lia, a com­prar aque­lla ca­sa vo­ra el mar i fer veu­re que no sa­bí­em que ens érem in­fi­dels, ell amb les ami­gues del fill que ja te­nia, jo amb qual­se­vol que em fes obli­dar el gran er­ror que ha­via co­mès en com­par­tir amb ell la me­va vi­da. Tots dos sa­bí­em que jo no ten­dria fills i que ell no se­ria director de ci­ne­ma, però du­rant una es­to­na ens agra­dà con­vèn­cer­nos del con­tra­ri. Tam­bé crè­iem que no ens veu­rí­em mai més.

Fa poc vaig re­cor­dar aquell so­par i aque­lla pro­pos­ta. I, per un mo­ment, em pas­sà pel cap anar a la piz­ze­ria de Ca­da­qués. Però lla­vors vaig ado­nar­me que no sé si và­rem que­dar per veu­re’ns al cap de quin­ze anys, o de vint, o de vint-i-cinc. I el que és pit­jor: es­ta­va se­gu­ra que allò va ser tal dia com avui, un 16 de se­tem­bre. Pen­sa­va que lla­vors vaig pen­sar que se­ria fà­cil me­mo­rit­zar-ho, per­què és l’en­de­mà de l’ani­ver­sa­ri de ma ma­re i era l’ani­ver­sa­ri de l’abu­e­la. Com en una obs­ti­na­ció del des­tí per­què no obli­dem les da­tes im­por­tants, ara és l’ani­ver­sa­ri del meu ne­bot.

La per­cep­ció, tan­ma­teix, és fal­sa. El 16 de se­tem­bre va cau­re en di­marts. És cu­ri­o­sa la ma­ne­ra en què ju­gam amb el fu­tur, quan en­ca­ra no es­pan­ta. O la ma­ne­ra en què aquest ju­ga fi­nal­ment amb nos­al­tres, i al­te­ra el pas­sat i el con­ver­teix en cos­tum, en una tor­na­da. Per­què any re­re any, en ar­ri­bar aques­tes da­tes, gai­re­bé sem­pre pro­ta­go­nit­zo una rup­tu­ra, men­tre tenc la im­pres­sió que l’uni­vers ba­lla i can­ta al meu vol­tant.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.