Ja tri­guen

La Vanguardia (Català) - - OPINIÓ -

Vaig pas­se­jar per la Di­a­go­nal de Barcelona di­marts a la nit, des­prés de la ma­ni­fes­ta­ció de la Di­a­da, i vaig veu­re més lla­ços grocs junts dels que mai es veu­ran a Vic, Ber­ga o al­tres mu­ni­ci­pis de fa­ma so­bi­ra­nis­ta. Hi ha­via lla­ços a les rei­xes i les por­tes dels edi­fi­cis d’ha­bi­tat­ges. Tam­bé a les dels co­mer­ços, els bars i els res­tau­rants. A les ba­ra­nes, als se­nyals de cir­cu­la­ció i als semàfors. Abra­ça­ven els plà­tans, les pal­me­res i els fa­nals. Es­ta­ven a l’abast de la mà o a al­tu­res im­pos­si­bles. Tam­bé n’hi ha­via de pin­tats da­munt l’as­falt. I llu­ï­en a ca­da banc i en to­ta pe­ça de mo­bi­li­a­ri ur­bà amb un aga­fa­dor prac­ti­ca­ble.

Gran fei­na, la dels ma­ni­fes­tants! En el pla cone­gut de l’ANC se’ls con­vi­da­va a par­ti­ci­par en la de­mos­tra­ció de for­ça, en la se­va core­o­gra­fia, en les se­ves ones so­no­res. Però, vis­tos els re­sul­tats, tam­bé se’ls de­via ani­mar a es­gro­gueir la ciutat. La Di­a­go­nal, que se’ls va ce­dir du­rant gai­re­bé to­ta la jor­na­da, bu­llia ja de pa­ra­des i pro­pa­gan­da in­de­pen­den­tis­tes abans del mig­dia. Els ma­ni­fes­tants van ocu­par els seus llocs una ho­ra i quart abans d’ini­ci­ar-se l’ac­te. Al­guns van ar­ri­bar for­ça es­to­na abans. Tots van te­nir temps so­brat per nu­ar lla­ços, en­gan­xar ad­he­sius, en­ar­bo­rar ban­de­res i pen­jar car­tells. I ai­xò van fer, abans, du­rant i des­prés de la ma­ni. In­fa­ti­ga­bles.

L’om­ni­pre­sent em­prem­ta que els so­bi­ra­nis­tes van dei­xar aquest On­ze de Se­tem­bre a la Di­a­go­nal va ser es­bor­ra­da per les bri­ga­des municipals aque­lla ma­tei­xa nit. Amb bon cri­te­ri. I no ho dic per­què l’Ajun­ta­ment si­gui par­ti­da­ri –que no ho és– de pro­lon­gar la pre­só pre­ven­ti­va dels po­lí­tics que van vul­ne­rar la llei. Si­nó per­què l’es­pai pú­blic ad­met qual­se­vol ma­ni­fes­ta­ció que no atemp­ti con­tra la con­vi­vèn­cia, però no ha de to­le­rar cap co­lo­nit­za­ció. L’àgo­ra es­tà ober­ta a tots i nin­gú ha de po­der apro­pi­ar-se’n.

Però no és del de­bat en­tre els qui po­sen i tre­uen lla­ços del que vull par­lar, si­nó de la des­me­su­ra­da efi­cà­cia de­mos­tra­da per les ba­ses so­bi­ra­nis­tes a Barcelona per co­brir-la de lla­ços. I de com con­tras­ta amb la dels seus di­ri­gents po­lí­tics, que són tam­bé des­me­su­ra­da­ment efi­ca­ços a l’ho­ra d’aren­gar-les i ex­ci­tar-les, però re­sul­ten molt ine­fi­ca­ços quan es trac­ta d’acon­se­guir pro­gres­sos tan­gi­bles per a la cau­sa de la in­de­pen­dèn­cia. Po­ques ve­ga­des s’ha

Po­ques ve­ga­des s’ha ge­ne­rat i acu­mu­lat tan­ta ener­gia po­pu­lar per acon­se­guir re­sul­tats po­lí­tics tan frus­trants

ge­ne­rat i acu­mu­lat, any re­re any, tan­ta ener­gia po­pu­lar per as­so­lir des­prés re­sul­tats po­lí­tics tan frus­trants.

Ja són set Di­a­des con­se­cu­ti­ves amb par­ti­ci­pa­ció mas­si­va. A la del 2012, que va mar­car l’ini­ci d’aquest ci­cle, van anar-hi en­ca­ra molts des­con­tents amb el re­par­ti­ment fis­cal que re­bia Catalunya, tot i que no per ai­xò par­ti­da­ris de la rup­tu­ra. Però les se­güents van ser ja in­de­pen­den­tis­tes sen­se em­buts. Als par­ti­ci­pants se’ls va per­su­a­dir el 2014 que el tri­cen­te­na­ri del 1714 apla­na­va el ca­mí cap a la se­ces­sió. Des­prés, el 2015, es va ce­le­brar la Di­a­da en vi­gí­li­es de les elec­ci­ons del 27-S, pre­sen­ta­des com a ple­bis­ci­tà­ri­es i com a pas de­fi­ni­tiu cap a la in­de­pen­dèn­cia. Da­vant la Di­a­da del 2017 es va afir­mar que les lleis de des­con­ne­xió ar­te­ra­ment apro­va­des pel Par­la­ment el 6 i el 7 de se­tem­bre d’aquell any no te­ni­en mar­xa en­re­re. Fins i tot aquest di­marts, amb el Go­vern que va im­pul­sar tals lleis a la pre­só o a l’es­tran­ger, van sen­tir-se a la ma­ni­fes­ta­ció aren­gues as­se­gu­rant que aquest se­ria per a Catalunya l’úl­tim On­ze de Se­tem­bre sen­se Es­tat pro­pi. Aques­ta rei­te­ra­ció es­tè­ril, abo­na­da amb la il·lu­sió i la in­ge­nu­ï­tat de tants ca­ta­lans, vo­re­ja ja la pre­sa de pèl. I més quan és del do­mi­ni pú­blic que les re­vo­lu­ci­ons no es fan des del cot­xe ofi­ci­al; que els ca­ta­lans es van­ten de ser un po­ble pa­cí­fic i, per tant, re­mís a pe­gar-se; que no hi ha prou ma­jo­ri­es per a la in­de­pen­dèn­cia, i menys per im­po­sar­la uni­la­te­ral­ment; que el Co­di Pe­nal con­ti­nua vi­gent, i que a l’Es­tat se li pot re­cla­mar ai­xò o allò, però no que col·la­bo­ri sen­se quei­xar-se ni re­sis­tir-se en el seu pro­pi des­mem­bra­ment.

Ai­xí doncs, té sen­tit re­pe­tir tal qual aques­ta mo­bi­lit­za­ció ca­da On­ze de Se­tem­bre, sen­se can­vi­ar d’es­tra­tè­gia? És més im­por­tant el so­roll que les nous? Po­den els po­lí­tics in­de­pen­den­tis­tes exi­gir més ges­tes als es­for­çats ma­ni­fes­tants quan ells no­més els tor­nen pa­rau­les, pro­me­ses in­com­pler­tes i aven­ços re­ver­si­bles? Su­po­so que si no­més els tor­nen ai­xò no és per fal­ta de ga­nes de do­nar-los més co­ses, si­nó per­què sa­ben que no po­den anar més lluny sen­se es­ta­ve­llar-se. En tal cas, s’hau­ri­en d’atre­vir a ad­me­tre-ho i a re­to­car el seu pla i el seu ca­len­da­ri. Al­tra­ment, la des­com­pen­sa­ció en­tre la des­me­su­ra­da efi­cà­cia de les ba­ses i la des­me­su­ra­da ine­fi­cà­cia dels seus po­lí­tics aca­ba­rà pe­na­lit­zant-los. Se­ria mi­llor per a tots els ca­ta­lans que prag­mà­tics i pos­si­bi­lis­tes, que per cert sem­bla que són ma­jo­ria en el so­bi­ra­nis­me, re­lle­ves­sin els ma­xi­ma­lis­tes al ti­mó de la nau. Ja tri­guen.

PAU BARRENA / AFP

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.