Nits in­som­nes

La Vanguardia (Català) - - OPINIÓ - Da­ni­el Fernández D. FERNÁNDEZ, edi­tor

Fa vint anys llargs que, grà­ci­es als seus lli­bres i a les se­ves apa­ri­ci­ons a la te­le­vi­sió (es­sen­ci­al­ment a TV3), el doc­tor Eduard Es­ti­vill es va fer tan po­pu­lar a Ca­ta­lu­nya que gai­re­bé tots els pa­res de lla­vors van par­lar o van dis­cu­tir so­bre l’ano­me­nat mè­to­de Es­ti­vill. No en­tra­ré aquí, evi­dent­ment, a dis­cu­tir les bon­dats o de­fec­tes d’una for­ma de llui­ta con­tra l’in­som­ni in­fan­til que, d’al­tra ban­da, ha sa­but adap­tar-se i ma­ti­sar-se, exem­ple d’ag­gi­or­na­men­to, com el ma­teix Es­ti­vill, que en­tre al­tres co­ses va acon­se­guir un dels apri­ma­ments més no­to­ris i pú­blics d’aquest pa­ís i que, em sem­bla, con­ti­nua dis­po­sat a rein­ven­tar-se les ve­ga­des que fa­ci fal­ta (bé per ell!). El mo­tiu pel qual avui por­to a col·la­ció el lla­vors ano­me­nat mè­to­de Es­ti­vill és per­què es va con­ver­tir en el que els sa­xons no dub­ta­ri­en a qua­li­fi­car d’un fe­no­men de la cultura po­pu­lar. Els meus fills ja no eren na­dons i per tant no ens va atra­par la gran ona­da del mè­to­de, pe­rò sí que el vam veu­re apli­cat, de­ba­tut, elo­gi­at o qües­ti­o­nat per molts pa­res més jo­ves o que ho van ser més tard. El que el vul­gum pe­cus va en­ten­dre com el mè­to­de con­sis­tia, en es­sèn­cia, a no anar a con­so­lar el na­dó que plo­ra­va al pri­mer plor, ni tan sols al se­gon. No dic que fos exac­ta­ment el que pre­co­nit­za­va Es­ti­vill, pe­rò sí que la gent va op­tar per de­duir que era bo dei­xar que el na­dó plo­rés fins que se li pas­sés la re­be­que­ria. Ob­vio dir que, atès que a ca­sa me­va i en el meu cas, acu­dí­em a abra­çar els nos­tres fills qu­an plo­ra­ven o es des­per­ta­ven en mei­tat de la nit, doncs no vam se­guir mai els su­po­sats con­sells de l’igual­ment su­po­sat mè­to­de. Pe­rò vam veu­re molts pa­res dir que no pas­sa­va res, que ca­lia dei­xar que els nens plo­res­sin, que ai­xò els for­ja­va el ca­ràc­ter –com de­ia la ge­ne­ra­ció dels nos­tres pa­res– i que els blin­da­va da­vant fu­tu­res frus­tra­ci­ons... No vaig en­trar mai a fons en el te­ma, pe­rò sí que em vaig per­me­tre dir en veu al­ta més d’una ve­ga­da una bro­ma que es va con­ver­tir en un tò­pic en­tre amics, i era que, men­tre al­gu­na pa­re­lla de les nos­tres re­la­ci­ons con­ti­nu­a­va fent glops a la se­va co­pa de vi, amb no­ta­bles mos­tres de ner­vi­o­sis­me, al ma­teix temps que la se­va ne­na o nen bra­ma­va a l’ha­bi­ta­ció del fons, i ells pre­te­ni­en va­na­ment con­ti­nu­ar im­per­tèr­rits i de­mos­trar que a ca­sa se­va po­di­en re­bre amis­tats i pas­sar la vet­lla­da en ame­na con­ver­sa men­tre el na­dó s’es­gar­ga­me­lla­va, jo exer­cia d’ai­xa­fa­gui­tar­res i els au­gu­ra­va una ter­ri­ble ado­les­cèn­cia de re­ven­ges i cru­el­tats per part del seu fill. Pa­ti­reu la sín­dro­me del nen aban­do­nat. És més, ja que el mè­to­de Es­ti­vill s’ha ge­ne­ra­lit­zat en­tre bo­na part de la bur­ge­sia del pa­ís –els de­ia– en vint anys hi hau­rà una o du­es o tres ge­ne­ra­ci­ons dis­po­sa­des a in­cen­di­ar-ho tot per­què no els van con­so­lar ni van abra­çar de pe­tits i els van dei­xar al bres­sol, agi­tant-se en so­li­tud. No sé què fa­ran amb vos­al­tres qu­an us ar­ri­bi la ve­lle­sa, afe­gia si­nis­tre...

L’al­tre dia, un d’aquells lla­vors pa­res pri­me­rencs i en­ca­ra amic em va re­cor­dar la me­va bou­ta­de de lla­vors, que con­fes­so que vaig re­pe­tir en més d’una oca­sió, fas­ti­gue­jat dels plors i des­es­pe­ra­ci­ons dels po­bres na­dons sot­me­sos al mè­to­de sen­se su­per­vi­sió ni ex­pe­ri­èn­cia prè­via. I em va dir que al fi­nal te­nia raó, i que els ac­tius nois que es van llan­çar el pas­sat u d’oc­tu­bre a ce­le­brar l’ani­ver­sa­ri del tam­bé pre­sump­te re­fe­rèn­dum amb, en­tre al­tres al­da­rulls, la pre­te­sa pre­sa i ocu­pa­ció del Par­la­ment, eren sens dub­te fills del mè­to­de i sens dub­te no ha­vi­en sor­tit to­le­rants a la frus­tra­ció. Em va dei­xar atò­nit, la ve­ri­tat, per­què un ten­deix a obli­dar els seus pro­pis dis­ba­rats, pe­rò els re­co­nec que la imat­ge d’una Ca­ta­lu­nya que ges­ti­cu­la i bra­ma i san­glo­ta i sin­glo­ta, ca­da ve­ga­da una mi­ca més des­es­pe­ra­da, més ir­ri­ta­da, més a punt de la sín­co­pe, se’m va que­dar a dins... Pro­ba­ble­ment és tard ja per­què al­gú vin­gui a abra­çar-nos i a de­mos­trar-nos que ens es­ti­ma, que no es­tem sols, per­què les lla­vors de l’odi fa mas­sa temps que ger­mi­nen i en aquests di­es hem vist com tre­ia el cap la pri­me­ra colli­ta, en­ca­ra afor­tu­na­da­ment pe­ti­ta i de ti­ja molt cur­ta. Pe­rò no puc evi­tar pen­sar en aquells jo­ves –la ma­jo­ria– que, acom­pa­nyats d’al­guns de no tan jo­ves, es­tan dis­po­sats a li­de­rar una in­sur­rec­ció po­pu­lar en to­ta re­gla, de tall re­vo­lu­ci­o­na­ri, per im­po­sar els seus desit­jos. Els som­nis d’uns són els mal­sons d’al­tres, ho sa­bem. Igual que és bas­tant ine­vi­ta­ble que, se­guint en directe els en­fron­ta­ments en­tre els mos­sos i els in­sur­gents per te­le­vi­sió, molts ciu­ta­dans afe­gís­sim una nit in­som­ne més a les ja mas­sa que por­tem acu­mu­la­des des de fa una mi­ca més d’un any. Té un la sen­sa­ció que és un gest buit i inú­til, pur pi­car fer­ro fred, tor­nar a de­ma­nar con­còr­dia i di­à­leg i en­te­sa. Que el Par­la­ment tor­ni a ser un lloc de de­bat i que les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons d’au­to­go­vern, que du­rant tant de temps vam enyo­rar i vam de­fen­sar, dei­xin d’ac­tu­ar com a nens mal­cri­ats, que xis­clen i es la­men­ten men­tre con­ti­nu­en xu­clant im­mi­se­ri­cor­di­o­sos de la te­ti­na del bi­be­ró que els sem­bla poc, es­clar. Per­què ells vol­dri­en, ara per fi ho hem en­tès, la ma­me­lla sen­ce­ra, i és per ai­xò que es­tan sor­tits de ma­re...

Els nois que van vo­ler ocu­par el Par­la­ment eren fills del mè­to­de Es­ti­vill, i sens dub­te no to­le­ren la frus­tra­ció

JOHNER IMAGES / GETTY

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.