L’esposa d’Al Capone
Xavi Ayén es meravella de la diversitat de les parelles humanes i parla de la que van formar al seu dia Al Capone i la irlandesa Mary Josephine Coughlin. “Les seves cartes d’amor a la seva esposa, Mae, des de la presó d’Alcatraz, fins i tot els seus cursis poemes, mostren un individu més complex del que el seu macabre historial pot suggerir”.
N’ hi ha prou amb asseure’s a qualsevol banc o terrassa per meravellar-se amb les parelles humanes. Què mou dos individus a unir les seves vides per un temps determinat? Com poden estar junts aquest parell? Què deuen tenir en comú, quina màgia se’ns escapa?
Una mica de llum a aquest misteri insondable aporta, tant en les seves converses com als escrits, el periodista colombià Daniel Samper Pizano. A la seva acollidora casa de Cartagena d’Índies, un dia, va estar a punt de produir-se un fet que hauria revolucionat la història de la literatura: el retrobament de la parella barallada més famosa de les lletres, Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa. Va ser l’honestedat de l’amfitrió, que es va creure obligat a advertir els interessats de la conspiració en marxa, la que va acabar truncant la trobada dels dos escriptors.
Amb esperit despreocupat de divulgador, Samper Pizano aborda a Camas y famas (Aguilar) alguns exemples històrics d’amors vistosos. A mi m’ha capturat l’atenció la història romàntica entre el mafiós més conegut de la història, Al Capone, i la irlandesa Mary Josephine Coughlin. L’autor retrata Al Capone –sobre el qual pesen un bon nombre d’assassinats– com “un marit excel·lent” i un bon pare que volia que el seu fill Sonny fos “metge, advocat o home de negocis” abans que succeir-lo en el crim organitzat (de fet, la família es va canviar el cognom pel de Brown per aconseguir una nova vida).
Capone no mor mai. S’acaba de reeditar l’excel·lent biografia de Deirdre Bair a Anagrama d’algú que també va despertar l’interès del filòsof Hans Magnus Enzensberger, que, després d’estudiar-lo bé, va concloure que “Capone i la seva gent no només advocaven per un ambient familiar sa i moral, ni tampoc només per una formació religiosa, sinó per un durador ordre social en general”. Era algú que, d’una banda, controlava la prostitució i la venda d’alcohol il·legal i que, de l’altra, donava diners a causes pietoses i inaugurava menjadors de caritat durant les penúries de la Gran Depressió.
Les cartes d’amor a la seva dona, Mae, des de la presó d’Alcatraz, fins i tot els seus poemes cursis, mostren algú més complex del que el seu historial macabre suggereix. Mort als 48 anys, el 1947, Mae el va sobreviure fins al 2004. I malgrat haver travessat seriosos problemes econòmics, no va acceptar mai les milionàries ofertes que li van fer per explicar la seva vida en comú. Hauria estat una traïció. I ella i Al, en paraules de Samper Pizano, “van ser individus amorosos i solidaris”.