En ruta per l’Argentina
Les enormes extensions solitàries que s’han de travessar per recórrer l’Argentina provoquen en el viatger la sensació de ser un explorador
Quantes vegades es pot arribar a casa fent una volta al món? En principi, només una, al final, quan hi tornes. Casa teva és el punt de partida i en general, quan el viatge acaba, també la meta. Excepte si ets emigrant, com és el meu cas –nascuda a l’Argentina i arribada a Catalunya als nou anys– i tens dos llocs de referència: on vas néixer i vas residir els primers anys de la teva vida i on et vas allotjar a partir de cert moment.
Surto de Bogotà cap a Buenos Aires. Al voltant de cinc hores de vol direcció sud. Quan ja no falta tant per arribar, estic atenta a la pantalla en què es reflecteix la trajectòria de l’avió. Vull veure el moment just que la nau travessa la frontera i entra a terra argentina. Somric quan comprovo que, quan per fi passa, penso que he arribat a casa. Ho experimento d’una forma física. Em relaxo; perquè em sento protegida, a resguard. Em separen del terra, únicament, una mica més de trenta mil peus. És de nit. Aterrarem a Aeroparque, en plena ciutat. Veig els llums de la costa. M’emociono. Porto auriculars i escolto tango. No penso plorar. Però el que penso li és igual al meu cos. No hi ha cap altra manera de desfer el nus que se m’ha fet a la gola.
Ja he decidit que em quedaré només uns quants dies a Buenos Aires en aquesta primera etapa. La meva intenció és posar rumb a Mendoza amb cotxe. Travessar la Pampa i arribar a la ruta 40. D’allà conduir fins a les serres de Córdoba.
Aquesta vegada l’hospitalitat que vaig sol·licitar en xarxes es manifesta, per començar, en forma d’automòbil. La meva amiga Tina em passa a buscar per la capital i comencem el viatge. Jo condueixo i ella serveix mate i fa de copilot, la major part de les vegades sense perdre’s. Tenim uns dos mil quilòmetres d’anada per davant i set o vuit dies per fer-los. El projecte és que, a la tornada, ella em deixi en algun punt del camí perquè jo faci, en busos, un altre viatge cap al Paraguai, sud de Brasil i l’Uruguai, des d’on tornar a Buenos Aires amb vaixell. Però pel que entenc, els plans dels viatgers no són més que una àncora que es llança per fondejar la ment una estona, fins que arriba el mo- ment d’hissar-la per fluir de nou.
Avancem per la ruta nacional 7, d’est a oest. Els primers mates no triguen a arribar. El sol lluu però no aclapara. Volíem sortir d’hora però es va fer tard, així que al cap d’un parell d’hores parem a dinar per Junín, en un restaurant que trobem en plena ruta. Faig fotos de la sala central, on s’acumulen centenars de quilos de carn de vaca –i pedrers, “chinchulines”, xoriços, botifarres– disposats a ser rostits. La dimensió de la graella és gegantina. Impressiona, a més, perquè durant el camí ens hem creuat amb incomptables vaques que pasturen als camps amb una calma envejable i curiosa que només s’altera lleument quan baixo a fer-los fotos i descobreixo que totes s’acosten i em miren intrigades fins que desapareixo.
Poc després ja estem una altra vegada en camí i ens acostem a la ruta 188, per on anirem a General Villegas, des d’on posarem rumb primer a San Rafael i després a Mendoza. El cel és immens, d’un blau cel de conte, i arriba fins al terra. L’horitzó és rodó i no hi ha obstacles a la vista, ni tan sols a la llunyania. La carretera és una recta eterna. No se’n distingeix el final. A sobre es van dibuixant diferents miratges que semblen aigua, que simulen camps. Estem pràcticament soles. De tant en tant, algun camió que va o ve. Algun turisme. Alguns gautxos muntats a cavall. Als costats, camps de blat, de soja, algunes llacunes, flamencs, ànecs, blavoses, aus de totes classes, vaques i cavalls lliures. Cada tants quilòmetres, algun grup de banderes vermelles que recorda la història del Gauchito Gil; alguna muntanya d’ampolles de plàstic que recorda la llegenda de la “difunta Correa”. Notem la presència de la immensitat. I d’una pau que es barreja amb el gust de la “yerba
Abans de Mendoza ens espera el silenci del canyó de l’Atuel; fan mal les orelles de tant no sentir res Rebré regals i abraçades, també en faré jo i em diran i diré “t’estimo” un munt de vegades
mate” i les rialles de la conversa. El sol va caient d’una banda mentre la lluna es va aixecant per l’altra.
Com si el temps i l’espai s’haguessin aturat, la ruta continua idèntica a ella mateixa encara que canviï de nom o, més ben dit, de número. Rectes impecables i horitzó circular fins al moment en què, al fons, es comença a entreveure la presència imponent de la serralada dels Andes. Com un animal adormit que podria despertar.
Abans d’arribar a Mendoza ens espera el silenci abismal del Canó de l’Atuel, a prop de San Rafael. Fan mal les orelles de tant no escoltar res. A prop del riu, al costat del qual ens quedem a dormir en unes cabanes, tenim la sort d’observar de prop la presència de “chimangos”, “sietecolores”, picots, tords, “benteveos” i “loicas”. Ens despertem sense saber encara que pel camí ens sorprendrà l’aparició de la blancor espectacular i sobtada de les Salines del Diamant, camí d’El Sosneado, aquell lloc insòlit enmig del nores on comença una de les entrades a la ruta 40. Després Malargüe i, camí cap al pas a Xile, al fons els Andes nevats, l’arribada a Los Molles per visitar, passada una carretera de revolts de muntanya, els Pous de les Ànimes i la Llacuna de la Nena Encantada. Continua sense haver-hi gairebé ningú, gairebé res que delati la presència humana. Fa la sensació d’haver retrocedit a segles anteriors. O a un futur del qual ja hem desaparegut. La connexió amb la Terra passa per un lloc genuí, atàvic. Sento que la meva volta al món comença de nou, des d’un altre lloc. O potser és que la meva ànima ha aconseguit finalment seguir el meu cos i unir-s’hi per ser un tot. Hi ha una coincidència absoluta en aquesta comunicació amb el que ens envolta. I just potser per aquesta sensació de connexió ens quedem el mínim a les ciutats, ja sigui primer Mendoza, neta i ordenada, o després Córdoba, més caòtica. Preferim seguir rumb a les serres. Pretenem anar pel nord, però se’ns ha posat a nevar i les rutes estan tallades pel gel, així que retrocedim i anem per la província de San Luis fins a Villa Dolores, on fem nit. Passem com per art de màgia del fred de la neu i els revolts de la muntanya a l’abric del sol i la recta inacabable.
Per fi arribem a la Villa Cerro Azul. Des d’allà seguiré sola el meu camí. Se suposa que, com abans deia, aniré al Paraguai, al Brasil i a l’Uruguai. Però li comunico a la meva amiga que em quedo allà. Que hi ha alguna cosa en aquelles terres que em reclama. Ens acomiadem. Em quedo sense cotxe, sense telèfon, sense connexió, aïllada en un lloc que, com descobriré molt aviat, conserva tots els ingredients necessaris perquè la qualitat humana sigui el més important. Passaré quinze dies entre Cerro Azul i la població més propera, Agua de Oro. I en aquells dies regalaré, com a forma d’agraïment a l’hospitalitat que em brinda aquella terra, tallers de lectura i d’escriptura. Assistiran grups de persones curioses i agraïdes. Formaré part d’aquella comunitat com si hi hagués estat sempre. Em farà la sensació de ser al lloc adequat en el moment oportú. Assistiré a penyes nocturnes amb actuacions de músics folklòrics i ballaré “chacareras”. Passejaré al costat del riu Chavascate amb els que ja m’anomenaran germana, amb els que ja em declararan part de la família. Rebré regals i abraçades, també en faré jo, i en dues setmanes em diran i diré t’estimo un munt de vegades. No hi haurà dolor al comiat. Hi haurà gratitud i joia. Hi haurà trànsit i entrega. Hi haurà comprensió.
Vindrà a recollir-me Nadia, una exalumna del Màster de Creació Literària de la Pompeu. Ens reunirem amb un altre exalumne, Alejandro, per anar junts un cap de setmana a una cabana en Atos Pampa, al costat del riu Santa Rosa, també a les serres de Córdoba. Allà, desconnectats de tot, jugarem a l’scrabble, cantarem cançons amb lletres que no recordarem acompanyats de l’ukelele, farem “asado” i ens banyarem matí i tarda a les aigües gèlides del riu que prové del cim més alt de les serres, el del turó Champaquí.
I, ja de tornada a Buenos Aires, llegiré la novel·la excel·lent que ha acabat d’escriure Nadia, sentiré que soc una altra i pensaré com els hi explico tot això avui, aquí, des d’aquestes pàgines.