Una qüestió hispànica
L’independentisme està dividit en dues actituds enfrontades. Una és la d’Esquerra –amb Junqueras al capdavant–, part del PDECat i de Junts per Catalunya, amb el suport d’Òmnium Cultural, que consideren, després del fracàs de la darrera tardor, que la independència només serà possible quan existeixi una majoria social suficient, que permeti una negociació amb l’Estat sobre un referèndum legal. L’altra és la de Puigdemont, part del PDECat i de JxCat, amb el suport de Torra, la CUP, els CDR i l’Assemblea Nacional Catalana, que volen forçar una situació límit d’enfrontament amb Espanya, per dur a terme una declaració unilateral d’independència que diuen que tindria –aquesta cop sí!– suport exterior. En aquesta línia s’inscriuen la proposta de l’Assemblea Nacional Catalana d’alliberar els presos i prendre el control del territori, així com la reprovació del Rei i la petició d’abolició de la monarquia pel Parlament. El pensament és lliure i, no diguem, els desitjos. Poden els radicals pensar i dir el que vulguin. Però els fets són tossuts. I un d’aquests fets és que el suport exterior –se sobreentén que europeu– no arribarà en un futur previsible. És més, no arribarà de forma operativa per a cap de les parts enfrontades. Ni per a l’Estat, encara que calgui forçar, per negar-l’hi, el marc normatiu europeu vigent –les peripècies de les euroordres ho han posat de manifest–; ni, menys encara, per a un moviment secessionista que no compta amb la majoria social i que és susceptible d’encomanar-se a altres països. El “problema català” (per mi, el “problema espanyol” de l’estructura territorial de l’Estat) és un problema intern d’Espanya, una “qüestió hispànica”, que han d’afrontar els espanyols sense esperar cap ajuda per resoldre’l. Cal comptar amb la inèrcia de la història, i aquesta ensenya que, des de fa dos segles, Espanya ha estat absent de la política europea. Les potències europees han volgut, al llarg del segle XIX i bona part del XX, que Espanya –una Espanya “sin pulso” i marcada per una política interior convulsa i caïnita– quedés marginada i no destorbés. És cert que, després del seu ingrés a la Comunitat Europea, Espanya ha millorat la seva posició, però la política exterior encara es fa a Europa pels estats, i en aquests encara hi pesen molt la inèrcia i els seus interessos.
Fernando Olivié és un vell diplomàtic espanyol que ha decantat la seva experiència i la seva reflexió en un llibre excel∙lent –La herencia de un imperio roto–, que ha assolit tres edicions distanciades en el temps (1990, 1999 i 2016). La pau de Westfàlia del 1648 –escriu– va posar fi a l’imperi hispano-catòlic dels Àustries i a la presència d’Espanya a Europa; i l’imperi espanyol a Amèrica es va emancipar el 1824, trencant-se el vincle entre les noves nacions i la metròpoli. Deu anys després, “les relacions del nostre país amb França i Anglaterra, regides pel tractat de la Quàdruple Aliança del 1834, van convertir la península Ibèrica en un quasi protectorat franco-britànic les conseqüències del qual s’han prolongat fins gairebé després de la Segona Guerra Mundial”. Aquesta absència d’una política exterior espanyola va determinar “fins i tot la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, (a causa) que la guerra del 98 contra els Estats Units va sorprendre el nostre país sense aliats”. Afegeixi’s la instrumentalització
Cal comptar amb la inèrcia de la història: des de fa dos segles, Espanya ha estat absent de la política europea
per França de la “dissidència espanyola” (republicans durant la Restauració, monàrquics durant la Segona República, republicans sota Franco, etcètera), que ha estat utilitzada “com una arma més” pels governs de París davant Madrid, i el quadre estarà complert.
Un episodi revelador d’aquesta situació –destaca Olivié– es va produir a l’esclatar la Guerra Civil. Només cinc dies després d’iniciada, el 23 de juliol, es van reunir a Londres, a iniciativa del primer ministre Baldwin, aquest i Eden per part britànica, i Blum i Delbos, per la francesa. Van pactar la firma d’un acord de no-intervenció, que seria subscrit per gairebé tots els països europeus. Es diu que l’objectiu d’aquest acord era “tallar radicalment tota ajuda estrangera als combatents espanyols”, però “la realitat és tota una altra”: el que pretenien els anglesos, i van aconseguir, era evitar que la guerra civil espanyola s’estengués fora de les nostres fronteres i que degenerés en una guerra europea”. Al preu, això sí, de deixar-nos sols i consentir que ens dessagnéssim durant tres anys en una guerra de pobres.
S’objectarà que les coses han canviat i que sota les presidències de González i Aznar va semblar que Espanya tenia una projecció fins i tot superior al seu pes real. Però amb Zapatero i Rajoy va decaure l’impuls, i, avui, amb el conflicte català exacerbat i els partits degradats en una confrontació grollera pel poder, quina és la imatge d’Espanya?, quina capacitat d’influència té? Que ningú no busqui a Europa la solució del seu problema, més enllà d’una formal defensa dels principis democràtics i del de legalitat. El nostre problema l’afrontarem sols. Millor o pitjor. Abans o després. És una qüestió hispànica.