La conversa pendent
La mort i les seves urgències. Sembla que la parca ha vingut amb avidesa literària… I en la seva abominable fam s’ha emportat un dels millors. Quedaran un grapat d’hores per ordenar. Les hores guanyades, les perdudes. Les esferes immòbils dels rellotges. La irremplaçable absència de l’amic. La seva veu. La seva obra. El seu coneixement. El seu criteri.
Robert Saladrigas, qui m’havia de dir ahir que avui escriuria aquestes matusseres línies d’emoció i de buit, de pèrdua. En Robert, quan era escriptor precoç, va anar a ensenyar a Salvador Espriu les seves narracions, i el poeta, elogiant la seva feina, li va comentar que com era que amb els seus cognoms tan catalans escrivia en castellà, que el català era la seva llengua. Saladrigas li va fer cas i sovint em comentava aquesta primera visita a Espriu, i l’acabava amb punts suspensius. Saladrigas va canviar radicalment i va iniciar una fonamental obra en català. Premiada, estudiada, elogiada i traduïda. Però no em vaig atrevir mai a preguntar-li si, amb el pas del temps, creia que l’havia encertada. De vegades la fidelitat es paga amb una certa esquivesa. No ho sé. L’obra literària de Saladrigas és d’un lúcid encaix en el temps. I en el seu conjunt compon un passeig per l’extens territori de l’època, la societat i la cultura. Saladrigas és un d’aquells grans escriptors que no sols descriuen el que veuen, no s’hi conformen, ens parlen de si mateixos però també de nosaltres. Art i pensament. Vaig parlar molt amb ell, més de quaranta anys d’amistat, preferentment per telèfon, i sempre em vaig quedar amb el dubte que en Robert amagava un misteri. Que potser li dolia la vida. I altres coses. L’existencialisme dels grans. L’esgarrifança permanent. L’argumentari dels seus admirats Roth, Mann (insistia en els Buddenbrok), Bellow… En el seu cànon no hi havia fissures. Ni en les seves preferències. Saladrigas patia quan escrivia, una cosa natural en els creadors que esgarrapen en l’existència per arribar a la síntesi. Va ser també un gran crític literari i les seves ressenyes eren admirables exercicis intel·lectuals. Jaume Cabré em va comentar: “Qui més sap de literatura és Saladrigas”. Cert. Per això jo discutia poc amb ell, li demanava consell i el punxava amb Coetzee, que deia que l’havia decebut.
Saladrigas era cordial, educadíssim. Sever. Cultíssim. I durant anys des de la televisió, la ràdio, la premsa, va ser una referència cultural inqüestionable. Eren temps d’eufòria, de creativitat, d’afanys… La figura de Robert Saladrigas continuava sent la mateixa però el paisatge va canviar. Massa aviat per anar-se’n, Robert! Ara coneixeràs el que sempre et va preocupar tant: l’enigma de l’existència. Truca quan vulguis…