Estimar

La mobilització dels veïns de Gràcia per impedir la destrucció d’unes cases centenàries ha tornat a la memòria de Llucia Ramis el record del que se sent quan et prenen allò que consideres teu: “Era una casa, casa. De tres plantes. Amb un petit jardí interior on hi havia arbres, entre els quals un llimoner. Plantaríem menta i faríem els nostres propis mojitos. Estudiàvem tercer de carrera. Necessitàvem ser sis inquilins per cobrir el preu del lloguer”.

Li diríem Vil·la Tijuana. L’estimàvem tant, que pensàvem cuidar-la i respectar-la fins que el temps (i el contracte) ens separàs. Era una casa, casa. De tres plantes. Amb un petit jardí interior on hi havia arbres, entre els quals un llimoner. Plantaríem menta i faríem els nostres propis mojitos. Estudiàvem tercer de carrera. Necessitàvem ser sis inquil·lins per cobrir el preu del lloguer; el més afortunat dormiria a les golfes. Ho decidiríem per sorteig.

Hi vàrem fer tres visites, amb uns amics manetes que comprovaren les instal·lacions. Ells reformarien els banys i la cuina, a canvi de poder venir a veure’ns quan volguessin. Recordo l’emoció d’aquells dies, mentre ho planificàvem tot i ens organitzàvem. Els edificis adjacents eren un taller i un magatzem. Perfecte, així no molestaríem els veïns si posàvem la música forta. Tot anava bé. Fins que anàrem a signar. Els papers estaven en regla, teníem els doblers de la fiança, l’aval dels nostres pares. Però al darrer moment, els propietaris s’estimaren més vendre.

Els compradors –supòs que una parella– esbucaren la magnífica escala que presidia la casa, i hi posaren un

Sentim que pertanyem a un lloc i que és recíproc: que aquell lloc ens pertany, encara que sigui en somnis

ascensor. Ho sé perquè veiérem les obres; tot i que potser ens ho vàrem inventar per donar-li més dramatisme a la decepció. Han passat vint anys des de llavors, i encara avui, quan passo per davant de Vil·la Tijuana, al carrer Joan Blanques, sento el mateix pessigolleig. Pens: “Jo vaig estar a punt de viure aquí”, i gairebé és com si ho hagués fet de debò. Recordo les vistes des de la que havia de ser la meva habitació, abocada al jardí on hi havia un banc de pedra i una taula amb rajola hidràulica. Sentim que pertanyem a un lloc i que és recíproc: que aquell lloc ens pertany, encara que sigui en somnis.

A uns metres d’allà, a la mateixa Gràcia, els veïns han impedit, de moment, l’enderroc de dues cases encantadores –i sens dubte encantades– al carrer Encarnació. S’assabentaren per casualitat que ambdues finques unifamiliars, icòniques a la zona, havien de ser demolides un parell de dies després. Al seu lloc, la idea és construir una promoció immobiliària de vint-ivuit pisos. D’alguna manera, els veïns les han fetes seves, aquelles cases, quan s’imaginen com deu ser viure-hi, mentre passen sota les branques d’una alzina de dos-cents cinquanta anys que fa ombra al carrer, i que els promotors també pretenen talar.

Primer li arrenquen l’ànima, en expulsar els veïns que no es poden permetre habitar-lo. Després el despullen d’identitat, esdevé irreconeixible, tan semblant als altres. Finalment no ens quedaran records, ni somnis, ni fantasies del barri on vàrem créixer i que vàrem veure créixer. Es ven per diners fàcils. I així és com perdem fins i tot allò que no arribàrem a tenir, però estimàrem de tota manera. L’amor pel lloc, pel paisatge, està infravalorat. Quan, de fet, ho sosté tot.