El po­der de la pi­lo­ta

La Vanguardia (Català) - - SUMARI - LA COMÈDIA HU­MA­NA John Car­lin

John Car­lin es­criu: “Al­gú em di­rà que la po­lí­ti­ca li fa la com­pe­tèn­cia al fut­bol. Al­gú que no en té ni idea. En la me­va llar­ga car­re­ra pe­ri­o­dís­ti­ca he es­crit deu ve­ga­des més so­bre po­lí­ti­ca que so­bre fut­bol, amb la qual co­sa po­dria ha­ver cai­gut en la temp­ta­ció d’en­ga­nyar-me a mi ma­teix. Però l’evi­dèn­cia és acla­pa­ra­do­ra: va­gi on va­gi pel món tro­bo que el que més tren­ca el gel amb un des­co­ne­gut és el fut­bol”.

No sé qui va ser que va dir que el fut­bol era el fe­no­men so­ci­al més im­por­tant i menys im­por­tant que hi ha­via però, en­ca­ra que du­rant molt de temps vaig creu­re que en­cer­ta­va, ja no n’es­tic tan se­gur. Te­mes fa­mi­li­ars a part, co­men­ço a pen­sar que pot­ser el fut­bol és el més im­por­tant, i punt. Al­menys en temps de pau.

Es­clar, hi hau­rà gent que di­rà, vist el cas de Bo­ca i Ri­ver, qui­na pau? Que els dos grans clubs ar­gen­tins ha­gin de dis­pu­tar la fi­nal de la Co­pa Li­ber­ta­do­res a 10.000 qui­lò­me­tres de la ciu­tat que com­par­tei­xen, a Ma­drid, per evi­tar ac­tes de vi­o­lèn­cia, no par­la gai­re bé del pas­sa­temps fa­vo­rit de la hu­ma­ni­tat.

Jo res­pon­dria, pri­mer, que atès el còc­tel de fac­tors que in­ci­dei­xen en tants par­tits a l’Ar­gen­ti­na –la in­com­pa­ra­ble pas­sió pel fut­bol, les dro­gues, la cor­rup­ció, et­cè­te­ra– hau­rí­em de do­nar grà­ci­es que da­vant una ci­ta tan im­por­tant com aques­ta gran fi­nal les co­ses no han anat a més; que no hi ha ha­gut morts, per exem­ple. Se­gon, i molt més im­por­tant, el fut­bol és més que un pas­sa­temps, és més que un es­port, és amb di­fe­rèn­cia la re­li­gió que més de­vots té. Com­pa­rem les víc­ti­mes mor­tals que ha cau­sat el fut­bol amb les de les al­tres grans re­li­gi­ons, com el cris­ti­a­nis­me, l’is­lam, el co­mu­nis­me o el fei­xis­me: es­tem par­lant de xi­fres in­fi­ni­te­si­mals.

La se­va re­la­ti­va bene­vo­lèn­cia a part, un ar­gu­ment fort a fa­vor de la su­pre­ma im­por­tàn­cia pla­ne­tà­ria del fut­bol és que no hi ha fe que tin­gui més adep­tes o que des­per­ti més emo­ci­ons. El fut­bol no ofe­reix una ex­pli­ca­ció dels mis­te­ris del cos­mos, és ve­ri­tat, ni tam­poc pro­met pa­ra­di­sos ter­re­nals o vi­da des­prés de la mort, però sí tots els pro­pò­sits tem­po­rals de to­ta re­li­gió res­pec­ta­ble. Ens do­na co­mu­ni­tat i con­sol; ens do­na déus i sants; ens do­na mi­ra­cles; ens do­na mo­ments de trans­cen­dèn­cia es­pi­ri­tu­al eu­fò­ri­ca. I dub­to bas­tant que el cre­ient mit­jà vis­qui una mis­sa amb més in­ten­si­tat que un par­tit.

D’al­tra ban­da, no hi ha te­ma de què més gent par­li amb més fre­qüèn­cia i amb més co­nei­xe­ment que el fut­bol. Em va dir una ve­ga­da Fer­ran Adrià, que és a la cui­na el que Picasso va ser a la pin­tu­ra, que la gent par­la­va més de men­jar. Bé, el con­vi­do a un de­bat quan vul­gui. Men­tres­tant: sí, per des­comp­tat, tots fem co­men­ta­ris a la tau­la. Mol­tes grà­ci­es, tia Lo­li, les llen­ti­es són for­mi­da­bles. Però con­ver­sar en pro­fun­di­tat so­bre el men­jar, ana­to­mit­zar els in­gre­di­ents i els mè­to­des de coc­ció, ai­xò és co­sa d’es­pe­ci­a­lis­tes. Tots men­gem, si te­nim sort, però pocs som gas­trò­noms.

Qui­nes al­tres co­ses hi ha? Art i li­te­ra­tu­ra? Esports mi­no­ri­ta­ris. La mú­si­ca? Sí, uneix mol­ta gent, però hi ha tants ti­pus de mú­si­ca di­fe­rents com hi ha esports di­fe­rents i, quan s’apa­ga, tret d’una ve­ga­da més que un si­gui un es­pe­ci­a­lis­ta, s’obli­da. Un par­tit de fut­bol du­ra 90 mi­nuts però es par­la de fut­bol per tot ar­reu to­tes les ho­res del dia.

I les vi­des dels fa­mo­sos com a te­ma de con­ver­sa, què? No, ni de prop. Amb la pos­si­ble ex­cep­ció de Trump o Oba­ma, en­ca­ra que crec que ni tan sols, no hi ha nin­gú més fa­mós que Mes­si o Cris­ti­a­no Ro­nal­do. Mes­si és molt més cone­gut i ad­mi­rat per més gent que el Pa­pa; Brad Pitt o Johnny Depp no es po­den com­pa­rar amb Cris­ti­a­no que fa a re­nom mun­di­al.

Al­gú em di­rà que la po­lí­ti­ca li fa la com­pe­tèn­cia al fut­bol. Al­gú que no en té ni idea. En la me­va llar­ga car­re­ra pe­ri­o­dís­ti­ca he es­crit deu ve­ga­des més so­bre po­lí­ti­ca que so­bre fut­bol, amb la qual co­sa po­dria ha­ver cai­gut en la temp­ta­ció d’en­ga­nyar-me a mi ma­teix. Però l’evi­dèn­cia és acla­pa­ra­do­ra: va­gi on va­gi pel món tro­bo que el que més tren­ca el gel amb un des­co­ne­gut és el fut­bol. Fins i tot quan he fet en­tre­vis­tes amb po­lí­tics he des­co­bert mol­tes ve­ga­des que es di­ver­ti­ri­en més par­lant de fut­bol que del na­ci­o­na­lis­me de torn, o de la cri­si eco­nò­mi­ca, o de les elec­ci­ons pen­dents.

pel

Una ve­ga­da a Sud-àfri­ca vaig acon­se­guir una en­tre­vis­ta su­perex­clu­si­va amb un mi­li­tant clan­des­tí, l’ho­me més bus­cat per la po­li­cia de l’apart­heid. Ca­da mo­ment junts cor­rí­em el risc que ens de­tin­gues­sin. Però, una ve­ga­da es­ta­bler­ta la nos­tra pas­sió com­par­ti­da, no vam po­der evi­tar pas­sar la pri­me­ra mit­ja ho­ra par­lant del seu equip, l’Ar­se­nal, i de la Pre­mi­er Le­a­gue an­gle­sa.

Una co­sa cu­ri­o­sa que m’ocor­re a Es­pa­nya és que al­tres pe­ri­o­dis­tes, ha­bi­tu­al­ment jo­ves, m’en­tre­vis­ten i em pre­gun­ten si con­si­de­ro que el pe­ri­o­dis­me es­por­tiu és una bran­ca in­fe­ri­or de la pro­fes­sió. Sis­plau! És molt més di­fí­cil ser un bon pe­ri­o­dis­ta es­por­tiu que un bon pe­ri­o­dis­ta po­lí­tic! Re­que­reix molt més ri­gor! Per la sen­zi­lla raó que mol­tís­si­ma més gent sap de fut­bol. Les fake news so­bre te­mes po­lí­tics co­len per tots els ra­cons de la Ter­ra a cau­sa de la ig­no­ràn­cia o fal­ta d’in­terès de la gent. En el fut­bol co­len molt menys per­què aquí la gent es­tà ple­na­ment in­for­ma­da i no es dei­xa en­ga­nyar.

Una da­da més per re­ma­tar: quan hi ha gols en un Bo­ca-Ri­ver, els que me­su­ren els mo­vi­ments sís­mics re­gis­tren ter­ra­trè­mols a Bu­e­nos Ai­res. El ma­teix fe­no­men s’ha de­tec­tat du­rant par­tits a Bar­ce­lo­na o en al­tres llocs del món. No tinc cons­ci­èn­cia que hi ha­gi ha­gut cap ter­ra­trè­mol a l’anun­ci­ar-se un re­sul­tat elec­to­ral.

Ter­ra­trè­mols me­ta­fò­rics, ai­xò sí. Un exem­ple se­ria el suc­ce­ït el cap de set­ma­na pas­sat al pa­ís on es ju­ga el Bo­ca-Ri­ver aquest cap de set­ma­na, la con­ques­ta de dot­ze es­cons par­la­men­ta­ris a An­da­lu­sia per part d’un par­tit de ho­o­li­gans –o bar­ras bra­vas, com els ano­me­na­ri­en a l’Ar­gen­ti­na– ano­me­nat Vox. Es­tan en con­tra dels im­mi­grants, els ca­ta­lans, els ho­mo­se­xu­als, les do­nes, els ne­gres, et­cè­te­ra, i du­rant uns di­es han do­nat te­ma als pro­gra­mes de rà­dio. Però dub­to que ar­ri­bin gai­re lluny. Vull creu­re que un per­cen­tat­ge im­por­tant dels 400.000 in­fe­li­ços que els van vo­tar sa­ben bas­tant menys del seu pro­gra­ma po­lí­tic que so­bre el pla tàc­tic del joc del Be­tis, del Se­vi­lla o de la Unió Es­por­ti­va Al­me­ria.

El que sé amb se­gu­re­tat és que la res­ta de la hu­ma­ni­tat s’in­teres­sa molt menys pel que pas­sa en la po­lí­ti­ca es­pa­nyo­la que pel que pas­sa­rà avui en el Ri­ver-Bo­ca. No obli­dem mai la de­li­ci­o­sa iro­nia que el per­so­nat­ge es­pa­nyol més fa­mós del món és el molt ca­ta­là Pep Gu­ar­di­o­la, se­guit per An­drés Ini­es­ta, Xa­vi Hernán­dez, Ser­gio Ramos, Ge­rard Pi­qué i al­menys vint al­tres ju­ga­dors –més Rafa Na­dal, al qual li agra­da més el fut­bol que el ten­nis–. Amb tot el res­pec­te, l’ac­tu­al pre­si­dent de Go­vern es­pa­nyol no en­tra ni en els pri­mers cent.

No hi ha te­ma de què més gent par­li amb més fre­qüèn­cia i amb més co­nei­xe­ment que el fut­bol; va­gi on va­gi pel món, tro­bo que el que més tren­ca el gel amb un des­co­ne­gut és el fut­bol

Vull creu­re que un per­cen­tat­ge im­por­tant dels 400.000 in­fe­li­ços que van vo­tar per Vox sa­ben bas­tant menys del seu pro­gra­ma po­lí­tic que so­bre el joc tàc­tic del Be­tis o del Se­vi­lla o de l’Al­me­ria

ORI­OL MALET

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.