“No és el mi­llor dia per ve­nir a Pa­rís”

Els tu­ris­tes es­tan sen­se mu­seus per vi­si­tar, sen­se ma­gat­zems per fer com­pres i obli­gats a des­pla­çar-se a peu o en pa­ti­net

La Vanguardia (Català) - - INTERNACIONAL -

Era una sen­sa­ció in­sò­li­ta, un dis­sab­te pre­na­da­lenc, pas­se­jar-se ahir a la tar­da pel bu­le­vard Hauss­mann, gai­re­bé sen­se tràn­sit, com si es trac­tés d’una zo­na per a vi­a­nants. Les Ga­le­ri­es La­fayet­te i les Prin­temps es­ta­ven tan­ca­des. Fins i tot a l’es­ta­ció de Saint-La­za­re, on con­ti­nu­a­va el mo­vi­ment de trens de ro­da­li­es, era di­fí­cil com­prar un di­a­ri o fer un ca­fè. La ma­jo­ria de co­mer­ços es­ta­ven tan­cats, des del quiosc fins a la far­mà­cia. Els po­li­ci­es fe­ien es­cor­colls sen­se con­tem­pla­ci­ons i re­vi­sa­ven bos­ses ale­a­tò­ri­a­ment a les per­so­nes que els sem­bles­sin sos­pi­to­ses, so­bre­tot si ana­ven en­fun­da­des en una ar­mi­lla gro­ga. A fo­ra de l’es­ta­ció, l’úni­ca bras­se­rie ober­ta es­ta­va ple­na. La res­ta de lo­cals als car­rers prò­xims ha­vi­en po­sat el ca­de­nat o te­ni­en les per­si­a­nes abai­xa­des, tret d’un res­tau­rant xi­nès molt atro­ti­nat i un pe­tit es­ta­bli­ment de ke­bab, de pro­pi­e­tat li­ba­ne­sa, que ob­se­quia­va els po­ten­ci­als cli­ents amb un go­tet de te en­su­crat. –Que va­lent, obrir avui!

–Mer­ci, mon­si­eur–, va con­tes­tar l’amo, en Mic­he­le, men­tre con­ti­nu­a­va ta­llant carn.

–Ima­gi­no que, com a li­ba­ne­sos, es­tan ha­bi­tu­ats a la guer­ra...

–No es pen­si, la me­va ge­ne­ra­ció no la va viu­re. Però la por­tem a la sang! Es­clar que es­tic pre­o­cu­pat pel que pu­gui pas­sar, però no te­nim cap al­tra op­ció. Cal obrir. Afron­tem mas­sa des­pe­ses i pa­guem mas­sa imMe­lis­sa, postos.

De tor­na­da al bu­le­vard Hauss­mann, una fa­mí­lia bel­ga, de Gant, un ma­tri­mo­ni amb una fi­lla ado­les­cent, ca­mi­na­va sen­se rumb fix. “Vam veu­re un avís del nos­tre Mi­nis­te­ri d’Afers Ex­te­ri­ors que aler­ta­va de no anar a Pa­rís, però ho te­ní­em pre­vist i no vam vo­ler can­vi­ar de plans”, va ex­pli­car el pa­re, en Pa­trick. “Sa­bí­em que no es po­dia vi­si­tar la tor­re Eif­fel, però no vam pen­sar que tots els mu­seus es­ta­ri­en tan­cats –va in­ter­ve­nir la do­na, la Kat­le­en–. Ni tan sols el pa­lau de Ver­sa­lles es­tà obert”.

Una jo­ve pa­re­lla bri­tà­ni­ca, en Ja­mes i la Do­ra, de Bath, avan­ça­va cap a l’Arc de Tri­omf mal­grat el ter­ra­bas­tall, a la llu­nya­nia, de les gra­na­des la­cri­mò­ge­nes llan­ça­des per la po­li­cia. “Vam de­ci­dir ve­nir a Pa­rís per ce­le­brar el meu 30è ani­ver­sa­ri”, va dir ella amb un som­riu­re. “És una ma­ne­ra ori­gi­nal de ce­le­brar-ho”, va afe­gir, amb fleg­ma an­gle­sa.

Tam­bé van op­tar per pren­dre-s’ho amb fi­lo­so­fia l’Aa­ron i la nord-ame­ri­cans d’Aus­tin (Te­xas). “Sens dub­te no és el mi­llor dia per ve­nir a Pa­rís”, va ad­me­tre ell amb hu­mor da­vant de la bo­ni­ca es­glé­sia de Sant Agus­tí (amb una grui­xu­da ca­de­na tan­cant el rei­xat). L’Aa­ron i la Me­lis­sa van ater­rar a la ca­pi­tal fran­ce­sa di­ven­dres. “No hi ha­via al­ter­na­ti­va; es­tem de pas­sa­da cap a Brus­sel·les”, va in­di­car la Me­lis­sa. Amb prag­ma­tis­me ame­ri­cà, la pa­re­lla te­xa­na no va vo­ler des­a­pro­fi­tar les po­ques ho­res a Pa­rís, una ciu­tat molt ide­a­lit­za­da a l’al­tra ban­da de l’At­làn­tic, i va de­ci­dir llo­gar un pa­ti­net elèc­tric verd per des­pla­çar-se. “Mol­tes es­ta­ci­ons de me­tro es­tan tan­ca­des i no ens ve­nia de gust aga­far ta­xis en aques­tes con­di­ci­ons”, va ar­gu­men­tar l’Aa­ron. “Sa­bí­em que hi ha­via una pro­tes­ta per la pu­ja­da del preu de la ga­so­li­na, però sem­bla que ja s’ha con­ver­tit en una pro­tes­ta general con­tra el Go­vern, oi? –va co­men­tar ella–. Ai­xò pas­sa a tot el món, tam­bé al nos­tre pa­ís”.

–Són a Pa­rís de va­can­ces o per ne­go­cis?

–Què di­ri­es, ho­ney? –pre­gun­ta la Me­lis­sa a l’Aa­ron, amb pi­car­dia.

–Fei­na –con­tes­ta l’Aa­ron sen­se ti­tu­be­jos.

–Bé, una mi­ca per les du­es co­ses –acla­reix ella–. En re­a­li­tat ens de­di­quem a la in­ves­ti­ga­ció his­tò­ri­ca. Vo­lí­em veu­re llocs vin­cu­lats a la re­vo­lu­ció fran­ce­sa [som­riu]. És cò­mic que si­guem aquí.

–Aques­ta és la re­vo­lu­ció fran­ce­sa del se­gle XXI... –Sí, ai­xò di­uen. A me­su­ra que s’acos­ta­va l’Arc del Tri­omf aug­men­ta­ven els co­mer­ços amb pa­nells pro­tec­tors. El bu­le­vard ca­da ve­ga­da era més ple d’ar­mi­lles

gro­gues. Sor­pre­nia veu­re, de tant en tant, al­guns ho­mes amb abi­lla­ment es­por­tiu que cor­ri­en. No vo­li­en tren­car amb la ru­ti­na del jò­guing sa­ba­tí, mal­grat el fum dels ga­sos la­cri­mò­gens que ar­ri­ba­va amb el vent i el de les ca­mi­o­ne­tes de la po­li­cia, que per ra­ons de se­gu­re­tat man­te­ni­en els seus mo­tors di­è­sel en mar­xa. Era jus­ta­ment aque­lla com­bus­tió tan no­ci­va del ga­soil la que pre­te­nia com­ba­tre la frus­tra­da eco­ta­xa. Una iro­nia.

La bo­ti­ga més he­roi­ca d’aquest pe­ri­ple pa­ri­senc va ser una sas­tre­ria de la ca­de­na Ate­li­er NA que es­ta­va ober­ta (i bui­da) per ven­dre els seus ves­tits i ca­mi­ses a mi­da. Dar­re­re el tau­lell, els dos tre­ba­lla­dors, en Jo­ris i en Pa­tri­ce, ana­ven ves­tits im­pe­ca­ble­ment. “Han tin­gut un pa­rell de cli­ents –va dir en Jo­ris, sa­tis­fet–. L’em­pre­sa ens ha dit que, si hi ha pro­ble­mes, tan­quem. Però no crec que vin­guin els sa­que­ja­dors. Pre­fe­rei­xen una al­tra me­na de bo­ti­gues”. El pi­llat­ge té pre­fe­rèn­ci­es. Li temp­ten els sím­bols de ri­que­sa, però pot­ser no tant l’ele­gàn­cia clàs­si­ca.

Una pa­re­lla de Te­xas, his­to­ri­a­dors, bus­quen ras­tres de la re­vo­lu­ció fran­ce­sa i to­pen amb una re­vol­ta ac­tu­al La bo­ti­ga més he­roi­ca és una sas­tre­ria, ober­ta i bui­da, ate­sa per dos tre­ba­lla­dors im­pe­ca­bles

SAMEER AL-DOUMY / AFP

ar­mi­lles gro­guesUn ma­ni­fes­tant de lesllan­çant un pot de ga­sos la­cri­mò­gens cap a la po­li­cia als Camps Eli­sis de Pa­rís

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.