No di­guis fat­xes als fei­xis­tes

La Vanguardia (Català) - - OPINIÓ - Glò­ria Ser­ra

Gai­re­bé ha pas­sat des­a­per­ce­bu­da la no­tí­cia en uns di­es de pont per a molts o d’hi­perac­ti­vi­tat i in­cer­te­sa per a una clas­se po­lí­ti­ca ca­da ve­ga­da més abs­tre­ta en les se­ves co­ses. Ha es­tat de­tin­gut al Bra­sil Car­los Gar­cía Ju­liá, un dels au­tors de la ma­tan­ça d’Atoc­ha. Con­dem­nat a 193 anys de pre­só per cinc as­sas­si­nats al des­patx d’ad­vo­cats la­bo­ra­lis­tes el 1977, no­més en va com­plir 14 abans d’es­ca­par-se a Lla­ti­no­a­mè­ri­ca des­près d’acon­se­guir, de for­ma in­com­pren­si­ble –o no tant–, el permís ju­di­ci­al per a aban­do­nar el pa­ís el 1994, es­tant en lli­ber­tat pro­vi­si­o­nal. Quan es va vo­ler re­vo­car el dis­ba­rat, ja ha­via to­cat el dos. Mal­grat ha­ver es­tat de­tin­gut des­prés a Bo­lí­via acu­sat de trà­fic de dro­gues i fi­nan­ça­ment de grups pa­ra­mi­li­tars, no ha es­tat fins gai­re­bé 25 anys des­prés que s’ha fet efec­ti­va l’or­dre internacional de de­ten­ció.

Aques­ta de­ten­ció pren vo­la­da en uns di­es de re­cord de l’apro­va­ció de la Cons­ti­tu­ció o la mort de Fran­co i l’ar­ri­ba­da de de­fen­sors des­ca­rats de la dic­ta­du­ra a les ins­ti­tu­ci­ons de­mo­crà­ti­ques o de ba­na­lit­za­ció de les pa­rau­les fei­xis­ta i na­zi, gai­re­bé

Gar­cía Ju­liá sí que era un fei­xis­ta... fo­ra bo re­cor­dar-ho ara que tants s’es­for­cen a ba­na­lit­zar el que es va acon­se­guir

més uns in­sults que una de­fi­ni­ció po­lí­ti­ca. Car­los Gar­cía Ju­liá sí que era, i pos­si­ble­ment con­ti­nua sent, un fei­xis­ta. Mi­li­tant de la Fa­lan­ge, for­ma­va part, jun­ta­ment amb la res­ta de pin­xos de la se­va ban­da as­sas­si­na, d’una or­ga­nit­za­ció que no vo­lia la de­mo­crà­cia per a Es­pa­nya i es­ta­va dis­po­sa­da a evi­tar-ho a ma­ta­de­go­lla. I no es­ta­va sol, des­prés del ju­di­ci va que­dar clar que el grup va re­bre l’ajut de ne­o­fei­xis­tes ita­li­ans. Va ser tam­bé un pro­cés als fills del fran­quis­me i a les or­ga­nit­za­ci­ons que els do­na­ven su­port. Tam­bé la pri­me­ra ad­ver­tèn­cia a aquells que, des de la po­li­cia, l’ad­mi­nis­tra­ció i la ju­di­ca­tu­ra, se­guien con­ven­çuts de que res can­vi­a­ria. Va con­tri­buir com a mí­nim a fer que ca­lles­sin, de mo­ment, i a po­sar sor­di­na a la se­va fat­xen­de­ria.

Tres ad­vo­cats la­bo­ra­lis­tes, En­ri­que Val­del­vi­ra, Luis Ja­vi­er Be­na­vi­des i Fran­cis­co Ja­vi­er Sau­qui­llo, un es­tu­di­ant de Dret, Se­ra­fín Hol­ga­do, i un ad­mi­nis­tra­tiu, Án­gel Ro­drí­guez Le­al, van ser as­sas­si­nats a sang fre­da a trets aquell 24 de ge­ner de 1977 al car­rer Atoc­ha de Ma­drid. Qua­tre per­so­nes més van que­dar fe­ri­des greus. Sem­pre s’ha dit que la ma­ni­fes­ta­ció des­prés del crim, la pri­me­ra tam­bé des­prés de la mort de Fran­co, amb una im­pres­si­o­nant mul­ti­tud si­len­ci­o­sa pre­nent Ma­drid, va ser un punt d’in­fle­xió en el con­vuls mo­ment que es vi­via lla­vors. El con­trol de l’or­dre que el lla­vors il·le­gal Par­tit Co­mu­nis­ta va exer­cir aquell dia al car­rer no no­més va evi­tar més morts o una es­ca­la­da de vi­o­lèn­cia, va ser un cop de puny so­bre la tau­la per aju­dar al can­vi po­lí­tic que tan frà­gil i llu­nyà sem­bla­va lla­vors. No va ser l’úni­ca sang ves­sa­da a fa­vor d’una con­vi­vèn­cia ba­sa­da en la de­mo­crà­cia i el res­pec­te.

Pot­ser se­ria bo de re­cor­dar-ho ara que tants s’es­for­cen a ba­na­lit­zar el que es va acon­se­guir, a in­ten­tar fer re­tro­ce­dir els con­sen­sos i a obli­dar in­teres­sa­da­ment que una so­ci­e­tat no­més avan­ça quan es tre­ba­lla a fa­vor dels in­teres­sos de la ma­jo­ria i des del res­pec­te a mi­no­ri­es i dis­si­dents. I el càs­tig als cri­mi­nals que ens vo­len des­truir: a Gar­cía Ju­liá, que té ara 65 anys, li que­den uns deu anys de pre­só per com­plir.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.