La va­ri­a­ble fe­mi­nis­ta

La Vanguardia (Català) - - SUMARI - An­to­ni Puig­verd

Des­prés de sis me­sos apar­ta­da de la vi­da pú­bli­ca, Ire­ne Mon­te­ro va tor­nar a l’are­na po­lí­ti­ca, i ho va fer des de Ma­drid amb un mis­sat­ge fe­mi­nis­ta mul­ti­pli­cat per dot­ze­nes de veus que van cla­mar per la igual­tat en­tre ho­mes i do­nes, tal com ex­pli­ca Jo­a­na Bo­net: “Van in­ter­ve­nir do­nes de di­fe­rents pro­fes­si­ons i mi­li­tàn­ci­es que van car­to­gra­fi­ar el ma­pa ac­tu­al. Bret­xa sa­la­ri­al, co­tit­za­ci­ons i pen­si­ons, des­no­na­ments, l’ame­na­ça d’un pas en­re­re”.

El pac­te del tri­par­tit an­da­lús, que na­tu­ra­lit­za a tot Es­pa­nya un nou bloc po­lí­tic amb un bi­aix molt in­qui­e­tant d’ex­tre­ma dre­ta, m’ha en­gan­xat lle­gint un lli­bre (El sen­ti­do de la re­a­li­dad; Ed. Tau­rus) d’Isa­iah Ber­lin, fi­gu­ra in­dis­cu­ti­da del pen­sa­ment li­be­ral. Ber­lin des­glos­sa­va en dos el seu con­cep­te de lli­ber­tat. La pos­si­bi­li­tat d’ele­gir sem­pre, sen­se pres­si­ons, en qual­se­vol cir­cums­tàn­cia, sen­se que el sis­te­ma t’es­cla­fi; i la lli­ber­tat com a dret a por­tar la con­trà­ria, a opo­sar-te a la ma­jo­ria, a ser im­po­pu­lar, a de­fen­sar les po­si­ci­ons prò­pi­es sim­ple­ment per­què són les que tens en­ca­ra que tot­hom ho ve­gi d’una al­tra ma­ne­ra. Sen­se aques­ta pos­si­bi­li­tat d’opo­sar-te a les po­si­ci­ons do­mi­nants –de­ia– no hi ha lli­ber­tat. Sen­se la pos­si­bi­li­tat de por­tar la con­trà­ria no hi ha ni tan sols una fic­ció de lli­ber­tat.

Aquest és pre­ci­sa­ment el pe­rill de les de­mo­crà­ci­es oc­ci­den­tals. Fas­ci­na­des per for­mes au­to­ri­tà­ri­es del pre­sent, més pràc­ti­ques i ex­pe­di­ti­ves (Pu­tin, Er­do­gan, Xi Jin­ping), bus­quen la ma­ne­ra d’ar­ti­cu­lar una ma­jo­ria de xoc que es­com­bri de la re­a­li­tat les mi­no­ri­es que des­tor­ben. Mi­no­ri­es de to­ta me­na (se­xu­als, ide­o­lò­gi­ques, cul­tu­rals, na­ci­o­nals) han de ser ar­ra­co­na­des, cas­ti­ga­des, re­pri­mi­des o ig­no­ra­des per fa­ci­li­tar el pas franc de la ma­jo­ria. Es trac­ta d’im­pul­sar una­ni­mi­tats vi­go­ro­ses que, sen­se tren­car for­mal­ment amb la de­mo­crà­cia, pu­guin con­nec­tar de ma­ne­ra post­mo­der­na, ai­xò és, sen­ti­men­tal (i amb una pun­ta de dis­tan­ci­a­ment irò­nic), amb la tra­di­ció au­to­ri­tà­ria prò­pia: cas es­pa­nyol, nos­tàl­gia dels va­lors fa­lan­gis­tes; italià: enyo­ran­ça del so­ci­al­fei­xis­me de Mus­so­li­ni; ame­ri­cà: evo­car l’or­dre so­ci­al i ra­ci­al an­te­ri­or a les llui­tes pels drets ci­vils.

La con­cep­ció de la lli­ber­tat d’Isa­iah Ber­lin in­ter­pel·la les nos­tres cris­pa­des so­ci­e­tats ac­tu­als, tan exi­gents d’una­ni­mi­tat. El dret a por­tar la con­trà­ria i a no ser de­for­mat per aquest fet equi­val a l’anà­li­si de sang que pres­cri­uen els met­ges. In­di­ca l’es­tat de sa­lut de la nos­tra de­mo­crà­cia: a la Ca­ta­lu­nya del pro­cés i a l’Es­pa­nya de la vi­sió az­na­ri­a­na de la na­ció (vi­sió que per­viu fins quan el go­vern és en mans so­ci­a­lis­tes) no es res­pec­ta el dret a por­tar la con­trà­ria, ai­xò és, el dret dels in­di­vi­dus, en­ca­ra que si­guin pocs, en­ca­ra que si­gui un de sol, a te­nir una opinió sin­gu­lar sen­se que l’aver­go­nyei­xin a l’àgo­ra, el si­len­ci­ïn als mit­jans, el de­for­min amb men­ti­des i fal­ses notícies o bé les cri­da­ne­res ma­jo­ri­es el sot­me­tin a bullying a les xar­xes. La vi­sió de la lli­ber­tat que de­fen­sa­va Ber­lin im­pli­ca ac­cep­tar (afa­vo­rir, si cal) que Vox s’ex­pres­si (pac­tar-hi és to­ta una alil·lus­trats tra co­sa). La vi­sió li­be­ral de la de­mo­crà­cia que­da ar­ru­ï­na­da quan se si­len­cia, dei­xant­la en mans dels jut­ges, una re­cla­ma­ció po­lí­ti­ca (per equi­vo­ca­da que sem­bli).

Una al­tra de les grans apor­ta­ci­ons d’Isa­iah Ber­lin fa re­fe­rèn­cia a la his­tò­ria de les ide­es. Les se­ves lec­tu­res dels pen­sa­dors han sig­ni­fi­cat per a la fi­lo­so­fia i per a la ci­èn­cia po­lí­ti­ca el ma­teix que una ren­ta­do­ra per a la ro­ba bru­ta. Ber­lin va ne­te­jar d’ad­he­rèn­ci­es im­prò­pi­es i de lec­tu­res de­for­ma­do­res el ba­gat­ge de la il·lus­tra­ció; i va acon­se­guir des­ve­lar er­rors d’in­ter­pre­ta­ció de fi­lò­sofs il·lus­trats, i dels seus se­gui­dors con­tem­po­ra­nis, tot de­mos­trant que, pa­ra­do­xal­ment, mol­tes d’aque­lles vi­si­ons so­vint es­ta­ven ins­pi­ra­des no pas en la raó, si­nó en cre­en­ces he­re­ta­des. És el que fa amb Im­ma­nu­el Kant, a qui, en un capí­tol del lli­bre ci­tat, re­la­ci­o­na amb el na­ci­o­na­lis­me de Her­der i Fich­te. Ber­lin per des­comp­tat re­cor­da que, apa­ren­te­ment, Her­der i Kant són an­ta­gò­nics. Si hi ha un fi­lò­sof de la raó, la uni­ver­sa­li­tat dels va­lors i del res­pec­te a l’al­te­ri­tat és Kant, men­tre que Her­der és l’aban­de­rat dels vin­cles im­mu­ta­bles, ba­sats en va­lors cul­tu­rals, tra­di­ci­o­nals o ra­ci­als con­tra­ris a l’uni­ver­sa­lis­me. Però es­tu­di­ant amb de­tall sub­til la vi­sió kan­ti­a­na de la na­tu­ra (con­tem­pla­da com a hi­po­tè­ti­ca cau­sa de per­ju­di­cis a la lli­ber­tat), Ber­lin de­mos­tra que Kant desen­vo­lu­pa no pas una vi­sió ra­ci­o­nal, si­nó tra­di­ci­o­nal (d’ori­gen pi­e­tis­ta, pro­tes­tant, amb com­po­nents de res­sen­ti­ment ale­many) de les re­la­ci­ons de l’in­di­vi­du amb la re­a­li­tat. Aques­ta vi­sió més avi­at es­toi­ca (d’allò que pot des­tor­bar la me­va lli­ber­tat, en pres­cin­dei­xo) aca­ba pro­mo­vent un re­sis­ten­ci­a­lis­me del jo que se­rà apro­fi­tat per Fich­te, dei­xe­ble de Kant, per rei­vin­di­car un jo col·lec­tiu re­sis­ten­ci­al, in­con­ta­mi­nat, pre­cur­sor del na­ci­o­na­lis­me.

No sé si he sa­but ex­pli­car-ho bé (soc un tu­ris­ta en aques­tes ma­tè­ri­es). El cas és que aquest vin­cle que Ber­lin veu en­tre Kant i el na­ci­o­na­lis­me (ell l’ex­pli­ca molt bé i amb mol­tes pà­gi­nes) em fa pen­sar en la pre­gun­ta que sem­pre plan­te­jo, inú­til­ment, als in­tel·lec­tu­als li­be­rals es­pa­nyols: com n’es­teu tan se­gurs que no sou na­ci­o­na­lis­tes? Si re­sul­ta que fins i tot el ra­ci­o­na­lís­sim Kant era deu­tor de la tra­di­ció cul­tu­ral i re­li­gi­o­sa prò­pia, ¿com và­reu acon­se­guir vo­sal­tres, coin­ci­dint en tants as­pec­tes amb la na­ció es­pa­nyo­la que de­fen­sa Vox, que en l’hu­mus de dos se­gles de na­ci­o­na­lis­me (dic­ta­du­res in­clo­ses) no ger­mi­nés cap de les vos­tres emo­ci­ons?

En l’hu­mus de dos se­gles de na­ci­o­na­lis­me (dic­ta­du­res in­clo­ses) no va ger­mi­nar cap de les vos­tres emo­ci­ons?

HERITAGE IMAGES / GETTY

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.