La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Som com un matrimoni gran”
Merkel i Hollande reivindiquen l’eix franco-alemany amb De Gaulle de fons
Malmenat per l’eurocrisi, ahir l’eix franco-alemany es va reivindicar a si mateix entre grans paraules i gestos. Al castell de Ludwigsburg, prop de Stuttgart, Merkel i Hollande van commemorar el mig segle de la reconciliació franco-alemanya de postguerra a càrrec del tàndem De Gaulle-Adenauer. “Som com un matrimoni gran, amb els seus problemes”, va dir Hollande. “Els europeus estem units en la recerca de la felicitat”, va dir Merkel, que hi va incorporar un toc de la Constitució dels Estats Units.
Tots dos van acabar els discur- sos amb frases en la llengua de l’altre, emulant el discurs en alemany de De Gaulle. “Som el cor d’Europa, no hi ha més remei que tirar endavant”, va proclamar l’actual president de França. “L’Europa del futur és a les nostres mans”, va respondre Merkel.
Si és veritat que la història es repeteix com a farsa, l’acte d’ahir a Ludwigsburg, comparat amb el de De Gaulle i Adenauer, ho confirma plenament. Si aleshores els dos estadistes buscaven un remei a la guerra, periòdica i recurrent, entre les seves dues nacions, quin és el projecte europeu avui, més enllà de la servitud al mercat?
En qualsevol cas, la grandiloqüència es va complicar ahir quan els periodistes van portar l’assumpte al terreny pràctic i van preguntar per la supervisió bancària europea, l’última diferència franco-alemanya. “No s’ha de tenir pressa”, va dir Merkel. “Com més aviat millor”, va dir Hollande.
Mas enllà de les grans paraules, la relació que mantenen els dos mandataris de l’eix europeu és una relació freda que s’aguanta amb pinces. El pacte d’aquest estiu és que Hollande accedeix al “més Europa” a canvi d’oxigen alemany perquè el Banc Central Europeu pugui comprar deute “il·limitadament”. L’esquema anunciat aquest mes pel BCE és el mateix que ha fet la Fed als EUA.
La situació és inquietant, perquè aquest suport “il·limitat” significa que, quatre anys després de l’enfonsament que gairebé va col·lapsar el sistema financer internacional, es continuen injectant diners del contribuent europeu en aquest mateix sistema la reforma del qual brilla per la seva absència. Sostenir la transferència de diners públics més gran a menys privades de la història és la prioritat general.
A Europa Alemanya és la més conseqüent i, per això, la que més empeny amb el seu pacte fiscal europeu, la cotilla per garantir i disciplinar, fins i tot constitucionalment, el pagament d’aquesta transferència. Hollande, que va prometre “renegociar” aquest pacte, amb el seu delicat traspàs de sobirania parlamentària nacional a funcionaris no electes de Brussel·les, no ha tornat a esmentar l’assumpte. El seu prestigi es fon com el gel al sol mentre a esquerra i dreta se li exigeix un referèndum.
L’altra gran pota europea és la retallada social imposada per pagar el deute i que està sagnant manifestament molts països. La conseqüència és el que els alemanys anomenen Kaputtsparen, és a dir, fer malbé, o arruïnar del tot, un país a còpia d’estalvis excessius. Això és el que està passant i no sembla que sigui socialment sostenible.
LA CANCELLERA “Els europeus estem units en la recerca de la felicitat” EL PRESIDENT “Som el cor d’Europa, no hi ha més remei que tirar endavant”
Segons el mateix Govern alemany, el deute dels països europeus està augmentant amb el Kaputtsparen dissenyat per sufragar-lo. Ha passat aquest any a Bèlgica (endeutada en l’equivalent al 100% del seu PIB), Irlanda (116%), Portugal (113,9%), Espanya (80,9%), Itàlia (123,5%) i, fins i tot, a la mateixa Alemanya (82,2%). Menys Itàlia i Alemanya, que el reduiran microscòpicament, tots incrementaran el deute públic el 2013.
Les conseqüències del despropòsit es comencen a sentir a Alemanya, en les seves exportacions minvades per l’asfíxia dels seus clients del sud. Pot ser que, a poc a poc, es prengui consciència del rumb de col·lisió que l’assumpte té, però amb les eleccions alemanyes a un any vista, es tracta de mantenir el rumb un altre any, encara que sigui amb el comandant de la nau lligat al timó.