La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’assemblea de les nacions desunides
La guerra siriana marca el debat anual de L’ONU
El veto al Consell de Seguretat ressitua l’ONU en l’època de la guerra freda
xi. Potser per la seva reiteració –el 2012 se’n celebra la 67a edició–, però als ciutadans, quan se’ls esmenta l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU), la primera resposta acostuma a ser “una altra vegada l’embolic de trànsit”. El desplegament de seguretat parteix Manhattan en dos.
Alguns, si la deriva per la qüestió de la mobilitat no els fa oblidar la pregunta original, tenen una segona rèplica: “L’Assemblea? Només és bla, bla i bla”. Fernando Arias, ambaixador d’Espanya davant d’aquesta institució, matisa que qui esperi “alguna decisió executiva” està equivocat “i no sap què és l’ONU”. Segons Arias, el que la distingeix “és la seva gran legitimitat, ja que representa tots els països”.
La diplomàcia mundial sembla, tanmateix, cega i sorda. Els debats anuals, que s’obren aquest dimarts, arriben en un dels moments més crítics en la credibilitat de l’òrgan multilateral. La confrontació a Síria, amb 25.000 morts en vuit mesos, ha despullat una altra vegada les deficiències d’una institució incapaç de consensuar una decisió. Cada vegada són més els que la qualifiquen d’obsoleta, desconnectada del segle XXI pels interessos de les grans potències.
“La reforma està paralitzada perquè no volen que això canviï, no volen arriscar-se a la incertesa sobre la seva capacitat d’influència en el sistema”, afirma Ahmed Bukhari, representant del Front Polisario a l’ONU.
Bukhari diferencia entre Síria –“un assumpte intern”– i el Sàhara Occidental, al qual qualifica de l’última fita del colonialisme. Malgrat les resolucions de les Nacions Unides, subratlla que el referèndum d’autodeterminació continua en espera, postergat pel suport que rep el Marroc dels seus amics, França i els Estats Units, dos dels cinc –junt amb la Gran Bretanya, Rússia i la Xina– que tenen veto al Consell de Seguretat (CS), braç decisori en el qual temporalment es van alternat deu països més.
Només és un exemple. N’hi ha més. Fa dotze mesos, l’esplendor de la primavera àrab, avui entre tenebres per la sagnant agitació que ha encès una pel·lícula eixelebrada, ha fet que a força gent les branques els impedís veure el frondós bosc. El setembre del 2011, nombrosos mitjans van transmetre el miratge de l’imminent reconeixement de Palestina com a Estat membre de ple dret, el 194è.
Va ser el gran tema de debat. Un any després, tot continua als llimbs, amb les negociacions amb Israel paralitzades des de l’octubre. Mahmud Abbas, president de l’Autoritat Nacional Palestina, in- sisteix que, en aquest nou debat, sol·licitarà a l’Assemblea General que se’ls accepti com a “Estat no membre”, un grau menys. El seu anunci no ha impedit que l’assumpte palestí sigui relegat a la llista d’afers estrella.
L’Iran, amb el seu desafiament nuclear, l’onada de violència entre els musulmans i Síria coparan l’atenció aquesta temporada. En especial aquest últim conflicte, que és el que provoca que el secretari general, Ban Ki-moon, no es pugui aixecar “amb la consciència tranquil·la”.
En la presentació de les sessions, Ban va recordar que mantindrà reunions bilaterals amb més de 123 líders mundials, als quals demanarà responsabilitat col·lectiva davant del règim de Damasc. Mentre que el serbi Vuk Jeremic, que presideix el 67è període de sessions, va expressar el seu convenciment que “aquesta organització, més enllà de les seves imperfeccions, continua sent essen- cial per resoldre les creixents necessitats de l’ésser humà”.
D’altres, en canvi, discrepen. Una font interna del Consell de Seguretat remarca que aquesta peça decisiva es troba bloquejada “com no ho estava des de la guerra freda”. Els esforços occidentals, junt amb organitzacions àrabs, de prendre una resolució per a la intervenció a Síria xoquen amb el veto de la Xina i, sobretot, de Rússia.
“Els russos creuen que la qüestió –explica la font– és entre el president Baixar al-Assad o els islamistes. Nosaltres els diem que, amb la seva estratègia, ara és AlAssad i després els islamistes”.
L’ampliació i la transformació del CS continua en estudi, sense que s’entrevegi un acord per culpa del dret a veto. El funciona-
EL SUPORT “Més enllà d’imperfeccions, aquesta organització segueix sent essencial” OBSOLESCÈNCIA “La culpa no és de les Nacions Unides, sinó dels governs que li donen les ordres”
ment actual ho il·lustra així: “En un conflicte entre dos països petits, desapareix el conflicte. Entre un de gran i un altre de petit, desapareix el petit, i entre dos de grans, el que desapareix és el Consell de Seguretat”.
Però, si es parla de desprestigi, matisa que la premsa en general s’equivoca de direcció. “La responsabilitat no és de les Nacions Unides, sinó dels governs que li donen les ordres, que, simplement, són nacions desunides”.