La Vanguardia (Català-1ª edició)
Com cal frenar el negoci de la mort
El tractat de Comerç d’armes, frustrat al juliol, passa a l’agenda de l’assemblea General
L’afer probablement de més transcendència global, la regulació del comerç d’armes convencionals, apareix en el punt número 95, d’un total de 168, de l’agenda provisional de la 67a Assemblea. Figura a l’apartat G, dedicat al desarmament en general. Cal veure quin curs se li donarà, però la cosa no promet.
El projecte de tractat mundial de Comerç d’Armes convencionals (o TCA) va resultar frustrat fa dos mesos, en la primera conferència diplomàtica mundial celebrada sobre el tema. Quan va començar, a primers de juliol a Nova York, el fet sagnant que un miler de persones moren cada dia al món per armes lleugeres va ser un leitmotiv que aparentment unia la voluntat de 193 estats per posar ordre al mercat armamentístic. Si les armes de destrucció massiva –que són objecte de tractats internacionals– constitueixen un perill latent, les pistoles i els fusells són els que més maten.
No hi podia haver objectiu més encomiable. La campanya per aconseguir-ho va començar deu anys enrere, amb organitzacions civils de 125 països, agrupades sota el nom Armes sota Control, exercint pressió. Tenint en compte que el comerç d’armes és un negoci formidable, amb els Estats Units i Rússia com a màxims exportadors, tan sols els precedents de la prohibició de les mines antipersona i de les bombes de dispersió –que van impulsar el Canadà i Noruega respectivament– feien alimentar esperances. L’Assemblea General de l’ONU del 2006 va fer un primer pas per regular el mercat d’armes, i va patir el veto de l’administració de George W. Bush. El 2009, Barack Obama s’hi va mostrar d’acord, cosa que va permetre quatre conferències preparatòries i la final, maratoniana, del juliol passat. Però ha estat precisament l’actitud dels EUA la que ha acabat causant frustració.
La guerra siriana, amb acusacions creuades entre Washington i Moscou, va planar des del principi sobre la conferència. A més, la definició de què havia d’incloure i què no el TCA (blindats, avions de combat, vaixells de guerra, tecnologia de sistemes, recanvis...) constituïa un laberint darrere del qual s’escudaven els interessos reals de cadascú.
La filosofia de fons va ser un obstacle major. En síntesi, es tractava que el TCA servís per impedir no només el tràfic il·legal, sinó també el subministrament d’armes a qualsevol país on hi hagi un risc evident que aquestes es facin servir per cometre greus violacions dels drets humans, crims de guerra o genocidi.
Aquesta ambició, defensada per estats com Noruega i Nova Zelanda, la majoria d’africans i de llatinoamericans, amb Mèxic al capdavant (els narcos mexicans es nodreixen d’un intens tràfic des dels EUA), xocava amb els criteris de Corea del Nord, l’Iran, Algèria o Síria, segons va dir al final de la conferència el seu president, el diplomàtic argentí Roberto García Moritán.
En realitat hi havia més objectors: Rússia, la Xina, Egipte i l’Ín- dia, suspicaços del concepte de drets humans manejat per Occident, darrere del qual hi observen “motivacions polítiques”, s’estimaven més un tractat feble. D’altra banda, els Estats Units s’oposaven a incloure les municions en la regulació i tenien moltes reserves sobre les armes lleugeres (la poderosa Associació Nacional del Rifle rebutjava, no cal dir-ho, el tractat).
En l’última jornada de la conferència, els delegats de la campanya Armes sota Control creien que eren a prop de l’objectiu. Però en l’últim moment els EUA van dir que necessitaven “més
UN OBJECTIU ÈTIC El TCA havia d’impedir la tramesa d’armes a països amb risc de crims de guerra
temps”. Rússia, la Xina i d’altres s’hi van afegir. I no hi va haver firma.
L’Administració Obama havia marcat el criteri que el TCA s’havia d’aprovar per consens dels 193 països. L’esborrany és ara a l’agenda de l’Assemblea General i no cal el consens sinó una votació per majoria, cosa que el dilueix bastant. Segons Anna MacDonald, delegada d’Oxfam, la conferència de juliol “va ser un fracàs de lideratge dels Estats Units”. Per Jeff Abramson, director del secretariat d’Armes sota Control, “les esperances es van frustrar quan els EUA i d’altres van bloquejar inesperadament l’adopció del tractat a l’últim minut, però això és només un endarreriment i no el final del procés”. És una manera optimista de veure-ho.