La Vanguardia (Català-1ª edició)
“La crisi europea és antropològica; no hi ha un gen catòlic del deute”
Tarcisio Bertone, cardenal secretari d’estat de la Santa Seu
l secretari d’Estat del Vaticà, cardenal Tarcisio Bertone (Romano Canavese, Piemont, 1934), viatjarà dimarts a Barcelona per rebre de mans del rei Joan Carles el IV Premi Internacional Comte de Barcelona, que atorga la fundació del mateix nom, vinculada al Grup Godó. El cardenal Bertone va rebre La Vanguardia dimecres passat al Palau Apostòlic. En conversa distesa ens va explicar la seva passió pel futbol –és sacerdot salesià– i la seva afició al cinema. Dies abans havia tornat a veure Vacances a Roma...
“Crec que a la pel·lícula surt un antic corresponsal del seu diari a Roma...”.
Julio Moriones, saludant Audrey Hepburn! Certo! Gran afeccionat de la Juve, el cardenal Bertone segueix de molt a prop el Barça. l’equip preferit pels seus col·laboradors més immediats. Així pica l’ullet a la ciutat que l’acollirà d’aquí a uns dies.
Benet XVI ha visitat Espanya en quatre ocasions en cinc anys. Com veu avui dia la Santa Seu la vella Espanya catòlica? Mirin, no estic d’acord amb aquest qualificatiu. Espanya, avui, no és vella i continua sent catòlica. Malgrat les dificultats, els catòlics, segons estadístiques recents, representen gairebé el 75% de la població, per tant una majoria clara. Els bisbes espanyols, en el pla pastoral 20112015, escriuen que han pogut experimentar en les freqüents visites de Benet XVI, de manera molt viva, la seva proximitat, i estan molt agraïts, ja que ell ha sembrat abundantment en un terreny que, com succeeix en general a Occident durant les últimes dècades, està tenallat per una mentalitat relativista i laïcista, i té la pretensió de construir una societat sense Déu. Un símptoma evident d’aquest fenomen és la caiguda dràstica de les vocacions al país, especialment en el sacerdoci. Aquest camp, abans fertilíssim, ara és àrid. El relativisme i el laïcisme van configurant una societat que xoca amb els valors fonamentals de la cultura catòlica, minant per exemple institucions com el matrimoni i la família i soscavant els fonaments de la vida moral. L’episcopat espanyol està mobilitzant totes les forces de l’Església d’Espanya per fer front a aquesta situació i reevangelitzar la societat. És el meu desig i prego perquè aquesta obra tingui un èxit total.
El Papa està molt amoïnat per la crisi econòmica actual i en parla amb freqüència. Creu que Europa i el món occidental
ERETRAT “Espanya no és un ‘vell país catòlic’; no és vella i la majoria continua sent catòlica” L’ESGLÉSIA I EUROPA “L’episcopat es mobilitza per reevangelitzar la societat”
en el seu conjunt tenen una estratègia adequada per afrontar els problemes? Existeix una davant la crisi? Sa Santedat ha expressat la seva preocupació, des de l’inici de la crisi actual, a l’encíclica Caritas in veritate. N’ha examinat algunes de les causes i en particular ha posat en guàrdia davant formes d’individualisme egoista, reclamant 1a necessitat d’un alè ètic en l’economia. Això significa, en primer lloc, afavorir una assumpció més gran de responsabilitat personal, mitjançant el “compartir deures”, més que en la “reivindicació de drets”. En segon lloc, cal plantejar polítiques socials que promoguin la solidaritat. Estic convençut que Europa sabrà afrontar la crisi que pateix i sortirse’n, que no és només econòmica. Però ho podrà fer tant més eficaçment com més sàpiga descobrir la centralitat d’aquests valors, humans i cristians, que l’han edificat i fet gran en la història. Vull subratllar la immensa obra de caritat i suport als més febles que l’Església catòlica fa a Espanya i molts altres països. L’acció de Càritas és directa i capil·lar, davant necessitats urgents a les quals altres agències estatals no aconsegueixen donar resposta.
La crisi colpeja sobretot Portugal, Grècia, Irlanda, Espanya i Itàlia, països –excepte Grècia– de profunda tradició catòlica. Hi ha un catòlic en la crisi europea? Estem, una altra vegada, davant la vella contradicció entre capitalisme anglosaxó i la moral catòlica? Els països que han citat no són els únics majoritàriament catòlics al nostre continent, i de tota manera presenten notables diferències internes. Em sembla que la crisi ha colpejat tot Europa, encara que en mesura diferent, evidenciant els punts febles de cada país, així com els límits estructurals de l’actual arquitectura política i econòmica de la Unió Europea. Per tant, la tesi que vol trobar un “factor religiós i cultural” en les primes de risc (sobre el deute) pot semblar suggestiva; tanmateix no només no sembla històricament justificable, sinó que a més corre el risc d’arribar a ser un pretext per no buscar solucions adequades. El que segurament tenen en comú els estats que ara l’estan patint més és la falta de confiança, amb el predomini d’una por general davant el futur. Un dels problemes de base i molt dramàtics és el baix índex de natalitat. La disminució dels naixements planteja interrogants seriosos sobre qui podrà en el futur pagar els deutes d’alguns països, afavorint així les incerteses i les tensions dels mercats. La crisi no pot ser, per tant, afrontada només amb solucions tècniques i pal·liatives.