La Vanguardia (Català-1ª edició)
“La solució passa per reconèixer el fet català i la realitat hispana”
José Manuel García-margallo, ministre d’afers Exteriors i Cooperació
El primer ministre que va reaccionar després de la manifestació de la Diada va ser paradoxalment el d’Afers Exteriors. José Manuel García-Margallo (Madrid, 1944) no va trigar a advertir que la secessió de Catalunya seria il·legal a Espanya i a la Unió Europea. Aquesta setmana ha firmat a Varsòvia, amb altres ministres d’Exteriors, un manifest sobre el futur de la UE que flexibilitza la presa de decisions però manté l’exigència d’unanimitat per a l’admissió de nous membres. “Suposo que se n’entén el perquè”, subratlla a l’entrevista, mantinguda dimecres a Barcelona.
Que el primer ministre que visiti Barcelona en aquests moments sigui el d’Exteriors ha donat peu a algunes ironies... Bé, també he estat a Galícia i a València... Però ja que surt el tema, recordaré que la unitat d’Espanya sorgeix quan es produeix la unificació de dues polítiques exteriors: la de Castella, que mira a l’Atlàntic i al Pacífic, i la de Catalunya, que mira a la Mediterrània. De tota manera, en aquesta ocasió he vingut a entrevistar-me amb el secretari general de la Unió per la Mediterrània (UpM). Volem donar una nova dimensió a la UpM perquè totes les iniciatives de la UE a la conca sud es canalitzin a través de l’únic fòrum en què hi ha representants israelians i palestins, turcs i xipriotes. És el fòrum en què es demostra que la convivència és possible.
Per al Govern espanyol té importància estratègica que la seu sigui a Barcelona? Esclar que en té. Barcelona és una ciutat espanyola.
... Ah, així no ha vingut a buscar edifici per a l’ambaixada... La pregunta és si tenim previst canviar d’ubicació la seu de la Unió per la Mediterrània? Ja li dic que no. Jo he heretat –i ho dic amb orgull– diversos dossiers de política exterior en clau catalana: la política mediterrània i la diplomàcia pública amb Àsia i el Pacífic. Penso insistir molt en aquests eixos.
L’actualitat catalana sembla que interessa més a fora que a Espanya. No s’està amagant el cap sota l’ala? Si hi ha un tema que em preocupi és la unitat d’Espanya, i a la qüestió catalana hi he dedicat molt afecte i moltes hores. Si he de buscar un referent en la política catalana seria un llibre titulat Per la concòrdia, que Cambó va escriure el 1927. Ha plogut molt des d’aleshores, però la seva tesi continua sent vàlida avui. Diu Cambó, i ho comparteixo, que la política assimilacionista no portaria a enlloc i la realitat catalana ressorgiria amb més força. Reconèixer el fet català és una de les bases en què s’ha d’establir la solució, però cal reconèixer la realitat hispana, que Catalunya forma part d’Espanya des de fa molt de temps i no tindria gaire sentit fora d’Espanya.
Ara cal afegir-hi la realitat europea.
“Hem d’anar als estats units d’Europa; l’altra opció és ser irrellevants” ... AMB UN NOU SOCI? “Molts països no reconeixerien una declaració unilateral d’independència”
Exacte. En un món globalitzat parlar de sobirania nacional és impossible. El més assenyat seria revisar d’aquí dos anys el finançament autonòmic per augmentar el grau de coresponsabilitat de totes les comunitats autònomes. El que cal fer és una reforma fiscal integral en què es prevegin tots els nivells de govern i tots els tributs, incloses les prestacions socials i els preus públics.
Caldrà trobar alguna sortida al conflicte... La secessió unilateral és impossible. Però és que, a més a més, un Estat nou hauria de demanar l’adhesió a la UE. Hem dit al memoràndum aprovat a Varsòvia que modificarem els tractats perquè es puguin aprovar per majoria qualificada perquè no es bloquegin, però amb una excepció: l’adhesió de nous membres. S’hi manté la unanimitat i serà així fins al final dels temps. Suposo que se n’entén el per què. Hi ha molts països que no estan disposats a reconèixer una declaració unilateral d’independència, que podria disparar una implosió de molts estats membres. A l’altura del segle XXI, resoldre les diferències mitjançant la ruptura és una regressió en termes d’ètica cívica. Tinc confiança plena en el fet que la consciència moral catalana aposta sempre per la mà estesa.
El debat és sobre la taula. El plantejament del debat és inoportú. En un moment en què el problema de l’economia espanyola és el finançament exterior, ens la dificulta i, sens dubte, la fa molt més cara.
Parlava del memoràndum de Varsòvia. Quin futur tenen la UE i les seves institucions? No anem a una federació d’estats nació, sinó a una unió federal, basada en una unió bancària i fiscal, un control estricte dels pressupostos nacionals per les autoritats federals i, alhora, la mutualització del deute, que és el principi de solidaritat. Cal anar als estats units d’Europa. O units sobrevivim o separats ens ofeguem al mar de la globalització.
Però a l’hora de la veritat ni francesos ni alemanys no estan disposats a perdre sobirania. En aquest moment, les xifres de la UE són millors que les dels Estats Units, en termes d’equilibri dels comptes públics i d’equilibri dels comptes amb l’exterior. De tota manera, els inversors mundials deserten de la UE i se’n van als Estats Units perquè dubten de la nostra voluntat d’estar junts. L’única fórmula per sobreviure és demostrar que volem estar junts, i aquesta és una decisió política. Però és que no hi ha opció, és o els estats units d’Europa o la irrellevància.
Fa la sensació que només amb un cataclisme es canviarà. Home, si la situació no es resol, Europa s’aboca a una època de decreixement molt important i a una recessió. Això és com el Titanic, l’enfonsament també eliminaria els passatgers de primera classe.
En quina mesura aquesta idea del és una carta estratègica de la política espanyola? No només de la política espanyola, en aquest missatge no estem
UNIÓ PER LA MEDITERRÀNIA “Cal potenciar l’únic fòrum on es demostra que la convivència és possible” SINTONIA AMB EL MARROC “Cooperem en el control de la droga i la immigració; és una relació esplèndida”
sols. La decisió del BCE de comprar deute sobirà als mercats secundaris ha estat acompanyada pràcticament per tothom. Es pot acusar la UE d’arrossegar els peus i arribar-hi amb un cert retard, però al final s’hi arriba.
Espanya viu un moment difícil. Quina impressió causa a l’exterior? És més bona que ara fa uns anys. En la primera entrevista que vaig tenir amb Hillary Clinton li vaig dir “Spain is back”, tornem a formar part de l’escena internacional, i li vaig transmetre que Espanya era un soci lleial, de qui es podia refiar, que romandríem en les missions amb els nostres aliats. Espanya té un valor per afegir a la política dels nostres aliats a Llatinoamèrica i al nord de l’Àfrica, i reclamem un cert protagonisme. Redistribuirem el servei diplomàtic, menys presència als països on no està justifica- da la nostra presència individual per ampliar-la en els de més creixement. Espanya té veu i la tenen en compte.
Es millora la imatge amb el projecte marca Espanya? És el que pretén. Per cert, la denominació marca Espanya té un antecedent ple de ressonàncies catalanes, ja que marca d’Espanya era la manera com l’Europa medieval anomenava Catalunya. Vam heretar la marca Espanya en situació baixa, però està pujant. El que és curiós és que tenim actius molt ben valorats a l’exterior, com la Corona, les forces armades, els nostres esportistes, gastrònoms, però la suma de tot això no es tradueix en una presència adequada d’Espanya en els àmbits polítics i econòmics internacionals. La marca Espanya busca sumar tots aquests actius.
Anem a l’agenda. Gibraltar, tornem al Gibraltar espanyol. A l’última etapa socialista es va acceptar el que és inacceptable: que el ministre principal de la Roca podria vetar l’inici de converses entre Espanya i el Regne Unit en matèria de sobirania de Gibraltar, i que es digués que hi havia un fòrum tripartit. La pesca és un altre tema obert.
Vostè va dir: “No ens torejaran”. Els estan torejant? No sembla seriós que si assolim un acord de pesca, que ja ens va costar, el dia en què entra en vigor diguin que no. I llavors vaig dir que no estic disposat que em toregin, que continuaran pescant, protegits per la Guàrdia Ci-