Les obsessions polítiques d’aguirre

Esperanza Aguirre es va convertir en referent de l’ala dura del PP, però també va aconseguir rebutjos

mostrar públicament en contra, per exemple, del recurs al Tribunal Constitucional que va presentar el PP contra els matrimonis entre persones del mateix sexe.

Encara que estigués instal·lat a la Moncloa, Aguirre no va dubtar a fer sortir els colors a Rajoy per la pujada de l’IVA. L’endemà que el president del Govern central presentés el pla d’ajust més dur de la democràcia, la presidenta de la Comunitat de Madrid, que en l’etapa de Zapatero va emprendre una campanya de recollida de firmes contra la pujada de l’IVA, va dir en públic que les mesures adoptades per Rajoy anaven en la bona direcció, “totes excepte la pujada d’impostos”. Sense oblidar l’última topada amb el Govern per haver con- cedit el tercer grau penitenciari a l’etarra malalt de càncer Iosu Uribetxeberria Bolinaga. Ho va criticar en públic, però també a la reunió de la direcció del PP, davant de Rajoy. Obcecació amb Gallardón. Però si Esperanza Aguirre ha tingut una fixació en tots aquests anys de dedicació a la política ha estat amb la persona amb qui va començar, pels volts del 1983, a l’Ajuntament de Madrid, Alberto RuizGallardón. Uns nouvinguts a la política i elegits regidors de l’Ajuntament de Madrid alhora acabarien sent enemics polítics dins del mateix partit. Gallardón va ser el primer vers lliure del PP, però una vegada aconseguida la seva pretensió d’anar a les llis- tes amb Rajoy i ser ministre, li va cedir el títol a Aguirre. Les mirades que es defugen, els cops de colze, les travetes en les aspiracions polítiques i els enfrontaments públics han fet les delícies de periodistes i adversaris polítics. El resum de l’enfrontament és aquella frase que va agafar un micròfon indiscret: “Pensava que hem tingut una sort immensa de poder donar-li un lloc a IU prenent-l’hi a aquest fill de puta”. Aguirre va aclarir després que parlava d’un exconseller de Caja Madrid, però el que havia perdut el lloc era l’Ajuntament de Madrid. A ningú no li va quedar cap mena de dubte sobre a qui es referia. Fins i tot en els últims temps, quan –almenys oficialment– s’entenien més bé, Espe- ranza Aguirre no va poder callar i va etzibar a l’alcalde Gallardón en una altra d’aquestes indiscretes converses que acaben sent públiques: “He vist que et gastaràs 25 o 35 milions. Quina sort que tens, nosaltres no tenim ni un puto duro”. El front català. I si de cap manera no té pèls a la llengua l’expresidenta madrilenya, quan es tracta de parlar de l’Estat de les autonomies, o més aviat del que considera excessos o concessions a Catalunya i el País Basc, les perles han estat sonades. Encara fa quatre mesos, Aguirre va dir que l’Estat autonòmic ha estat un fracàs, perquè es va crear “per integrar millor Catalunya i País Basc, i en canvi aquest objectiu no s’ha aconseguit”. I va mostrar que ho tenia molt clar quan es va plantejar la xiulada que rebria el Rei i l’himne espanyol a la final de la copa del Rei: “Si hi ha una xiulada massiva, caldria anul·lar la final”, va dir. Catalunya ha estat una obsessió constant de la presidenta de la Comunitat de Madrid, i això que reivindica les seves arrels catalanes, de les quals li agrada presumir: “No he sentit mai cap mena d’animadversió cap al català. Almenys un quart de la meva sang és catalana pura; Borrell és el meu tercer cog-

La relació entre Esperanza Aguirre i Mariano Rajoy sempre ha estat inestable, amb ruixats imprevisibles