Madrid, capital Madrid

La retirada d’aguirre en un context de crisi i retallades donarà pas a una pèrdua d’hegemonia del PP a la regió madrilenya, però difícilment a l’alternança

L’èxit no és mai definitiu. Potser per això, entre altres raons que només ella coneix, Esperanza Aguirre va decidir abandonar el tron abans que les ombres del declivi es projectessin sobre el seu regnat. El cert és que el seu poder actual era enlluernador: 72 escons sobre una Cambra de 129; gairebé el 60% de l’hemicicle. Tanmateix, difícilment podria superar aquestes cotes en el futur. En un context de crisi, retallades i protestes, el malestar social forçosament acabaria passant factura al seu contingent de vots. L’experiència recent del seu odiat coreligionari Alberto Ruiz Gallardón era tot un avís –suau, això sí– per a navegants solitaris: en els últims comicis municipals, a la primavera del 2011, i amb l’oposició socialista en el seu pitjor moment, el “popular alcalde popular” va ce- davant determinades tempestes polítiques. Va ser una estrena traumàtica per a Esperanza Aguirre, que heretava la plaça autonòmica de Ruiz Gallardón, president regional des del 1995. La marea social que es va aixecar contra la política d’Aznar no va poder amb l’Ajuntament de Madrid, on Gallardón va millorar fins i tot l’últim registre del seu antecessor, però sí que va trencar la resistència del PP a la regió, que va brindar una majoria raspada a l’esquerra.

Un escó, 30.000 vots i un punt de marge en percentatge: aquest va ser tot l’avantatge de l’esquerra, encara que suficient per arrabassar Madrid al centredreta. Només un fosc episodi de transfuguisme –el famós tamayazo– va deixar el PSOE madrileny a les portes del triomf i va obligar a repetir les eleccions. Els socialistes van tornar a reincidir en l’error de no presentar un candidat potent –ja ho van fer el 1987 quan van optar per Juan Barranco en lloc de Fer- nando Morán per cobrir el buit deixat pel carismàtic Tierno Galván– i ho van pagar perdent en “segona volta”, l’octubre del 2003, per molt poc. Aquesta vegada l’escàs marge va anar a la inversa: 27.370 vots d’avantatge per al PP (els que li van faltar al PSOE per arrabassar la majoria absoluta a Aguirre).

A partir de llavors es va inici-

El relleu a la regió madrilenya exigeix un cataclisme electoral, atesa l’amplíssima penetració del PP

ar un procés accelerat de desintegració del centreesquerra madrileny, accentuat per la irrupció d’UPyD, encara que la formació creada per l’exsocialista Rosa Díez també va restar electorat al PP, molt especialment a la capital. El tempestuós debat de l’Estatut català –en el qual la mateixa Aguirre va atiar els instints polítics més primaris– va fer efecte en un segment del votant socialista i va crear un espai al mercat electoral per a una oferta de centre nacionalista espanyol (en la seva versió més madrilenya). En els comicis del 2008, aquesta bretxa va alliberar un contingent de 132.000 vots a favor d’UPyD, xifra que es va elevar a gairebé 350.000 sufragis (i a més d’un milió a tot Espanya) en els comicis del 2011, esperonats per una crisi que el PSOE de Zapatero havia afrontat des d’un discurs erràtic.

Avui dia, el futur sembla inconquistable per a l’esquerra a Madrid, malgrat la retirada de la insubstituïble Aguirre, el cost electoral de les retallades i el pes de la crisi econòmica. De fet, el centre i la dreta són majoritaris tant a l’Ajuntament com a la comunitat des del 1987 (tret de la legislatura autonòmica de 1991 al 1995), i sembla molt llunyana, gairebé pròpia d’un altre plane-