Preservar el respecte

DIMARTS s’iniciarà al Parlament de Catalunya el debat anual sobre la situació política. Serà un debat important. Els motius són coneguts per tothom: els deu dies de setembre que han sacsejat la política espanyola. La manifestació gegantina de l’Onze de Setembre; la declaració institucional posterior del president Artur Mas; l’impacte dels dos esdeveniments en les institucions i, segons l’opinió pública espanyola, en els circuits d’informació internacional i a les cancelleries europees; i el fracàs de l’entrevista entre el president del Govern i el president de la Generalitat, que va concloure sense cap acord sobre la proposta de pacte fiscal, després d’una trobada que va transcórrer en un clima de cordialitat i de bona relació personal entre tots dos.

Aquests deu dies de setembre han capgirat la difícil conjuntura política espanyola, centrada en la petició –o no– d’ajuda del Fons Europeu d’Estabilització Financera. Conjuntura flanquejada per les eleccions autonòmiques del proper 21 d’octubre al País Basc i Galícia i per les protestes sindicals que apunten a la possible convocatòria d’una nova vaga general. El quadre és crític. Molt crític.

La crisi econòmica, l’absència de creixement i la delicada situació financera d’Espanya continua sent, sense cap dubte, la qüestió angular. Les eleccions a Euskadi i Galícia són rellevants –en el primer cas, per la singular competició entre el Partit Nacionalista Basc i la coalició independentista Bildu, i en el segon, per la importància de Galícia per a l’estabilitat del lideratge polític de Rajoy–. La protesta sindical creix, sota la direcció estratègica del secretari gene- ral d’UGT, Cándido Méndez, i sembla apuntar al desgast del president del Govern. Un quadre molt complicat, no cal dir-ho, al qual ara s’hi afegeix la rebel·lió catalana, en expressió d’alguns mitjans de comunicació estrangers.

Avisats, n’estaven. Fa dos anys, la premsa catalana va assenyalar que podia produir-se una gran coagulació de malestar si la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut era especialment negativa. En lloc d’escoltar i debatre amb calma, la resposta a aquell advertiment va ser agressiva. Avisats, n’estaven.

Diumenge passat reclamàvem un espai d’acord, encara que fos mínim. No s’ha produït. El clima generat a Madrid aquests últims deu dies el feia gairebé impossible. I ara, què? Conformitat, o recerca d’un nou mandat electoral que expressi amb més nitidesa la voluntat –i la pluralitat de criteris– de la societat catalana. En situacions de bloqueig o d’aparent atzucac, democràcia.

L’endemà de l’entrevista Mas-Rajoy, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va modular el to. Rajoy va fer ahir el mateix i va parlar de diàleg. Llàstima que aquest gest no s’hagués produït abans. I apareixen aquests dies federalistes fins ara desconeguts. L’expresident Felipe González, per exemple, parla ara del federalisme asimètric de Pasqual Maragall, en el seu dia repudiat pel PSOE. Alguna cosa es mou a la política espanyola. Però el primer que s’ha de moure és l’atmosfera, el clima, la mirada. El Govern, el PP i el PSOE –i també les forces polítiques catalanes– tenen la responsabilitat de defensar i mantenir un bon clima cívic. Uns i d’altres ens devem respecte. I, si cal, que parlin les urnes.