La figura de ‘Don Tancredo’

El Financial Times va escriure un editorial arran de la trobada a la Moncloa entre Mariano Rajoy i Artur Mas en què deia que l’independentisme català seria “imparable” sense un “gest plausible” del president espanyol. Tanmateix, no hi va haver cap gest encomiable. És més, Rajoy gairebé no va gesticular per rebre el president de la Generalitat. Ni tan sols no va baixar els esglaons a les portes de palau per rebre’l. Si es compara amb l’acollida a Angela Merkel fa dues setmanes, l’observador podrà mesurar la distància entre l’educada fredor i l’afecte desbocat.

La reunió va anar malament, com era previsible, ja que segurament era el que li convenia al president en el curt termini. A la farga de Vulcà del PP hi havia posat el coll amb paraules gruixudes contra qualsevol acord i frases rotundes contra tot sobiranisme. El fiasco de dijous reforça Rajoy davant els seus barons, nerviosos pel cost de les retallades i fa créixer la seva figura davant la premsa de l’“a por ellos”. La miopia de Rajoy comença a no ser un problema de vista, sinó un Rajoy, com Tancredo López, no es va moure del pedestal per mostrar duresa i no ser envestit inconvenient polític. A més del Financial, altres rotatius no menys prestigiosos com The New York Times o Frankfurter Allgemeine han avisat el president espanyol que va deixar escapar una ocasió per rebaixar la indignació de la societat catalana, a la qual la sobredosi de solidaritat fiscal l’està conduint a l’empobriment real. La premsa forana subratlla que la crisi constitucional és ja tant important o més que l’econòmica.

Artur Mas va explicar que, si el president espanyol hagués obert una mínima “escletxa” per a un acord fiscal, fins i tot amb una demora en el temps, s’hauria agafat a aquesta possibilitat. Però Rajoy, que va ser amable en les paraules, no es va moure, d’acord amb la figura de Don Tancredo, que, com estableix la tauromàquia, consisteix a enfilar-se a un pedestal vestit de blanc i quedar-se immòbil, per no ser envestit pel toro, que tem la duresa de la figura en confondre-la amb una estàtua de marbre. Pel que sembla, va ser a la darreria del segle XIX quan el torero valencià Tancredo López va aconseguir certa fama amb aquesta temeritat en no aconseguir-la amb la muleta.

El mal del tancredisme és que no garanteix que el toro no faci saltar pels aires a qui practica aquesta sort. És més, el juny del 1901, el tal López va estar a punt de morir per la cornada d’un brau d’Anastasio Martín. Artur Mas no és un polític atacat per la fúria: aquesta setmana ha demostrat saber cuidar els temps i les formes. Però no és menys cert que el president espanyol li ha deixat poques sortides. Les seves paraules no ofereixen cap dubtes: “Catalunya no pot renunciar al seu futur perquè no es pot negociar amb el Govern espanyol; seria la seva immolació, una traïció als catalans”. A Catalunya el problema no és que s’hagin prohibit els toros, sinó que ningú no aspira a ser Don Tancredo.