Els errors d’espanya

Un bon amic madrileny i alhora home de gran tolerància i sentit crític m’ha demanat que li parli d’allò que ell anomena “els errors d’Espanya”. “Què hem fet malament?”, em pregunta, afegint que està convençut que la desafecció de Catalunya neix d’una Espanya que ha estirat la corda fins a trencar-la. És cert que no escatima en crítiques també a Catalunya, algunes d’elles carregades de raó, però en global creu que l’Estat ha forçat la paciència catalana fins al límit de trencar-la. I més enllà del titular, m’interroga per la lletra petita, els moments d’inflexió, les grans decepcions, les males jugades, els greus errors. “La sentència de l’Estatut ha estat el punt màxim de greuge?”. És un punt de partida, però la partida és una altra.

Perquè el principal error d’Espanya és la seva pròpia concepció, nascuda a partir d’una idea d’imperi homogeni i no d’un pacte entre nacions. L’obsessió per la uniformitat lingüística, el centralisme exacerbat, la imposició violenta cada vegada que no ha estat capaç de resoldre un conflicte per la via política, en definitiva la història Allò del Constitucional va ser una burla, una plantofada sonora a la cara de Catalunya d’un Estat que sempre s’ha concebut com un dret de conquesta. I en aquesta concepció, l’encaix de Catalunya ha estat sempre tan estrident com impossible. Fins i tot quan, després de 40 anys de dictadura –especialment agressiva amb la identitat catalana– aconseguim dibuixar conjuntament una estructura política, el recorregut es va anar torçant a força d’escatimar, recentralitzar, negar i el llarg etcètera de verbs conjugats a l’Espanya centrípeta. Sens dubte ens hem anat conllevando, però sempre a la manera d’Ortega, “conllevando, que no resolviendo”.

Com l’amic em demana una lupa més potent, aterro en la concreció i li envio la carta setmanal de Duran Lleida, que ha fet una bona llista de greuges. Però sense ser exhaustius, és evident que l’error més gruixut va ser allò del Constitucional amb l’Estatut, perquè va ser una burla en tota regla, una plantofada sonora, pública i fatxenda a la cara de Catalunya, un avís a navegants que les nostres aspiracions no tenien cabuda en la legalitat, ni quan les retallàvem per tot arreu. Però abans, un milió de firmes del PP contra Catalunya, i abans un sistema de finançament vampíric que porta dècades deixant-nos sense sang, i abans una permanent recentralització per recuperar competències cedides, i, abans una campanya brutal contra el nostre idioma, i així ròssec fins a la fatiga final. Fins i tot ara, en ple debat independentista, arriba Wert amb el seu fusell i es carrega la sobirania que teníem en matèria educativa, donant per fet que aquesta mentalitat tancada i obtusa no té remei. Per això retorno a l’inici i responc a l’amic amb inevitable causticitat. No es tracta dels errors que han anat acumulant, que han estat molts i d’alçada, sinó pitjor. Es tracta que, respecte a Catalunya, Espanya és l’error.