Els altres

Aquesta setmana és inevitable parlar del menyspreu amb què Mariano Rajoy ha tractat una part dels ciutadans que representa. Mal que li pesi, ara com ara, els catalans –tots els ciutadans que viuen a Catalunya, hi siguin nascuts o no, se sentin d’una nació o d’una altra nació– formen part de l’Estat espanyol i, per això, el president del Govern espanyol ha d’atendre el seu representant amb el màxim respecte i atenció. O, en el seu defecte, amb el mateix amb què tracta els representants i ciutadans d’altres parts del territori.

Això sembla impossible en el cas de Catalunya, perquè si alguna cosa té clara Espanya –i amb això no em refereixo només a l’Estat i els polítics, incloc els mitjans de

C. SÁNCHEZ MIRET, comunicació i la ciutadania que es fa sentir– és que a Catalunya i als catalans se’ls pot tractar de qualsevol manera, se’n pot dir el que es vulgui –sense que calgui fer honor a la veritat més fàcilment constatable– i, sobretot, no se’ls ha de donar res.

Mas va anar a Madrid a complir un mandat del Parlament català, que representa el conjunt de forces polítiques del país, per parlar del pacte fiscal. Independentment dels últims esdeveniments, Mas no va anar a Madrid a demanar la independència de Catalunya, sinó a negociar, discutir, consensuar l’encaix amb Espanya.

En aquest sentit el president era, més que mai, el de tots els catalans i especialment el d’aquells que volen continuar formant part d’Espanya. Va ser, precisament, a aquests altres catalans a qui el Govern espanyol ha contestat alt i clar amb un fort cop de porta acompanyat d’un absolut menyspreu a les seves peticions, necessitats i preocupacions.

A aquests altres catalans, Espanya els està deixant fora; per molt que alguns representants dels partits els diguin que no –una vegada i una altra– i els repeteixin que només van darrere dels catalans de bandera. Poden dir el que vulguin –de fet ho repeteixen fins a l’esgotament–, però ja no són pocs els que han entès –i més els que comencen a entendre– que encara que se sentin espanyols pel sol fet de viure a Catalunya són tractats, per la resta de l’Estat, com a catalans. I això els perjudica enormement, perquè la clau no rau a ser català o no ser-ho, ni en on s’ha nascut, ni en què es pensa o què se sent, o en què vota; sinó en la part del territori on es viu i on es paguen els impostos.