Cal fer balanç

Jo vull un Estat català. Fa uns anys, quan vaig marxar de casa els pares, també tenia molt clar que volia viure pel meu compte. Ja instal·lat, de sobte em semblava que el dia tenia menys hores, atès que un seguit d’activitats em requerien un munt de temps: comprar, rentar la roba, fer el menjar, rentar plats... Així mateix, quan arribava a casa després de la feina estava sol, sense pares o germans per comentar el dia. A més, els primers mesos passava molt just de diners doncs havia de moblar el pis. Em sortien a compte tants sacrificis? Rotundament sí.

La sensació de fer-me adult i haver d’encarar amb les pròpies capacitats els reptes que ens posa la vida superaven amb escreix tots els inconvenients derivats de dur una vida pel meu compte. Però aquesta va ser la meva decisió, perquè a mi el balanç d’independitzar-me em sortia positiu. Ara bé, tinc amics que encara viuen amb els pares, ja que malgrat la manca de llibertat i d’intimitat no volen perdre certes comoditats. El debat sobre pros i contres de la independència ha de ser honest i rigorós. Els partidaris del sí no podem obviar les renúncies que comporta deixar de ser ciutadans espanyols, que potser per a certa part de la societat catalana tindran una importància rellevant. temps de la República serien tractats diferentment en les anomenades comunitats històriques. Les van dividir en dos grups dins la Constitució: les que es regien per la disposició addicional quarta –Navarra i País Basc–, i d’altra banda, Catalunya i Galícia –les altres comunitats històriques–, que es regirien per l’article 151. La resta de comunitats –que no eren històriques– havien de tenir una autonomia molt limitada aplicant l’article 143.

Va anar passant el temps i totes les comunitats autònomes no històriques (anomenades de via lenta) es van anar incorporant sense problemes al model autonòmic de l’article 151, específic per a la situació de Catalunya i Galícia. El fet natural seria que automàticament Catalunya i Galícia passessin a regir-se per la disposició addicional quarta.

Sorprenentment, quan Catalunya ha volgut passar a formar part de les comunitats autònomes històriques que es regeixen per aquesta disposició addicional quarta –Navarra i País Basc– ha sofert tota mena d’incomprensions, dificultats i enganys, traïdories i mentides.

S’ha acabat el temps de bones paraules. Fa segles que tenim aquest tema damunt la taula. Amb la via constitucional esgotada, Catalunya comença la via democràtica: un camí incert, però que ja no depèn de Madrid, on sempre ens hem trobat amb l’engany del rap.

A Madrid, molts polítics tenen més boca que cap!